***
Anem, amb l'À., amb el dos cavalls fins a Montfalcó Murallat, a la Segarra. La majoria de cases del poble -cases de pedra- estan abandonades. Són cases nobles, boniques, algunes construïdes a recer de la mateixa muralla. En un altre temps hauria fantasiejat amb comprar-ne i arreglar-ne alguna, ara ja no. Amb el pas dels anys, el romanticisme també es rovella, com les articulacions.
***
Aquestes cases de pedra de Montfalcó em fan pensar en les del Kastro de Kimolos. Totes aquestes illes de l'Egeu tenen, en algun turó, l'antic castell al voltant del qual s'arremolinaven les cases per protegir-se dels atacs dels turcs o dels pirates. Aquests kastros van originar després les respectives chora, les poblacions capitals de cada illa. Al Kastro de Kimolos, encara no envaït del tot per la restauració d'habitatges amb finalitat turística, hi ha força cases enrunades. En recordo especialment una, que havia aprofitat els pilars i la llinda d'alguna construcció clàssica per fer-ne una finestra. La pedra fosca dels murs contrastava amb el blanc d'aquests elements antics. Era sorprenent i alhora meravellós d'observar aquests vestigis antics. Tot aquest kastro conserva encara espais de pau i silenci, sobretot a migdia, quan el sol crema i la brisa sembla haver-se aturat. Fascina recórrer aquests carrerons laberíntics, on encara hi viu la gent, que et mira de reüll quan passes, esquivant la roba estesa. Em pregunto com deu ser la vida aquí, sobretot fora d'aquests mesos estivals. Hi seríem feliços? El romanticisme no acaba de morir del tot.
***
Al poble de Kimolos -que aquí es diu Chorio i no Chora, no em pregunteu per què- agafem un taxi per acostar-nos a la platja de Kalamitsi, on l'Andreas, el nostre amfitrió de Milos, ens ha dit que menjaríem bé i barat. El taxista, un home gran a qui em sap greu no haver demanat el nom, em renya quan intento posar-me el cinturó de seguretat: no, no, no!, diu fent escarafalls amb les mans, així que ho deixo córrer. Llavors pateixo una mica per la manera com llença el cotxe per les baixades i les corbes de la carretereta, mentre ens interroga amb el seu anglès simple però correcte. Ens parla del nostre compatriota Pedro -una gran persona, diu- que passa temporades a l'illa. Intueixo que es tracta de Pedro Olalla, que situa a Kimolos passatges de Palabras del Egeo, però no sap dir-me si el seu Pedro és escriptor. De camí a Kalamitsi ens ensenya la granja on ell va néixer, a pocs metres del mar. Quan es creua amb algú -una dona que estén la roba, un home que bada- el saluda traient la mà per la finestreta. És un home simpàtic, viu, aparentment feliç. Fa pensar -és inevitable- en Spiro, el xofer i ajudant de la família Durrell a Corfú, immortalitzat en la trilogia de Gerald. Quan li demanem si ens pot venir a recollir a les quatre -després del dinar i d'un bany- a Kalamitsi per tornar-nos al poble o al port, treu una llibreta on té anotats els encàrrecs. S'apunta allí el nostre i a les quatre apareix puntualment amb un cotxe, més atrotinat que el primer, per al trajecte fins al poble. Allí, fem una volta (l'N. compra braçalets) i baixem després caminant fins al port. Quan arribem al moll, ens el trobem allí, fent una carrera. En veure'ns, toca repetidament el clàxon i treu el cap per la finestra per saludar-nos, tot rient. Això ens fa feliços. Tenim la sensació de deixar un amic, algú que ens ha estimat efímerament, en aquesta petita illa de l'Egeu.
***
Kalamitsi és una platja estreta -una petita llengua de sorra- on creixen tamarius que donen ombra als escassos banyistes. Dues barques de pescadors es balancegen sobre l'aigua maragda. Ens agrada pensar que les sardines i els skaros que hem menjat han estat pescats per les xarxes grogues d'aquestes petites embarcacions. Malauradament, no els hem pogut acompanyar de retsina per la maleïda mania de considerar aquest vi -fins i tot en els restaurants més humils- com una beguda d'escassa qualitat, una cosa del passat. Però jo, a Grècia, vull beure retsina, com els guiris beuen sangria a la Rambla, amb la diferència que, al revés de les copes infectes de sangria que serveixen arreu del centre de Barcelona a preu de xampany francès, aquí no aconseguim ensumar enlloc l'olor de pi de la retsina.
***
De tornada a Milos, el viatge en ferry dura només mitja hora però té elements hipnòtics. Seiem al darrera de tot, a primera fila, sobre l'estela que va deixant el vaixell. La creu blanca, en un promontori rocós a l'entrada del port, sobre un mar molt blau, ens recorda d'on venim. La costa de l'illa de Sifnos es desdibuixa a la llunyania, l'illot rocós de Poliegos mostra, en primer terme, el poder de la natura verge. Al costat, un grup de francesos ens ensenyen l'encant que sempre generen l'elegància i la sofisticació, aquesta capacitat innata de transitar pel món com si res fos capaç d'alterar la teva suficiència. La bandera grega -sempre el blanc i el blau- oneja al vent mentre el sol va caient i entra l'hora daurada. D'aquesta manera, el mar es torna més blau, la llum més dolça i els francesos més bells, encara.
Escrivia Henry Miller a El colós de Marussi que no hi ha llum comparable a la de Grècia. I no sé si això és així -de fet, les afirmacions categòriques de Miller m'han arribat a carregar enormement- però en aquests moments, em sembla, efectivament, insuperable. L'aigua del mar va tancant-se a mesura que el vaixell avança i desapareix l'escuma de la seva estela; la capella del port de Pollonia ens dona la benvinguda; els mariners comencen a afanyar-se per desembarcar els cotxes del petit ferry. Kimolos ja serà sempre memòria. Aquí ja no hi tornarem mai més, diu l'N. quan deixem la petita illa, i segurament té raó. Baixem del barco i anem a comprar pa, aigua i quatre coses per sopar. Afortunadament, sovint les qüestions pràctiques ens ocupen la ment.
