21.6.20

Pinyols d'aubercoc

No sé per què no l'he llegit abans. Vaig estar a punt de fer-ho quan va sortir-ne la primera edició, però finalment no ho vaig fer, per la incapacitat d'abastar-ho tot. Però també em sorprèn que no tingués més ressò en el seu moment, que no hi haguessin més crítiques, més pressió que m'obligués a llegir-lo. Bé, menteixo, no em sorprèn, el que sí que em segueixen sorprenent són els criteris que dirigeixen la selecció de l'aparador literari local.
Emili Manzano crea, amb Pinyols d'aubercoc, una petita joia. Una joia confegida amb els materials que més aprecio: infantesa, nostàlgia, puresa, solitud, personatges d'un món en desaparició... Són materials que no llueixen especialment ni criden l'atenció en la nostra societat fascinada pel brilli-brilli, però que tenen el valor indiscutible d'una autenticitat rústica. Materials nobles treballats amb ofici per una mà que imagino callosa i alhora amigable, com el territori on transcorren aquestes històries travades per un nexe invisible però ben present. Històries que, al meu parer, van creixent a mesura que avança el text i ens transporten al nostre propi passat, a allò comú que tenen totes les infanteses i joventuts.
L'acabo de nit, una nit plujosa que m'impedeix passar-la al ras, llegint, com feia l'autor en la seva joventut. Nits en blanc de lectura sota les estrelles. En canvi, aprofito l'inesperat insomni per venir a escriure aquestes línies -i d'altres- amb ganes de que arribi l'alba i el matí, per esmorzar una ensaïmada sucada en cafè amb llet, com feia n'A, en un cafè, mentre l'autor l'observava, incapaç d'anunciar-li la seva partida cap a Barcelona.
Són aquests episodis del despertar de l'amor -un cap que es recolza sobre una esquena en un trajecte en motocicleta, una aturada per mirar el mar, uns silencis compartits que ho diuen tot- o d'altres desamors que fereixen l'autor entre perfum de tomaqueres i nedades en un safereig, el que m'ha resultat més viu i proper d'una lectura que embolcalla amb la veu dialectal del narrador. Una veu que arrossega amb el seu llenguatge viu, a voltes desconegut i lèxicament difícil, i que s'emporta el lector del seu estàndard fins fer-lo sentir interiorment en el mateix registre.
Una lectura ineludible d'un autor que, malauradament, ja no veiem en una pantalla de televisió cada cop més plana i buida.

Cap comentari: