L'Albufera

El Palmar, a l'Albufera. El seu urbanisme, les construccions i, lògicament, l'entorn recorda alguns pobles del Delta de l'Ebre. No és que conegui bé cap de les dues terres, però la relació és immediata. Tot i que aquí el paisatge i l'ambient em semblen una mica més esquerps i salvatges. Potser és perquè bufa un vent fort que fa moure les aigües de l'estany, donat-los un aspecte inclement i inquietant.

Les construccions d'aquest poble són la practicitat pura: cubs de quatre parets i sostre. Al voltant dels quatre carrers traçats amb tiralínies, els canals, amb les velles barques aturades, que no sé si fan encara alguna funció, a banda d'alimentar els pensaments literaris dels visitants receptius. La gran receptivitat dels estranys es focalitza, però, en les paelles. Restaurants arreu, els criden, ens criden. Les terrasses, a redós del vent i a l'escalf d'aquest sol de desembre són un reclam poderós. És agradable asseure-s'hi i menjar-hi l'arròs, enduts pel tipisme. A la taula del costat, sentim dues parelles parlant de golf, esport que acaben de practicar els dos homes. Golf i albufera fan una parella de difícil encaix, però que resulta, alhora, poderosament metafòrica d'aquesta terra de contrastos i clarobscurs, potser fruit de la mateixa llum mediterrània.

Quan marxem, per les carreteres que creuen les aigües, el paisatge em sembla d'un gran caràcter. La força d'aquest onatge d'aigua dolça fa que la calçada quedi molla, el vent ressona, la carretera dibuixa giragonses difícils per creuar canals i esquivar els estanys. El cotxe sembla inerme davant dels embats del vent i de la força oculta de l'aigua. El sol baix s'emmiralla en els arrossars quiets, mentre centenars de xatracs remenen els fangars. L'amplitud, el vent, la solitud juguen a favor de la novel·la naturalista: es fàcil imaginar-se drames protagonitzats per personatges esventats, enduts per la necessitat, el desig o l'ira. Però també és fàcil pensar que aquesta terra ha d'estar poblada d'homes i dones savis, coneixedors dels secrets de la natura i de l'ofici de viure'n, personatges delibians. Aquest món em fa pensar, un cop més, en la insignificància dels individus de la societat moderna davant la vida real de la natura.

***

Ahir vaig escriure sobre Altea, avui sobre l'Albufera. Es pot escriure d'un indret, del seu esperit, sense conèixer-lo a penes, tan sols havent-hi passat unes hores o uns dies? No és arriscat, injust, superficial, suferflu o, fins i tot, frívol?

La meva resposta és que no. Perquè la creació neix d'impressions i percepcions. No és altra cosa la pintura impressionista, que és un dels corrents artístics més purs i sincers. Crec que en l'escriptura pot pasar una cosa semblant. Almenys en l'escriptura d'atmosferes, espais, moments.

Altea

Altea té alguna cosa de població de la Côte d'Azur. El seu aire nadalenc extemporani em recorda al de Saint-Tropez. Els seus pendents, als de Grasse o els de tantes poblacions de la Riviera. Però quan vam ser fa uns anys, per aquestes mateixes dates, en aquelles costes, hi feia fred. A Saint-Tropez hi bufava un vent gèlid, que glaçava les orelles. Aquí, en canvi, el temps és absolutament primaveral: els abrics que hem portat són ridículs i fan nosa. Potser per això aquestes ornamentacions nadalenques encara estan més fora de lloc. Fan bonic, tanmateix. Recordo que a Saint-Tropez, al carrer de les botigues de luxe hi havia uns ossos immensos fets de petites bombetes. Aquí, a la plaça de l'església -l'església amb petites cúpules de ceràmica blava que corona el poble- hi ha també un cub lluminós, del mateix estil, en forma de regal. Els nens hi passen per dins i s'hi fotografien, com feien antany els nostres. Aquesta és una placeta elegant, neta, cuidada, amb un parell de terrasses plenes de gent bevent i xerrant, que fan oblidar la presència de l'epidèmia. A dos passos, hi ha un petit mirador amb una escultura d'un minotaure, d'estil picassià. Des d'allí es veu el port i les muntanyes de la serra Gelada, que, en forma de cap, s'endinsen en el mar. Al capvespre, es comencen a encendre les llums del poble baix. Al mig del s'hi veu l'estació, amb un tren petit aturat, que sembla de joguina. És un tren que fa pensar en estiueigs antics. Arribar en tren a una població costanera, treure'n les maletes i quedar-se palplantat a l'andana, una mica desprotegit i perdut, a l'albor del destí, és -crec- la millor manera de sentir-se estiuejant. És la millor opció per ser absolutament forani i deixar-se portar pels esdeveniments. Què és estiuejar, viatjar, si no trencar rutines i aventurar-se a viure aventures? És això, també, el que m'ha fet pensar en la Costa Blava i en els seus estiueigs elegants i arcaics. També la geografia del poble: l'església, les escales i els carrerons ascendents, empinats, m'han recordat especialment Menton. Però els carrers i placetes, ja profundament italians de Menton, de cases grogues, ocres i taronges, aquí són immaculadament blancs. D'un blanc eivissenc, andalús, cadaquesenc.

Des del mirador d'Altea, a l'horitzó, sorgeixen els gratacels de Benidorm, com un estrany miratge, dibuixats sobre l'esplendor taronja de la posta de sol, que els fa encara més irreals, com una aparició impossible al mig de la serra que toca el mar.

No sabria dir si m'agrada Altea. La seva hibernació és palesa però no absoluta. El seu hivern és càlid i calm, inexistent. M'agrada sortir al matí a comprar el pa en mànigues de camisa, i perdre'm una estona pels carrerons, quasi deserts en aquell moment. Hi ha gent que trafiqueja per les cases i d'altres que omplen garrafes a les fonts. Uns pintors emblanquinen la façana d'una casa. En aquesta època molts comerços són tancats, esperant el seu moment de brotar, com els arbres a l'hivern. No voldria que fos estiu, que deu convertir el laberint de carrerons en un infern intransitable de gentades i en un marasme de bars i botigues, intrusos com els mercaders del temple de Jerusalem. I sí, ara el poble és buit, però no ho és prou com per tenir una atmosfera romàntica de qui espera temps millors, una tristesa de mesos de vents i solituds, un enyor de rialles i amors d'estiu. En el silenci d'Altea no hi sentim les veus que ens parlen de joventuts perdudes o de somnis de moments que no tornaran. Altea, a l'hivern, és un equilibri inestable. L'enyorarem els dies més freds de gener, però sentirem la vida més real entre les parets de casa. 

Escric això en el silenci de la nit, al llit, sota un teulat de bigues de fusta encalades. És aquesta una casa de poble bonica, còmoda, sòlida, però entranyament i impròpiament decorada amb una modernitat que acaba resultant kitsch. I això ens allunya també de l'esperit del lloc, que no acabem de trobar. Un esperit fantasmagòric que tan aviat se'ns disfressa d'estiueig antic de Villefranche-sur-mer com de ruralisme andalús. Mentre, al fons, omnipresent, regna el mar impertèrrit, visible des de les alçades. Aquest mar blau que ens acompanya sempre i que sentim tan nostre, tot i haver nascut terra endins. És un mar que obre horitzons i assenyala camins de fugida.  

 

Art

Avui La Vanguardia publica un reportatge sobre el treball d'uns especialistes del MNAC que ha permès trobar una sèrie d'obres de Marià Fortuny que es consideraven desaparegudes. Són quadres molt bells, segons les fotografies que reprodueix el diari, com Alberca en la Alhambra o Almuerzo en un viejo convento en la Alhambra. Un alto en el camino, que potser s'inclinen més cap al realisme que cap a l'orientalisme i per això em resulten més cars. Però el que més m'interessa de la informació és la reproducció d'unes paraules que el pintor adreçava a l'hispanista Jean-Charles Davillier sobre el tipus de pintura que li donava més èxit comercial: Comienzo ya a estar un poco cansado (moralmente) del género de arte y cuadros que el éxito me ha impuesto y que (entre nosotros) no son la verdadera expresión de mi género de talento. I així constatem com el treball de caràcter alimentari acaba sent una constant en molts artistes, fins i tot de primera línia, com és el cas.

***

Precisament sobre Marià Fortuny.

M'agrada copsar al vol, mentre camino pel carrer, fragments de converses, frases caçades al vol, que, tretes de context, poden arribar a tenir una gràcia especial. L'altre dia, al carrer pintor Fortuny, just en la placeta on hi ha el monument al pintor, en una façana de ressonàncies neoclàssiques -un punt especialment feliç de la ciutat vella- una noia jove li diu a una altra:

- I wonder who this guy is.

***

I veig ara que l'exposició londinenca sobre el quadre de Poussin Una dansa per a la música del temps, que m'interessa més per les ressonàncies a l'obra d'Anthony Powell que per Poussin en si, s'acaba aquest 3 de gener. Així que tampoc la veurem, i esperem que no se'ns hagi d'escapar l'ambiciosa retrospectiva de Maillol que farà el Museu d'Orsay a partir de l'abril. Aquesta sí que no la podem deixar escapar, si la covid ho vol.

Breus

En primer lloc, un comentari de caràcter tècnic.La moderació de comentaris no em funciona bé, no rebo avisos, i ara m'acabo de trobar tot un reguitzell de comentaris d'anys anteriors que ni havia vist, ni lògicament, havia publicat ni respost. No sé si te massa sentit fer-ho ja. En qualsevol cas, sí que cal demanar disculpes.

