Els plàstics

Rellegeixo el fantàstic Aigua de mar, segon volum de l'Obra Completa de Josep Pla i m'adono que porta una dedicatòria de la G. de Sant Jordi de 1992. Recordo quan comprava -o em regalaven- aquells primers volums, que llegia i guardava com un tresor. M'agradava, i segueix agradant-me, el seu color vermell, la seva mida manejable, l'enquadernació en pell, el disseny que volia assemblar-se al de la Pléiade... No m'agradava gens, en canvi, i segueix sense agradar-me, el plàstic transparent que els protegeix. Volia llavors llençar-los de seguida i deixar la noble pell al descobert, però pensava que així quedarien més protegits i que ja arribaria el moment de desfer-se d'aquestes sobrecobertes. Però han passat gairebé trenta anys i els plàstics segueixen cobrint les enquadernacions de pell, protegint-les del pas d'un temps que ja ha passat, preservant els llibres per a un futur que ja ha arribat o, fins i tot, ha passat. I ara ja no em pregunto si cal o no conservar els plàstics, sinó més aviat per què preservem aquests llibres, per què els guardem, per què els tenim, a què respon aquesta dèria conservacionista. I l'única explicació que hi trobo és que hi ha possessions que ens ajuden, d'alguna manera, a enriquir la vida, a fer-la més plena i plausible.

Mirava l'altre dia una sèrie de revistes franceses de decoració que també guardem. Passaven per aquelles pàgines unes cases magnífiques, d'una bellesa rotunda, que combina antiguitat amb bon gust, caràcter amb entorn. Masos provençals i manoirs atlàntics, jardins, piscines, biblioteques... I em preguntava si seríem més feliços en una d'aquelles cases. I la resposta és que probablement no. Avui, a l'hora de dinar, hem recordat amb l'À. i l'N. alguns episodis de la seva infantesa, jocs i tonteries d'uns quants anys enrere. Rememorant l'escenari d'algun d'aquells jocs, l'N. ha acabat dient que l'altra casa era més guai, quan ara vivim indiscutiblement en una casa millor, més gran, més espaiosa, més acollidora, més bonica; en l'altra ella ni tan sols tenia un espai on escriure. Però l'altra casa era més guai, potser perquè s'adona que ja no tornarà a ser aquella nena que hi vivia ni a gaudir amb aquells jocs ingenus que hi tenien lloc. Tot just ahir cantaven a l'escola L'hora dels adéus, separats, sense ni tan sols poder abraçar-se, en el seu últim dia d'educació primària, agafats per uns mocadors de colors.

Les sobrecobertes de plàstic romanen, però el temps no s'atura.