***
Juan Claudio de Ramón, parlant de Roma i fugint una mica dels estereotips d'opinió actuals, reivindica el turisme per a tothom: visitar Roma com un dret humà. I no li falta raó. Perquè sempre considerem que el turisme, com l'infern, són els altres.
***
Ara bé, l'oportunitat perduda, en algun d'aquests forats pandèmics, de visitar Venècia, o Roma, o Florència, sols, sense masses, és imperdonable.
***
Ara que Barcelona ja torna a estar envaïda, m'agrada, en certa manera, passejar pel centre ciutat a les hores més improbables, gairebé com un acte d'excentricitat o d'exotisme. Ahir vaig fer-ho a les quatre de la tarda, amb una calor no hòrrida però sí desagradable. Vaig creuar la Rambla, com si fos un altre planeta i jo portés un escafandre, després vaig enfilar el carrer de Santa Anna, poblat de comerços incomprensibles, i vaig passar per davant de l'Hotel Nouvel, on parava Josep Pla quan anava a Barcelona durant una època de la seva vida. M'agrada aquest hotel, potser des que sé que és un indret planià, però també objectivament: pel seus finestrals i rètols de ressonància art-déco. Ara mateix, és l'hotel que triaria si hagués de fer nit a Barcelona, cosa que no deixa d'atreure'm.
La riuada del portal de l'Àngel se'm va tornar a endur, inhòspita com les aigües amazòniques.
***
De nit, en canvi, Barcelona és una altra cosa: la Pedrera dibuixada sobre el cel nocturn, els passejants amb un punt de lluentor als ulls, l'aire que es refresca molt tímidament, l'alcohol que anima les converses a les terrasses... El negre de la nit ha vençut l'hora blava i l'atmosfera té una vibració especial. En aquests moments ens creuríem capaços de qualsevol gesta.
***
La nit, tanmateix, acostuma a desorientar-nos. S'ha escrit molt sobre la nit i se li ha arribat a donar un valor auri: l'aura del noctàmbul, del bohemi, els ambients i laberints de la nit... En canvi, el matí té poc prestigi. I quantes coses no podríem fer millor a les primeres hores del dia! Quants indrets i imatges belles no ens perdem per no veure-les, en solitari, a les cinc o a les sis del matí. Els efluvis de la nit ens arrosseguen i la tebiesa dels llençols ens embolcalla, mentre deixem passar les millors hores del dia.
El mateix Pedro Olalla ho explica magníficament a Palabras del Egeo:
Ya sabes, siempre me ha gustado madrugar: todo es tan nuevo y tan intacto bajo la luz de estas primeras horas que levantarme pronto es para mí un placer mucho más furtivo que trasnochar. Los rayos de sol, casi horizontales todavía, entran ahora hasta el fondo del patio como una ola dorada, como un balde de luz derramado sobre las lajas de pizarra del suelo. La mesa de madera donde estoy escribiendo comienza a calentarse levemente; la claridad inunda las hojas del cuaderno, y la piel que recubre sus tapas parece de un ser vivo que agradece la tibia caricia del sol; solo la tinaja de barro, en un rincón de sombra, retiene una redonda bocanada del frescor de la noche.
***
Del llibre d'Olalla, el que més m'agrada, de llarg, són aquests moments de vida simple, amb l'eco, tan present, de Grècia. M'agradaria que publiqués un diari.
***
Gairebé sempre, els desitjos més intensos no depenen d'un mateix. I això, que podria semblar negatiu, arriba a ser bo, perquè limita la nostra capacitat de creuar determinats límits. En la gent molt ambiciosa, en canvi, sol passar que els seus desitjos estan relacionats amb la seva pròpia actuació i això els fa superar molts límits: els del sentit comú, els de la honestedat i també, els del ridícul. Quan succeeix això últim en determinades persones sento una estranya i malsana satisfacció.
***
Dos coloms es barallen a cops de bec, mentre la resta es van menjant, pausadament però diligentment, tot el pa que algú els ha deixat. Una valuosa imatge metafòrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada