Notes

En els cent metres llisos guanya el més ràpid, no hi ha discussió possible. En les disciplines on entra en joc la subjectivitat, tot és possible. Per portar-ho a l'extrem, podríem posar un grup d'aficionats a la batucada com a jurat d'un certamen musical. Certs premis atorgats, o pitjor encara, la confecció de determinats corrents dominants, em fan pensar que alguna cosa equiparable succeeix en la literatura.

***

No crec que l'art curi com pretenia cert pintor del segle XX. Ni tan sols que aporti benestar, com asseguren alguns cursis. Però poques coses ens enriqueixen més, ens omplen més, que el coneixement artístic. I utilitzo explícitament el terme coneixement com a antitètic del tan repetit experiència, perquè crec que l'art s'ha de viure com a part d'un coneixement, d'una formació, fins i tot, d'una certa exigència. En art, difícilment podem gaudir d'allò que no coneixem i ens hem d'exigir conèixer, saber, per gaudir.

Dit això, res em fa tant feliç com obrir les portes d'un museu, de dimensions justes i visites escasses. Potser sí que és benestar, disculpeu-me, cursis.

***

Per aquests diaris trio títols pessoans que acaben sent poc comercials (potser en consonància amb el seu contingut). Com que el gran tema d'aquests papers no deixa de ser el del pas del temps i la nostàlgia que provoca, ahir se me'n va acudir un que potser té més ganxo: Kim Basinger ha fet setanta anys.

***

Més enllà de la fe o les creences, la maduresa em va fent adonar de com de certes i justes son determinades ensenyances de l'Evangeli: allò del fill pròdig, de tirar la primera pedra o de que la mà esquerra no sàpiga què fa la mà dreta, per exemple. No he arribat encara a combregar, però, amb l'exercici de parar l'altra galta; tinc més ganes que mai de reaccionar amb un cop de puny. Però estic convençut de que tot arribarà.

***

Quanta gent ocupada tot el dia sense fer res de profit i que no en té prou amb això, sinó que persevera en la necessitat de fer que altra gent estigui també ocupada tot el dia sense fer res de profit. Deu ser un instint natural, com de reproducció de l'espècie.

***

Plou. Escric. Tinc un conill als peus. Va morint la llum de la tarda i deixo que s'acabi, lentament, la bateria del mòbil.

***

Cada dia estic més convençut de que per gaudir d'una obra literària cal una aproximació al món i a la vida semblant a la de l'autor. Penso en Knausgard.

***

Casualment, després del que he escrit sobre l'art llegeixo un article de García-Máiquez que tracta sobre la bellesa. I, malgrat totes les avantguardes vingudes i per venir, jo no puc deixar de relacionar art i bellesa. Escriu G-M en la seva apologia de la bellesa sobre la necessitat de posar el nostre gra de sorra al vestirnos, al arreglar el cuarto, al escribir una carta, al saludarnos…- que será un grano de arena en la maquinaria del feísmo moral. Cita alhora a Roger Scruton, que va escriure: Podemos vagar por este mundo hostiles, resentidos, suspicaces o desconfiados. O podemos encontrarnos a gusto en él, en armonía con los demás y con nosotros mismos. La experiencia de la belleza nos guía por el segundo camino. La de l'art, també.

Escriure

Mor Martin Amis. Déu n'hi do els mesos que portem. El tòpic aquell de que se'n van els millors sembla complir-se últimament. Llegeixo alguna necrològica (Borja Martínez a El Independiente) que parla de la seva amistat amb Christopher Hitchens i em crida especialment l'atenció allò que declarava Amis amb relació amb l'assagista britànic: Christopher era demasiado inteligente para ser novelista. Necesitas un poco de estupidez y de inocencia para escribir ficción. Si no, te cuestionarás cada frase y no saldrás de ahí. Por eso, si no empiezas a escribir pronto ficción, cuando eres joven, osado y un poco idiota, probablemente no lo harás nunca, porque tus objeciones se multiplicarán con la edad.

Així que, si no ho hem fet fins ara, difícilment escriurem ja ficció. I no ho dic, lògicament, pel vessant de la intel·ligència (això d'haver de ser una mica idiota no deixa de ser una boutade) sinó pel de l'edat. La ficció em cansa enormement. Sempre hi ha excepcions, esclar: les ficcions tan ben travades que no sembla que ho siguin. Però, generalment, quan enceto una novel·la o començo una pel·lícula experimento una mandra espantosa, un sentiment que podria traduir-se per la frase però què diantre m'esteu explicant.

***

Intentava escriure l'altre dia sobre la veu poètica del meu amic P. i potser no ho acabava d'aconseguir. Me n'adono ara llegint la presentació del seu llibre que ha escrit Juan Marqués i que defineix perfectament el que és la seva poesia:

Si damos por bueno aquello que dijo alguien de que la palabra poética es esa palabra que está a punto de ser silencio, que limita con el silencio, que acaba de nacer desde el silencio…, entonces Francisco Sánchez Bellón es un maestro, pues sus versos, o a veces sus versículos, o incluso sus poemas en prosa, son siempre un suspiro, casi nada, pero un suspiro poderoso, una nada inmensamente locuaz, felizmente inclusiva.

És exactament així, i per això la seva poesia té un doble valor: la seva vàlua intrínseca i alhora aquesta discreció, aquest quasi silenci que contrasta amb el soroll insuportable que ens acompanya, lesivament, en el nostre dia. Però en llegir les paraules de Marqués m'adono també d'una altra cosa, més personal. En un altre temps aspirava a escriure amb aquesta veu apagada, o potser no era un objectiu, simplement l'escriptura sortia així. Ara, en canvi, sento la necessitat de ser més combatiu, més sorollós, valgui la paradoxa. Perquè de vegades és tanta la tonteria -ja sé que no és el mot més correcte ni el més elaborat, però sí el més escaient i il·lustratiu- que ens envolta que no puc tenir altra actitud, fins i tot en l'escriptura més íntima. I no deixo de preguntar-me tampoc, en línia amb el que escrivia Amis, si això no deu ser conseqüència de l'edat, que ens fa portar unes ulleres dotades de lents d'escepticisme i sentit crític, o si, per contra, realment la involució de l'espècie és tan aclaparadora com la percebo, fins al punt que resulta inevitable contribuir-hi, perquè la natació contracorrent també té un límit.

Ressenya

Publico una ressenya sobre La llibreria del turó, d'Alba Donati, al Blog de l'Escola de Llibreria.

Apunts

M'hagués agradat conèixer Enrique Urquijo i que m'expliqués el sentit d'aquella frase: que todo salga mal no es tan malo.

***

Dubto entre Escriure de Marguerite Duras i una antologia de Szymborska. Opto per la poesia, buscant gairebé un efecte terapèutic.

***

Obro a l'atzar el llibre de poemes de Szymborska i em trobo amb el poema Alabanza de los sueños que comença justament així:

En sueños

pinto como Vermeer van Delft.

***

Haiku de carrer:

Una senyora

Tres patinets la freguen

-La mare qu'us va parir!

***

Evidentment, no hem estat entre els afortunats que han pogut comprar les noves entrades per l'exposició de Vermeer.

Notes

N'hi ha prou amb unes quantes pàgines de La estrella de la mañana per trobar l'escriptura i el to del Knausgård de La meva lluita, fins i tot el paisatge ens porta inicialment -ineludiblement- a L'illa de la infantesa. La seva personalíssima aproximació als fets quotidians més banals -posar el rentaplats, fer l'esmorzar, reciclar unes ampolles-, dotant-los de profunditat en la molèstia que suposen per a algú que vol donar valor a la seva vida, em resulta, com a lector, d'un valor enorme. Segurament és aquella complicitat que trobem en veure'ns, d'una manera o altra, reflectits.

***

Estimar un animal, i pensar en com és la seva vida, és per a mi una sensació, una experiència, totalment nova. I deixar-me endur per aquest sentiment em fa sentir, potser per l'educació rebuda, frívol. Alhora, sóc incapaç de no deixar-me arrossegar per aquest sentiment i, encara que pugui semblar absurd, estudiar el seu comportament, el d'un simple conill, em fa entendre millor -trobar paral·lelismes- amb certes conductes humanes. Per tot això, em frapa l'episodi del primer capítol en què la dona del protagonista trepitja sense voler un gatet, deixant-lo moribund, i aquest l'acaba enterrant sense tenir la certesa absoluta de si estar mort, i preguntant-se, per tranquil·litzar la seva consciència, quin sentit tenia aquella vida.

***

Dinar a Barcelona. La certesa de que, quan la vida porta a les persones per camins diferents, les acaba també fent diferents. I la confluència ja només és un passat comú.

***

Passa a les llibreries que hi ha dies que no trobes res d'interès i n'hi ha d'altres en què t'ho enduries tot. Avui, a la Central, ha estat un dia del segon tipus. M'he imposat, però, no comprar res, i ho he complert. Tot i això, crec que necessito alguna lectura de poesia. He tingut a les mans Szymborska i Zagajewski, però s'han acabat quedant allí. Com els diaris de Yorgos Seferis i el de Valentí Puig. Aquest últim, però, no s'ha quedat ben bé allà. Estava mig amagat a la prestatgeria i l'he posat a la taula, en posició preferent, just damunt del pilot de llibres d'un presentador de la tele. Això deu ser un clar exemple del que s'entén per prendre's la justícia per la mà. Però, al cap i a la fi, l'expressió parla de justícia.

***

El Rijksmuseum ha obert una franja horària de nit (fins les dues de la matinada) per l'últim cap de setmana de l'exposició de Vermeer. Les entrades s'atorguen per sorteig. No cal dir que m'hi he inscrit. Res em faria més feliç que poder anar-hi amb la G.

***

La propera edició de la poesia de P., la gènesi de la qual vaig coneixent a través de diferents converses telefòniques, em fa extraordinàriament feliç. No només pel reconeixement i la justícia que suposa per la seva obra poètica -és un d'aquells poetes de veu apagada, que no fan soroll però que il·luminen lleument com la flama d'una espelma- sinó també per la seva bonhomia, que detecto a gairebé mil quilòmetres de distància.

***

El misteri de la figura de Vermeer de Delft sembla projectar-se, d'alguna manera, en els seus quadres. En aquests, em resisteixo a buscar-hi significats ocults, en tinc prou amb l'aura, l'halo, l'il·lusionisme que transmeten les seves escenes. Si fossin un film o una novel·la diríem que tenen un final obert.

***

Truquen el timbre i és la cartera que em porta una multa de l'ajuntament de Barcelona. És una llàstima que no sigui el carter anarquista perquè hauríem passat una bona estona criticant el sistema. Llegeixo que he comès una infracció greu i això m'espanta, però després resulta que tal gravetat consisteix en circular a quaranta-dos quilòmetres per hora per una de les vies més amples de la ciutat. Després resulta que si pago aviat, l'import, ergo la gravetat, es redueix a la meitat. És a dir que, a sobre, trilers.

Barcelona, cada dia t'estimo més.

***

Si hagués de triar un mes de l'any, possiblement seria el maig: dies llargs, temperatures agradables, la promesa d'allò que serà però encara no és... El maig és a l'any com la joventut és a la vida.

***

Enviar originals a determinades editorials, com el desesperat (o desesperada) que intenta arreplegar a la discoteca a les quatre de la matinada.

Apunts

Passen els anys i segueixo retardant tant com puc el moment de posar-me a escriure. És aquesta por, aquest respecte, aquesta convicció de no estar mai a l'alçada del repte.

***

El silenci (avui absent) és, tanmateix, el gran aliat de l'escriptura.

***

Todas las incursiones en el periodismo, la radio, la propaganda o los guiones cinematográficos, por grandiosas que sean, sólo pueden resultar decepcionantes. Poner lo mejor de nosotros en esas formas de expresión es otro desvarío, ya que así condenamos tanto buenas como malas ideas al olvido eterno. Estos trabajos son por naturaleza efímeros, así que nunca deben ser emprendidos. Los escritores dedicados a cualquier actividad literaria que no sea el intento de crear una obra maestra son víctimas de su propio engaño, y, a menos que estos autoaduladores se consuelen en la consideración de que dichas actividades son su aportación a la campaña bélica, daría lo mismo que estuvieran pelando patatas.

Cyril Connolly, La tumba inquieta (1944-1945)

***

Vaig a parar a aquest diari de Connolly a partir dels articles de Llop recollits a Vladivostok. Per regla general no m'agraden els llibres d'articles, però aquest de Llop en conté de molt valuosos. S'hauria de llegir a petites dosis, però es fa impossible. Són textos terriblement perillosos perquè t'estiren contínuament cap a noves lectures, et condueixen d'un camí cap a un altre, en una mena de laberint sense sortida.

***

Barcelona. Parat en un semàfor se me'n van els ulls cap a l'aparador d'una sabateria de barri. Hi veig espardenyes i sabatilles. Deu ser dels pocs comerços d'aquest estil que encara queden en aquests carrers. Mentre dura el vermell, m'és impossible no pensar en la meva mare i la meva tia, que coneixien -i recorrien- totes i cadascuna de les botigues d'aquell barri, pels voltants del mercat del Ninot. Gairebé totes han desaparegut, igual que elles dues. Sento tristesa i nostàlgia, per elles i per la ciutat. Veig una successió de bars i restaurants sense ànima, inercanviables en la seva mediocritat. Mai un enriquiment havia portat tant empobriment. I sé que aquest no és un fenomen exclusiu de Barcelona, però sempre sentim més els defectes en qui més estimem.

***

Busco al diccionari la paraula paciència. Allò que tu no tens, hi llegeixo.

***

Al meu poble, els enterraments s'acostumen a acomiadar cantant el Virolai. Mentre cantem, penso en això de Rosa d'abril, Morena de la serra. Morena? Qualsevol dia cancel·len a Verdaguer.

***

En l'enterrament de la mare de J., que ha viscut un final dur i cruel, entra de cop la llum de tarda pels vitralls de l'església, vestint la nau d'un or transparent i atmosfèric. És un breu instant, d'una bellesa efímera però extraordinària, gairebé com un miracle.

***

Discutir -barallar-se- per política és encara pitjor que fer-ho per futbol, perquè no té ni tan sols el component infantil.

***

En aquest mes de maig, és costum que plogui els diumenges a la tarda. Està bé, perquè necessitem l'aigua, i perquè segurament és el millor moment per fer-ho: escau amb l'apatia i l'estat d'ànim propi del moment.

***

No sé si ho havia escrit algun cop, però segur que ho havia pensat. Haver viscut els diumenges a la tarda d'hivern, quan ets adolescent, als carrers d'Aiguafreda et col·loca en una situació privilegiada per resistir els revesos de la vida.

***

Em diu l'R. que Valentí Puig viu des de fa un temps a Centelles. És curiós això de tenir ben a prop un dels millors i no saber-ho.

***
Si se m'aparegués una fada i em concedís la gràcia d'assemblar-me a un escriptor, segurament triaria Llop. Possiblement hi hagi noms amb molts més oropels, però a Llop no només li envejo la seva extraordinària obra sinó també, pel que he anat deduint de les seves lectures, la vida.

***

Inventar és terriblement dificultós. Em costava de petit inventar les necessàries mentides, coartades o justificacions que tota infantesa requereix, i em costa ara buscar les falses excuses que a vegades la vida ens obliga a argumentar. Per això, sempre em resultarà més senzilla l'escriptura memorialística, o fins i tot l'article, que la fabulació    

Apunts

Les meves impressions, a partir del que llegeixo als diaris o sento a les ràdios (que, tanmateix, no és gaire) és que en política hem passat del voler ser votat per més al ser més. Pot semblar un matís de poca importància, però crec que no ho és. El tradicional objectiu polític de recollir el màxim nombre possible de vots és la conseqüència de múltiples factors: estratègia política, propaganda -és innegable, sempre ha existit-, ideologia, gestió, capacitat... En base a aquesta equació multifactorial, les majories varien i això fa que existeixi una (certa) relació entre els resultats obtinguts en l'obra de govern (o d'oposició) i l'elecció. Per contra, la lògica de les trinxeres, bàsicament ideològiques, fa que només compti ser més que l'adversari. Es tracta d'una dinàmica perniciosa, no només per la tensió social que genera, sinó pel fet que trenca tota relació unívoca entre resultats obtinguts i elecció. Simplement guanyarà qui tingui més gent al darrere, com en una guerra de baionetes. I tenir gent al darrere (amb baioneta) implica excitar-los, identificar l'enemic i renunciar al bé comú.

***

Canvi de terç. Dissabte a la tarda: el cel amenaça pluja, però com que no sap ploure, mai se sap. Agafem el dos cavalls amb l'À. Està migranyós, crec que no ha volgut renunciar a l'excursió per no deixar-me sol i perquè ja havíem quedat. És d'agrair. Recorrem camins pedregosos i de terra. Més que de terra, de pols. La falta de pluja s'evidencia d'aquesta manera. Quan baixem del cotxe, a la vora del cingle per mirar el paisatge, els peus s'ensorren i s'aixeca aquesta mena de pols astringent, quasi sahariana. És molt desagradable. La grisor del dia tampoc ajuda: és d'una terbolesa seca, sense humitat. Més tard, cauran algunes gotes de pluja, uns gotots que impactaran en el sostre de goma del vehicle gairebé com bales, sense arribar a mullar. Els camps de cereal -els que han crescut- es veuen esgrogueïts, quan encara no tocaria. Davant, la mola arrodonida del Montseny conserva el verd, però és fosc i apagat.

Com que el camí és progressivament més rocós, decidim aparcar i acabar de fer-lo a peu. A mesura que ens acostem a lloc, va dibuixant-se el petit campanar de l'esglesiola entre el fullam verd dels arbres que l'envolten. Aquests arbres no semblen afectats per la sequera: les fulles que van naixent ho fan tenyides d'un verd tendre -verd i pregon que diria Maragall. En un revolt del camí ens aturen els refilets d'un ocell. Pel virtuosisme del cant, hom diria que es tracta d'un rossinyol, fet que malauradament no podria acabar de confirmar. Sempre he volgut aprendre a distingir el cant dels ocells, sense èxit de moment. Si hagués de triar entre un MBA d'Esade i un curs d'identificació de veu d'ocells, tindria clara l'elecció. Así me luce el pelo (mai més ben dit), que diria un castís. Així que fem una aturada per escoltar amb plenitud aquest concert, que se'ns ofereix de forma desinteressada i inesperada, sense contrapartides. Mai apreciarem prou aquests regals.

El camí passa pel bell mig del lloc. Hi ha la casa, el petit pati i l'ermita contigua. Un oasi secret, que dirien els cursis d'instagram. Quan passem, hi ha els propietaris, regant i fent operacions de manteniment. Ens quedem xerrant una estona. Ells ens pregunten d'on venim, nosaltres sobre la seva vida allí, que no podem deixar d'envejar. Si fos en el seu lloc, jo diria com la folklòrica; si me queréis, irse, en la versió de: si us agrada aquest lloc, no vingueu. Però són molt amables. Hi vénen els caps de setmana, ens expliquen. I jo m'imagino que allò deu ser un refugi extraordinari. Un refugi de tot, excepte d'un mateix, aquell de qui mai ens podem escapar. Però com que cadascú té les seves dèries, jo pregunto si s'hi està bé a l'estiu o hi fa molta calor. Molta!- responen. I mira, això em fa sentir una mica menys d'enveja. Després, la senyora s'ofereix a obrir-nos i ensenyar-nos l'església. L'home se'n va a trescar pels camins amb la desbrossadora; es veu que això és el que li agrada. L'església em fa pensar molt en Aiguafreda de Dalt: té el comunidor, que, com ens diu la propietària, és un element poc comú. L'ermita és romànica, però la volta assenyala ja una mica de punta, enfila cap al gòtic, ens explica. A les parets, s'hi exhibeixen fòssils i restes de ceràmica, que han trobat aquí i allà. Em perdo una mica amb la història familiar, ara no recordo si era el sogre o l'avi, qui recollia aquests fragments i els classificava, construïa els puzles d'aquells plats antics segons els models existents. Ens explica els treballs que van haver de fer a l'església quan van comprar la casa... Tinc la sensació de viure un moment especial, un altre regal, com el del rossinyol. La capella, el xiprer, el comunidor, la verdor d'aquells arbres, la casa de pedra, tan austera i alhora tan valuosa.... La vida deu ser feliç aquí, penso com Pessoa. Però saberm que hem de marxar i ens acomiadem dient que tornarem el juliol, el dia de l'aplec. El més probable es que no ho fem; la vida és voluble. I no, no posem el nom del lloc, perquè són tants els lectors d'aquest quadern que no voldríem que passés com amb la folklòrica.

***

A cinc minuts hi ha el castell que volia ensenyar-li també a l'À. Abandonat des de fa dècades, després de la restauració feta fa cent anys, amb criteris dubtosos i plenitud d'ornaments neomedievals: merlets, finestres pseudogòtiques, una gran torre cilíndrica... Gairebé tot s'ha perdut. Es conserven els murs exteriors, imponents però dins quasi no hi queda res. Tot i això, la senyora de l'ermita ens ha dit que l'han comprat fa poc uns familiars dels antics propietaris. Costa d'entendre perquè sembla una adquisició totalment antieconòmica: que hi voldran fer allí? O millor, què podran fer-hi?

Al costat del castell s'hi preserva una construcció estranya, tubular, com una torre d'aigua. S'hi accedeix per uns graons. És de planta circular i s'hi conserva un fragment de l'antic mosaic. Després, la viquipèdia m'informa que es tracta d'una antiga capella. Costa d'imaginar-la. Però, l'À. que no sé com s'ho fa, m'envia l'endemà unes fotos antigues en què es veu aquesta capella. És com un templet neoclàssic. Només s'ha conservat l'estructura interior. Tota la columnata que l'envoltava i que li confegia la imatge de temple -com un èmul de San Pietro in Montorio- s'ha perdut. Algú s'ho devia endur, i és una llàstima perquè la construcció tenia la seva gràcia i harmonia. Segurament aquelles columnes de capitells corintis deuen decorar algun jardí neorric.

***

El nostre amic X treballa en un polígon, a l'altre costat de l'àrea metropolitana. Cada dia conviu amb un trànsit inhòspit i s'empassa hores de cua per arribar a la feina. Conec bé l'experiència. Ell ha voltat mig món, seguint la seva vocació però ha acabant havent de fer altres feines, com aquesta. Ens explica que l'altre dia se li va espatllar el cotxe enmig d'aquella autopista infernal de quatre carrils. Quedar-se allí al mig va ser horrible, explica: botzines, esbroncades... Va venir la grua i se li va endur el cotxe a un taller de Barcelona, però amb els nervis, la cartera se li va quedar a dins. Quan se'n va adonar ja era tard. L'endemà, dissabte, volia anar a recuperar la cartera amb el cotxe del pare, que té noranta anys (el pare, el cotxe gairebé). Però tenia dubtes raonables de si amb aquell cotxe, que habitualment corre només pel poble, podia entrar a la ciutat. Al final va haver d'acompanyar-lo sa germana. Fi del capítol u.

(Flashback: només per recordar que els trens que tenim en algunes zones són indignes, una autèntica merda. Demano disculpes pel terme, però segueixo el que deia Pla de l'exemple de Stendhal: escriure és posar un mirall al costat del camí. I, en aquest cas, això és estrictament el que reflecteix el mirall).

Capítol dos. Arriben a la ciutat amb jet privat, des de l'altra punta del món, només per veure un concert, que podrien veure perfectament al seu país. A Buffalo, a Menphis, a Boston, què sé jo. Són paladins, això sí, dels bons costums, entre els quals l'apostolat contra el canvi climàtic. Un d'ells ha estat l'home més poderós del món, tot i haver fet ben poc per canviar-lo. Aquí se'ls riuen totes les gràcies: benvingut Mr. Marshall en versió cosmopolita. Ells sí que poden entrar a la ciutat, amb jet o amb el que calgui. Els porten a veure ¡el MOCO! Potser aquesta ha estat la venjança sibil·lina, no sé.

Epíleg. Per què et fas mala sang? Deixa que la gent sigui feliç, em diu l'amic R. Però posats a ser feliços, crec que ho necessiten més l'amic X i altres com ell. Calla, que encara resultarà que el progre de veritat sóc jo.

***

Portar un diari, penso, no deixa de ser un símptoma d'egolatria. Però ja no ve d'un defecte.

***

Parlant de defectes, crec que l'escriptor de diaris tendeix a pensar massa en els seus lectors (amb cara i ulls) i escriure, a voltes, de cara a la galeria, buscant agradar. Com aquell futbolista que fa la filigrana o la carrereta inútil, mirant de reüll a la grada i buscant l'aplaudiment.

Així que, com més egòlatra i reconcentrat en un mateix, millor.