Emili Manzano crea, amb Pinyols d'aubercoc, una petita joia. Una joia confegida amb els materials que més aprecio: infantesa, nostàlgia, puresa, solitud, personatges d'un món en desaparició... Són materials que no llueixen especialment ni criden l'atenció en la nostra societat fascinada pel brilli-brilli, però que tenen el valor indiscutible d'una autenticitat rústica. Materials nobles treballats amb ofici per una mà que imagino callosa i alhora amigable, com el territori on transcorren aquestes històries travades per un nexe invisible però ben present. Històries que, al meu parer, van creixent a mesura que avança el text i ens transporten al nostre propi passat, a allò comú que tenen totes les infanteses i joventuts.
L'acabo de nit, una nit plujosa que m'impedeix passar-la al ras, llegint, com feia l'autor en la seva joventut. Nits en blanc de lectura sota les estrelles. En canvi, aprofito l'inesperat insomni per venir a escriure aquestes línies -i d'altres- amb ganes de que arribi l'alba i el matí, per esmorzar una ensaïmada sucada en cafè amb llet, com feia n'A, en un cafè, mentre l'autor l'observava, incapaç d'anunciar-li la seva partida cap a Barcelona.
Són aquests episodis del despertar de l'amor -un cap que es recolza sobre una esquena en un trajecte en motocicleta, una aturada per mirar el mar, uns silencis compartits que ho diuen tot- o d'altres desamors que fereixen l'autor entre perfum de tomaqueres i nedades en un safereig, el que m'ha resultat més viu i proper d'una lectura que embolcalla amb la veu dialectal del narrador. Una veu que arrossega amb el seu llenguatge viu, a voltes desconegut i lèxicament difícil, i que s'emporta el lector del seu estàndard fins fer-lo sentir interiorment en el mateix registre.
Una lectura ineludible d'un autor que, malauradament, ja no veiem en una pantalla de televisió cada cop més plana i buida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada