La setmana de la festa major és sempre una de les més fredes de l'any. Així ho recordo des de ben petit. Ara és una setmana plena de dies festius, d'aglomeracions a les carreteres i a les ciutats, força insuportable. Però continua sent freda. I tot just començar, a la vigília del primer festiu, se'ns ha espatllat la calefacció. A l'interior de casa, malgrat els calefactors elèctrics, la temperatura ha caigut en picat. Escrivint a la biblioteca, hom se sentia en la bohèmia d'un taller montmatrenc. He servit, tanmateix, el dinar amb la millor vaixella i, mentre tallava el pa, m'he sentit molt afortunat de tenir-ne. He obert una ampolla de vi i he pensat que érem feliços, en la fredor. Afortunadament, quan els efectes del romanticisme començaven a esgotar-se han arreglat la calefacció a un
mòdic preu.
***
- Quants cops has vingut a Cotlliure?- em pregunta l'N. mentre caminem per enèsima vegada per l'espigó per veure la vista del poble, avui sota un sol lluent.
- Molts. N'he perdut el compte- responc.
- I no te'n canses? No t'avorreix?- torna a preguntar.
- Mai em canso de la bellesa -responc, i m'adono de seguida de la ridiculesa i presumptuositat de la resposta.
Però el cert és que, si alguna cosa em conforta, són els entorns agradables i harmònics, els paisatges bells. Pot resultar molt tòpic, però els clixés, les obvietats, ho són per alguna cosa. M'agrada aquest mar, avui ben pla, tancat a recer de les dues entrades que fa a Cotlliure, el bell campanar a ran de platja, els murs drets del castell, ben perpendiculars a l'aigua, les altes muntanyes en darrer terme, les cases del poble construïdes amb certa cura... M'agrada aquesta carretera que recorre la costa, des de Banyuls fins a Argelers, entre vinyes verdes i mar blau. Potser m'agraden els tòpics, què hi farem.
***
M'agrada arribar a aquests pobles de la costa Vermella, aquest territori que Josep Pla separava del Rosselló i considerava que conformava una unitat amb els pobles del nord del cap de Creus, que també diferenciava de l'Empordà. M'agrada recórrer aquesta carretera que serpenteja entre sureres i matolls, un terreny que em recorda profundament el de la Calma, si no fos perquè un cop a dalt, hom veu el blau del mar. Les masies són aquí de pedra negra, en contrast amb la vermella de la Calma, i les alzines donen suro. Són més esprimatxades, menys frondoses. El vent hi bufa més i la temperatura no baixa tant. Som a mig camí dels gairebé mil metres d'alçada del nostre altiplà. La història, i els parlars, també difereixen.
La baixada del coll per la banda de França és gairebé una caiguda en picat, la carretera cau a plom en giragonses impossibles i aviat comencem a trobar el paisatge de vinyes, extremament bell. En aquest final de tardor, les fulles són ben grogues, a punt de caure, però encara llueixen amb força sota aquest sol fred però fervorós. S'enfilen pels costers d'aquests darrers contraforts del Pirineu, fent la feina difícil als homes que les treballen. En veiem un parell, traginant entre les fileres de ceps. Hom diu que la producció del Banyuls i el Cotlliure es trasllada progressivament a la plana del Rosselló, on és més fàcil i rendible. Penso que seria terrible que es perdessin aquestes vinyes, en un triomf de la barbàrie i la dictadura del diner. Però sé que és molt fàcil dir això per qui no n'ha de viure. El romanticisme sovint és gratuït. Com ho és també pensar en viure algun dia en aquesta terra, en una simple barraca de vinyater. Escriure, passejar, romancejar, acostar-se algun dia a les platges, a veure el mar o a pescar... Ser una mica Maillol, sense ni tan sols necessitat d'esculpir, només vagarejar, diletantejar.
Maillol, a qui anomenaven el grec, no deuria sentir-se foraster en el viatge que feu a Grècia. Dels que conec, se'm fa difícil pensar en un paisatge més proper al de la Grècia que, ben modestament, també he visitat: roca, vent, vinya, mar... Potser per això la concepció de la seva escultura era profundament grega, com ho era, fins i tot, el seu nom.
