Materialitat

Trobo a l'espai web d'una editorial un llibre interessant de Simenon i sobre Simenon. Són textos propis i aproximacions d'altres autors a l'escriptor belga. A diferència dels altres llibres que exposa l'editorial, aquest no existeix físicament, només es pot descarregar en format electrònic, de forma gratuïta.

És un llibre que m'interessaria llegir, i la gratuïtat és, aparentment, un bon reclam, però aquesta immaterialitat em resulta un obstacle gairebé insalvable. No sabria on posar-lo. Ni tan sols sabria com llegir-lo ni en quin moment fer-ho. No perquè no passi hores -que en passo massa- davant d'una pantalla, ni perquè no sàpiga tractar amb arxius informàtics, sinó perquè tinc associada la lectura de llibres a la materialitat de l'objecte, que em facilita un determinat isolament i una concentració que no concebo davant d'una pantalla. No és un dogma sobre el qual vulgui fer proselitisme, és simplement un costum, una preferència personal. Per a la lectura necessito no tant el format del paper, que també, sinó la materialitat del llibre: l'objecte que em recordi el procés de lectura, la seva presència viva damunt la taula, el punt que emergeix entre les pàgines m'assenyala allà on sóc. I, en finalitzar, la lectura poder desar el llibre a la biblioteca i que ocupi un lloc, un espai físic. La seva presència física em dóna seguretat: em recorda la lectura que he fet i sé que és allí per si vull retornar-hi. La biblioteca no és, com algú podria imaginar, un cementiri de llibres oblidats i morts; al contrari, els manté en vida, allí palpiten, respiren, acompanyen. Per això costa tant despendre-se'n.

Elogi del moviment

Pagar perquè et netegin la casa, pagar perquè t'arreglin el jardí, pagar perquè et portin el menjar a casa, pagar plataformes d'entreniment per passar-te els festius assegut al sofà... I després, en contrapartida, haver de pagar un gimnàs per exercitar el cos en sèries de moviments repetitius, avorrits i absurds.

Aquest és el signe dels nous temps. M'hi resisteixo. Reivindico l'exercici físic de les feines manuals utilitàries, de sempre, dels nostres avantpassats. Escombrar, cavar, fer llenya, carretejar, trastejar, anar a comprar, fer el dinar... I després, seure quan realment estàs cansat.

***

Els enllustradors de sabates segurament han deixat d'existir. Eren una figura que sempre m'havia semblat anacrònica. La imatge de l'enllustrador, per terra, netejant les sabates del senyor, em resultava lletja, incòmoda, com una metàfora excessivament visual de la piràmide social.

Dit això, que segurament és una visió majoritàriament compartida, em sorprèn la facilitat amb què la gent fa portar-se menjar a casa, sabent que ho farà algú que es passa el dia pedalant per la ciutat, amunt i avall, amb hores perdudes d'espera pels racons de la ciutat, per uns ingressos mísers. Això, en un país on hi ha un bar a cada cantonada, símbol de la petita emprenedoria. Aixecar-se i anar-hi és una aposta per aquest teixit econòmic clàssic enfront del model contemporani on, qui guanya els diners no fa res, ni fa el dinar ni el porta.

***

Vaig llegir que en algunes ciutats s'ha creat un servei que et porta a casa el llibre que vols llegir en unes hores. Segurament hi deu haver poques persones més impulsives que jo a l'hora de necessitar un llibre. Però tot té un límit. Ningú té necessitat immediata d'un llibre. Podem perfectament anar a la llibreria: disfrutarem del passeig, passarem una estona agradable remenant a les taules i lleixes, i, potser, sortirem amb un altre llibre en comptes del que tant desitjàvem.

***

Anar al cinema. La il·lusió de quan érem petits. ET al cinema Urgell, La guerra de les galàxies al Montecarlo, Nou setmanes i mitja, mig d'estranquis, a l'Alhambra. Cada cop que anem al cinema rememorem, d'alguna manera, aquests moments. Ni que sigui en els tristos multisales, tan impersonals, els pobres. L'olor d'ambientador barat, els caps inevitables de les files del davant, el soroll de les crispetes, tan sumament sobreres... però és anar al cine. Ja no mirem la cartellera al diari ni tenim, gairebé, sales en el teixit urbà, però anar al cinema segueix sent, en certa forma, un acte festiu. Què fem aquesta tarda? Anem al cine!

