***
Una casa de subhastes barcelonina treu a la venda una col·lecció d'autògrafs. N'hi ha d'actors, escriptors, pintors i gent de la faràndula. Moltes d'aquestes signatures es van estampar sobre fotografies, que acaben sent més interessants que l'autògraf en si. Em criden especialment l'atenció una foto de Camus fumant, sempre tan elegant, i una altra d'Ingrid Bergman, que sembla voler esquivar la càmera i mira cap avall, transmetent una profunda malenconia. Em captiva enormement aquesta imatge, i també el fetitxisme de saber que va passar per les mans de la protagonista de Casablanca, però què en trauríem de posseir-la? Res, perquè mai posseiríem aquesta mirada trista ni el món en què s'expressava, que és el que realment ens imanta.
***
La meva manca de mètode a l'hora d'escriure resulta enervant. Ara prenc notes per preservar idees i moments, però quan les recupero em resulten inextricables. M'exaspera no entendre-les, que la feina de recollir-les hagi estat en va.
***
Havent dinat, quan el sol és ben alt, és, paradoxament, quan més bonic trobo el color del mar. Diumenge, mentre esperava la G. i l'N. que compraven un gelat, palplantat sota uns pins alts i forts, d'agulla ben verda, vaig sentir aquell blau intens, onejant, com la millor bandera a estimar, la més propera, l'única possible.
***
Mai discutiré el bon gust ni l'elegància: és un dels triomfs de la civilització. Però sempre penso que qui assenta dogmes (no es poden portar camises de maniga curta, no es poden portar pantalons estrets, etcètera) té una relació estranya -al·lèrgica- amb la llibertat. També en la moda, laissez faire, laissez passer.
***
El dogmatisme em fa resultar odioses fins i tot les causes més nobles.
***
L'educació no hauria d'impedir contradir a qui expressa opinions que no compartim, però a vegades és una barrera que impedeix fer-ho.
***
Vaig conèixer la P. en una època en què vaig tenir la utòpica, potser delirant, idea de ser llibreter. Feia llavors unes pràctiques en una llibreria de Barcelona, i vaig coincidir amb ella, per primer cop, un dissabte al matí. Per als que només anem a la ciutat entre setmana a treballar, els dissabtes al matí, a Barcelona, ens resulten estranys. No hi estem acostumats. Regna pels carrers -i pels establiments- una mena de pau fictícia, com una treva momentània i fràgil. A aquella hora, la llibreria també era buida; només hi entrava, de tant en tant, algun client despistat. Vam començar a parlar de lectures -de què sinó- mentre l'ajudava a encaixar llibres per devolucions. Em vaig adonar de seguida que coincidíem força en els gustos, en la mirada. Després li he llegit que la literatura que li agrada és fragmentària; doncs precisament per aquí venien les coincidències. Crec que vam citar Zweig, Ginzburg, Madieri, però el meu record també és també fragmentari. Contraveninit les normes -jo era un becari-, la P. em va permetre fins i tot que fes alguna recomanació a alguna passavolant matinera. Em permeto una falta de modèstia: gràcies a això es va endur Verd aigua. De res, senyora.
Vam anar coincidint més -en dies i en gustos- i en les nostres converses va parlar-me dels seus mons: de Granada i de la casa - o La Casa- d'Almeria. Jo devia parlar-li també dels meus mons, que no acaben de tenir un encaix geogràfic. D'entrada, per la seva joventut, em va sorprendre la profunditat i maduresa dels seus coneixements, així com la seva profunda sensibilitat. El meu últim dissabte a la llibreria, mentre ens acomiadàvem (semblava llavors que per sempre) després de baixar la persiana, mentre pujava a la moto, em vaig permetre donar-li una plaquette que acabava d'editar llavors amb textos sobre Londres i les seves llibreries. Ella m'havia parlat també d'alguns contes que havia escrit, però que no li agradava donar a llegir. Me'ls va enviar, però, uns dies després. Estaven ben escrits, tenien ànima, però he de confessar que sóc molt mal lector -i, per tant, mal jutge- de contes. De ficció, en general.
Ara, la P. que va descobrir-me setmanes després Saul Leiter a la Colectània i que va escapar d'aquesta ciutat que li resultava una mica carcerària (potser l'adjectiu és exagerat) per instal·lar una llibreria a Granada, ha escrit per sorpresa -almenys per a mi- el magnífic i inclassificable ¿Qué piensa mi padre?. Fragmentari, òbviament, i també familiar, acollidor, humil (en el bon sentit), madur i sentit és una porta oberta al seu món. Diria que els pensaments del pare romanen encara ocults, segurament perquè són inabastables, però els seus van obrint-se pàgina a pàgina, amb el blanc del silenci dominant a voltes sobre el negre de l'escriptura. Personalment, em sento molt proper al silenci d'aquest pare, que també és el meu. I ja sé que pot arribar a resultar irritant, però sovint l'hermetisme és l'única defensa, l'única opció raonable. Treure l'entrellat a aquest silencia seria impossible si no existissin sempre uns poemes, uns textos o, encara millor, uns records.
A diferència de la P. tinc el mal costum de no subratllar els llibres, nascuda de la mania de deixar-los immaculats. Així que en les lectures sempre se m'escolen fragments valuosos, que acabo perdent. Tanmateix, he mirat de recuperar-ne alguns i reproduir-los aquí.
Soy plenamente consciente de mi propia autocensura. Lo que me dice, que algo de lo que quiero exponer al mundo se esconde entre estas palabras. No digo que sea una mentira lo que cuento. No lo es. Pero tampoco es la verdad de quién soy. O si, porque mis censuras forman parte de mí. (...) Alice Munro dice que la autobiografía se encuentra más en la forma que en el contenido. Mi vida sin duda la concibo de forma fragmentaria. Por ello este texto es imposible que sea de otra manera.
Me gustaría escribir en un cuaderno todo lo que he subrayado a lo largo de mi vida. Seguro que todas esas líneas hablan más de mí que lo que yo misma pueda escribir jamás. Creo que incluso yo misma me sorprendería y que descubriría cosas que desconozco. Creo que algo parecido trato de hacer en este texto, ordenar muchas de las frases que se han clavado en mí y que en cierta manera dicen quién soy.
Entrada la noche, lo mejor que se puede hacer es leer poesía. Sólo la poesía convive bien con esa soledad de la madrugada, la penumbra de las luces apagadas, el descanso de la vida.
Mi padre me contó que a las espigas que se pegan a la ropa en el campo se les llama amor del hortelano. La vida cobra sentido en este tipo de cosas tan pequeñas.
El escritor peruano Julio Ramón Ribeyro dice que escribir, más que transmitir un conocimiento, es acceder a un conocimiento. El acto de escribir nos permite aprehender una realidad que hasta el momento se nos presentaba de forma incompleta, velada, fugitiva o caótica. Al leer esta frase en los diarios de Ribeyro entendí por qué empecé a escribir: necesito comprender quién es mi padre.
Paula Puigmartí, ¿Qué piensa mi padre?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada