4.6.20

Felicitat

Rellegir Pla és probablement una de les més grans meravelles que ofereix la lectura.
Un viatge frustrat. 1918 (aquest any epidèmic sembla omnipresent), Pla i l'Hermós naveguen en un gussi per la Costa Brava direcció França. S'aturen a diferents indrets, arreu hi tenen coneguts amb qui comparteixen estovalles, xerrera i beguda. A Sa Riera els rep la família de Florià Pi, un d'aquests amics. El dinar que fan és monumental: llobarros, conills de bosc, allioli... Deixem que Pla ho narri:

El dinar i la sobretaula han durat de les tres de la tarda a quarts de deu de la nit. Tot ha estat abundant i suculent. L'allioli ha estat famós, sòlid, d'una absoluta consistència: s'hi aguantava dreta la mà de morter. Com a postres, hem menjat raïm. Hem passat la tarda fent rosquills. Res no hi ha per a provocar l'apetència d'aquest líquid com la pastositat que l'allioli deixa a la llengua. Les cançons han estat abundants i directes: no era pas el moment de gaires compliments. Hem esgotat la provisió de conyac nostra i la de la casa. La gent és infatigable i arriba a atabalar: conta, explica històries, menja, beu, fuma, s'asseu i s'alça de la taula, sense parar. Hermós, que aquests ambients fascinen, ha tingut moments de remolí dionisíac.

Però el que m'interessa més de la narració és la reflexió que ve tot seguit i que coincideix amb el que em faig sovint, especialment en dies difícils com els que hem viscut darrerament:

¿Quant segles fa -penso- que la gent d'aquest país fa aquesta vida? ¿És que tot això pot durar sempre? ¿Tota aquesta delirant follia primitiva i decadent, no tindrà un fi? De vegades la felicitat del país em fa por. És tan notòria, que indefectiblement està cridada a perdre's.

Els signes de l'anomenada -i francament detestable, tant el terme en sí com en ella mateixa- posmodernitat poden fer pensar que aquesta follia primitiva i decadent ha mort. Però en realitat no és així. Ha agafat altres formes, algunes vegades més sofisticades, d'altres en forma d'un puritanisme alliçonador que és pura façana, però continua sent ben present. Veig ara les terrasses més plenes que mai, malgrat l'aparent risc i, com escriu Pla, la gent és infatigable i arriba a atabalar: conta, explica històries, menja, beu, s'asseu i s'alça de la taula sense parar. I aquest desfici, aquesta felicitat que diu Pla, també em sembla que indefectiblement està cridada a perdre's.