I, sí, és clar, pots quedar-te al sofà i pitjar el botó de Netflix.

Apunts

Del pròleg del bell poemari Otras canciones, de José Mateos:

Hay grandes figuras de nuestra cultura, grandes escritores que creen en las palabras, en los nombres, en el lenguaje, que parecen no darse cuenta de que los nombres son mentira, y se enamoran de sus opiniones -porque con el lenguaje sólo se pueden dar opiniones- y creen que esas opiniones son la verdad. Son grandes escritores que hacen literatura y nunca salen de ella. Hay otros, sin embargo, más modestos, con menos talento quizás, con menos recursos, para los que el lenguaje nunca es suficiente, que sienten que lo que tienen dentro, lo que tienen que decir, nunca podrá ser dicho con palabras, y van dando palos de ciego en los muros del idioma y abriendo a veces agujeritos por donde entra un hilo de claridad, un filillo de una luz que no parece de este mundo. Y es que, si nos fijamos bien, la luz que entra por una pequeña ranura suele entrar siempre con más intensidad, con más vivacidad, que por los grandes ventanales.

***

De nit, per l'autopista, m'avança i se'm creua un cotxe a tota velocitat. Zigzagueja veloç entre els tres carrils, a dreta i esquerra, amb els llums apagats!, posant en risc la vida de tots els que circulem, tornant a les nostres cases. Pocs segons després, passa pel carril esquerra, amb les sirenes engegades, el cotxe dels Mossos, perseguint el potencial homicida. És en moments així que penses amb nitidesa en termes de bons i dolents.

***

Igual que fan els jugadors de futbol temperats, que romanen impassibles a les provocacions arbitrals o dels jugadors contraris en benefici del seu propi equip, la millor forma d'oposar-se als provocadors professionals de la polarització és mantenir-se ferm i centrat, encara que de vegades costi i, com el mateix Zidane, vulguis acomiadar-te de tot i de tots amb un bon cop de cap a l'estómac de l'imbècil de torn.

***

Sé d'un lloc perfecte, a pocs quilòmetres de la ciutat, al costat d'una estació, per construir-hi un gran aparcament dissuasiu, connectat amb el tren, com els que tenen moltes ciutats europees i tanta falta fan aquí. Em sembla mentida que ningú hi hagi pensat i em sento temptat de fer arribar la idea a les autoritats competents, a risc de ser considerat un il·luminat. Però justament allí, a la vora de la carretera que creua aquells descampats, s'hi conserva una filera inacabable de vells plataners afrancesats, de tronc gruixut i ombra protectora, vestigi d'un passat desaparegut. I, mira per on,  penso que val més que la meva boca romangui tancada per sempre.

Notes

Ahir em van caure a les mans, per casualitat, els versos d'un poeta mexicà absolutament desconegut per a mi, Neftalí Beltrán, en els quals l'autor fa un repàs de tots els seus jo que troba en unes fotografies (ese niño con un gato en las manos, ese señor que contempla el mundo desde el Pan de Azúcar, ese viejo sentado en una roca frente al mar de Trieste...). El poema, que es titula precisament Fotografías, conclou amb l'expressió del vertigen de veure's, i en conseqüència saber-se, totes aquestes persones aparentment tant diferents: Todo eso soy yo / y sólo de pensarlo /no sé ni qué pensar.

A la tarda, vaig passejar una estona pels carrers del Gòtic i del barri de la Ribera que durant uns quants anys foren, en certa manera, meus. Sentí així la inevitable nostàlgia del passat perdut i el més curiós de tot fou trobar-me de cara, per l'ombrívol carrer dels Sombrerers, a redós del mur de Santa Maria del Mar, amb qui podria ser una mena de jo, un jo meu de continuïtat que no hagués passat per tantes anades i vingudes com he hagut de viure jo en els últims anys. Fou una visió molt fugaç, que només em va permetre veure que aquest nou jo era una mica més jove, tenia una barba bruna i portava una camisa excessivament slim fit que s'obria a l'abdomen, però per la resta -la indumentària, el recorregut, l'aire pensatiu i en certa manera preocupat- podria ser perfectament un nou jo, un substitut, un sòsia. En aquest cas el vertigen no va ser, com en el poema de Beltrán, per la sorpresa de veure tot allò que hem estat al llarg de la vida sinó per l'estranyesa de trobar algú que era -o podria ser- allò que nosaltres hem estat en algun moment.

***

Més tard, amb l'amic R. quedem a prendre alguna cosa en el bar d'un hotel de luxe amagat en un racó de la ciutat més vella. Aquest bar, elegant, avellutat, tènuament il·luminat, s'acomoda en una estança que compta amb una biblioteca, sorprenentment ben assortida, seleccionada amb una cura que no pot ser fruit de l'atzar. Xerrem, i de tant en tant, fullegem algun llibre (de la col·lecció Cosmópolis de Pre-textos), mentre consumim un còctel, que, en el meu cas, resulta infecte: em recorda el suc del préssec en almívar servit a temperatura ambient. Aprofitant que vaig carregat de bosses i per compensar l'ofensa de la beguda, em sento temptat -profundament temptat- a fer caure algun dels llibres dins d'una bossa. El dimoniet personal em diu que aquells llibres allà no hi fan res, que ningú els trobarà a faltar -per allí només hi corren estrangers illetrats vestits amb calça curta o, en algun cas, amb trajo granat- i que jo els aprofitaria molt més, però al final acaba imposant-se el sentiment atàvic, quasi paleocristià, del respecte a la propietat aliena.

Arribat a casa, tinc la certesa que la meva decisió ha estat errònia.

***

Sopar en un restaurant que podríem qualificar de clàssic barceloní. Menjar bo, local amb pòsit, ambient agradable... però la sensació d'estar en un lloc on la funció ja s'ha acabat, on tot allò que havia de passar, ja ha passat.

(També s'hauria de veure si, en aquesta Barcelona actual, pot passar en algun lloc alguna cosa que tingui un cert interès, tot sigui dit).

Notes

Igual que no és recomanable conduir begut, tampoc ho és escriure malhumorat. Per això, aquests últims dies escric poc.

***

Hi ha qui pensa que en les últimes dues dècades el món ha millorat. És molt legítim pensar-ho. Jo penso tot el contrari.

***

Hi ha diverses causes d'aquesta evolució -negativa- del món (o de les societats occidentals); l'extensió, fora de qualsevol control, de la tecnologia n'és, crec, la principal.

***

La decadència d'Europa es mostra amb tota la seva cruesa, disfressada de vivacitat, al festival d'Eurovisió.

***

El soroll: bandera de la barbàrie. I els nous veïns del darrere, grans abanderats.

***

Mentrestant, però, la primavera. El groc intens de les primeres flors de ginesta. El verd rabiós dels camps, després de ploure. El cel de maig, insolentment blau. El virtuosisme incansable dels rossinyols. La fresca punyent dels capvespres. La remor inabastable dels torrents a les fondalades. L'engany recurrent dels dies que creixen. La promesa d'un mar d'estiu. El blanc enlluernador, quasi grec, d'un mur. L'encaix perfecte d'una paret de pedra seca. El despuntar de les tiges de l'espígol...

***

A l'herba del jardí de casa, una merla aixeca ufana la cua, talment un gall fer.

***

Amb la G. portem a emmarcar uns gravats, com vint-i-cinc anys enrere. Això em fa feliç.

***

Torno a veure Caro diario. Aquest cop no sé veure-li la gràcia, més enllà de l'envejable passejada en moto per la Garbatella.

***

El Pla jove, el corresponsal europeu voraç, ambiciós, falsament desmenjat i un xic dictatorial amb alguns amics, em resulta antipàtic.

***

Veig en la nostra Europa algunes similituds -polarització, volatilitat, frivolitat, extremisme- amb la de fa un segle, que em resulten certament preocupants.

Precisament, el Pla jove va viure la bogeria de la inflació salvatge de la República de Weimar, una de les espoletes de l'ascens del nazisme, i això el va horroritzar de per vida, convertint-lo en un obsès de l'estabilitat monetària. Sense haver-la viscut, a mi m'horroritza la polarització que va acabar en la guerra -i les respectives reraguardes- del 1936-1939.

***

Quan se sent la crida d'algun pol, Montaigne.

***

Les lectures sense ànima caldria tallar-les de soca-rel, sense pietat.