***

Mirem una pel·lícula, El último día de los Smiths (Shoplifters of the world), que no acaba de resultar reeixida, però que parteix d'una bona idea i resulta graciosa. El dia de la separació dels Smiths, un fan del grup decideix segrestar una emissora local de música heavy i obliga el locutor a posar totes les cançons de la banda, una rere l'altra. Encara que la història no acabi de funcionar del tot, l'ambient nocturn decadent de la ciutat de Denver i la música dels Smiths empenyen la pel·lícula. El millor: quan el protagonista, per fer creïble la seva amenaça, dispara sobre la tassa dels Kiss del radiofonista. Qui no hauria volgut fer-ho?

***

El dubte que genera aquest virus a l'hora de prendre decisions, de si faràs bé trobant-te amb algú o no, el tedi de la persistència, el pes de l'autoresponsabilitat, la limitació d'allò que ens defineix com a humans... acaba posant a prova la nostra resistència íntima.

***

Busco una cita de Connolly que vaig incloure en el Quadern de Londres. Fullejo el quadernet i, sense pretendre ser immodest ni autocomplament, em satisfà, també íntimament.

***

Tantes coses per llegir i portem un ritme de lectura lent i cansí. Tinc Les Thibault (quatre volums, set novel·les), damunt la taula i estic pensant ja en la saga dels Forsyte de Galsworthy (sis novel·les, dos entreactes). I les pseudomemòries de Waugh, que crec que s'acabaran colant quan trobi el moment d'anar a una llibreria.

Potser ens hauríem de posar objectius menys ambiciosos, però en la vida -per una vegada ens submergirem de ple en la filosofia barata dels nous temps- ho volem tot.

***

Torna a fer un dia hivernal, assolellat i lluminós. Que no marxi mai l'anticicló.

***

L'amic F. -conversa agradabilíssima d'un capvespre de dijous- m'anima a que enviï el poemari escrit fa anys a algun concurs, malgrat els dubtes que compartim en relació amb aquests certàmens. Tanmateix, crec que li faré cas.

Notes

Quan el llenguatge és precís i ajuda a establir una divisió nítida: si es juga un partit, m'interessa, si es juga una partida, no. Juro que he sentit dir una partida de pàdel, i em sembla escaient.

***

Faig un cafè amb X, que m'explica que s'ha donat d'alta al tínder. És més, em fa una demostració pràctica d'ús. O, més ben dit, m'ensenya uns quants perfils de nois -o homes, tots en tenen més de quaranta- que li surten. Els va descartant de forma metòdica i justificada, i no li falta raó ni raons. No ho fa des d'una perspectiva elitista, ni des d'una alta exigència estètica, simplement m'assenyala la descura generalitzada amb què es mostren els individus: fotografies mal fetes, descripcions nefastes i presintàctiques, interessos poc interessants, superficialitat aclaparadora... Em fa notar el comú denominador de l'activitat física que mostren gairebé tots els candidats: curses, escalada, motocicleta, submarinisme, esquí... I no puc deixar de dir-li que quan la joventut mor, els homes ens aferrrem als seus últims estertors amb aquesta trista ostentació de poderío físic, que segurament també deu voler ser, freudianament i subliminalment, metafòric. Lamentablement, no puc constatar quin perfil tenen les candidates femenines, però el que em pensava que era un món festiu i hedonístic m'acaba deixant una imatge una mica depriment. Fins i tot, crec que anafrodisíaca,

***

Els repetits fracassos comencen a desconnectar-me de la lectura, fet que em preocupa molt.

***

El carrer Tallers, una altra Barcelona. I fugir dels cercles tancats, fins i tot de les geografies tancades, és extraordinàriament necessari. Vivim en una societat excessivament clusteritzada i això m'ho fa notar també l'X, arran dels perfils del tínder.

***

El millor de l'hivern, o d'aquesta falsa tardor que ja és hivern, és la llum. La llum filtrada pels carrers de la ciutat i que entra per un finestral, vestint d'elegància una sobretaula, la llum del dia que apunta i que ressegueix d'un taronja opal·lí el perfil de les muntanyes, les exuberants lluminositats del crepuscle, iridiscents i exhibicionistes, fins i tot excessives, que meuquegen una mica. O la llum del sol del matí, franca i inert, que no escalfa.

***

Si la llibertat és una llibreria, la felicitat podria ser un restaurant. Així ho diuen les cares de la gent, quan parlen, quan beuen, quan mengen.

Això ja ho venia a dir Pla arran d'aquells dinars pantagruèlics amb l'Hermós i la gent humil que habitava les cales de Begur.

***

La hipocresia, el defecte que més detesto. I a voltes no n'estic exempt, el que em provoca un gran malestar.

***

Un llibre fet d'articles, per definició, ja no és un llibre. I si, a més, hi ha articles repetitius o reaprofitats, el crim -de l'editor- és imperdonable.

***

Sento a la ràdio una escriptora- de formació advocada- que, a banda de la seva pròpia creació poètica i narrativa- ajuda a cantants de moda a escriure lletres de cançons. Em sembla una línia de negoci interessant.

***

Entro en una botiga de discos del carrer Tallers: m'agrada constatar que han canviat poc. Compro un cedé dels Oasis, una acció que deu ser doblement vintage. O neorrància, com diuen ara.