Apunts

Acabo de llegir-me L'estrangera, de Claudia Durastanti, llibre inclassificable i diria que també difícil de ponderar, en el qual hi he trobat algun impacte precís enmig de moltes divagacions que, personalment, m'han resultat nebuloses (potser per incapacitat pròpia, ho reconec). N'havia llegit ressenyes que definien l'obra com una reflexió sobre la identitat, en abstracte, i a mi m'ha semblat més aviat una anàlisi de la complexa identitat individual de l'autora, que, personalment, he sentit llunyana i en algun moment inaccessible, malgrat la indubtable sinceritat de la seva escriptura.

Curiosament, el que més m'ha agradat del llibre és un fragment on, tornada dels Estats Units amb la seva família, explica que qui va ensenyar-li l'italià estàndard fou el seu germà adolescent. Entre tant barroquisme i inestabilitat familiar, com un mar en permanent tempesta, em va agradar trobar la llengua precisa del germà jovenet com una boia, un flotador fet de classicisme:

Quan em pregunten qui em va ensenyar a expressar-me, entre avis immigrant que parlaven una llengua tota trencada i uns pares que no sabien corregir els meus errors de pronúncia, m'adono que la primera llengua que vaig parlar va ser la de la primera persona que vaig estimar: l'italià d'un noiet sis anys més gran que jo, melòdic i lliure d'entrebancs, defensat amb obstinació quan ningú al nostre voltant el parlava sense un accent marcat, en una regió on l'ús del parlar local coincidia amb la ciutadania. La llengua d'un adolescent, apresa dels telefilms doblats a l'italià, encara fresca, ingènua i dolça, la veu del meu germà que a estones encara és la meva. Me'n va ensenyar ell, d'evitar la humiliació que ve després de cada acte comunicatiu fallit: com més vulgar i volgudament molesta era la manera com parlaven els pares, més precisos érem nosaltres, convençuts que ser correctes en el lèxic implicaria ser correctes també en la vida, i alliberar-nos per fi de les seves estranyeses.

***

Periòdicament cal tornar a lectures -i autors- de referència, que actuen també com una boia on aturar-nos a descansar, per poder seguir després travessies en mars oberts desconeguts, on no sabem què hi trobarem. Lectures i autors confortables, com la calor d'una llar de foc a l'hivern, que ens porten per ondulacions suaus i paisatges coneguts. Una confortabilitat no exempta, però, de descobriments -o redescobriments-, de belleses que ens semblen noves -o que ens ofereixen nous angles de visió- i de perspectives -no m'agrada parlar de reptes- que se'ns mostren diferents en cada lectura.

He començat una altra vegada aquest grandíssim volum de l'obra planiana que és Aigua de mar, potser el més rodó dels que inclouen textos i llibres diversos. I d'entrada, en el Bodegó amb peixos inicial, m'he trobat una reflexió purament pascaliana d'una saviesa indiscutible i diàfana. És una reflexió que enllaça amb el que escrivia fa uns dies en relació a la inquietud -incapacitat d'estar-se quiet- de l'home i a aquella afirmació de Pascal tan aplicable al moment actual: allò que les desgràcies de l'home vénen de no saber estar-se quiet entre les seves quatre parets. Doncs bé, Pla escriu sobre la seva estada a Fornells -una de les cales de Begur- on va viure una temporada després de la guerra i sobre el tedi que regnava en aquell paratge:

A mesura que la vida passa, us adoneu de la importància de l'ensopiment. Ningú no sap, ni pot resistir, el tedi. La vida us ha ensenyat que una de les fonts més copioses i perennes de dolor és l'agitació inútil, els moviments gratuïts, l'entrada en la nostra vida d'altra gent. Així i tot, resistir la sensació aclaparadora de sentir sobre el cor el pas del temps es feia impossible. Els homes i les dones no poden resistir l'ensopiment perquè creuen -sense cap raó- que ensopir-se és morir una mica. 

I així anem entrant en la sàvia escriptura planiana, en aquesta navegació que ens porta de les reflexions sobre el tedi al coneixement de la qualitat de cada peix, i de cadascun dels seus subtipus, i dels hàbitats on cal pescar-los i com cal menjar-los. Per acabar aprenent fets incontestables com ara aquest:

Si algun amic em preguntava en temps de maig quina alimentació podria emprendre's, jo contestaria sense dubtar un moment: trenta sardines per barba, acabades de pescar, grosses, regalimants de greix, fetes a la brasa, i quatre costelles de xai tendre del país amb una enciamada primaveral amanida amb oli, vinagre, sal i mostassa. Això fa, sumat, trenta-quatre peces. És un bon nombre. Hi posin un claret blanc, sec, un vi de macabeus de l'Escala amb les sardines i un vi negre d'una certa pastositat per les costelles. I ja em donaran notícies...