Luxe, civisme

Calor insuportable, la d’aquests dies. Especialment desagradable als carrers de la ciutat. Una calor que, allí, no té treva ni a la nit ni mai. Així que, a les vuit del vespre, caminant pel passeig de Gràcia, la calor és intensa, no ha minvat ni una mica: xafogor, humitat, incomoditat. I, de sobte, en un xamfrà s’obre una porta i surt una massa d’aire fresc. No, no és fresc, és fred, glacial. És un aire que et reconcilia amb la vida. Miro d’on ve i veig una noia que aguanta una porta oberta per deixar sortir unes persones, uns clients. La porta és de la botiga Louis Vuitton i m’adono que el luxe és precisament això, aquest aire fred, polar, que venç l’aire càlid i el desplaça cap al mig del carrer, per on caminem les masses. El luxe, la riquesa, és tenir a mà sempre un recurs per lluitar contra les adversitats.

***

I la calor ens obliga, fins i tot a Aiguafreda, a dormir amb les finestres ben obertes. I a sentir, cada nit, els crits, la música, les derrapades i accelerades de cotxe dels desconeguts que tenen per costum passar les matinades a l’altre costat del riu, fent soroll sense que les autoritats competents facin res per evitar-ho. I sentim també els lladrucs d’un gos que no descansa mai. Tot això després de no haver pogut aparcar al garatge perquè un cotxe envaeix una part del gual. I si el luxe  era un recurs a l’abast de pocs, sembla que l’educació i el civisme –aparentment més assequibles- també són elements restringits en una societat que es vanta de ser molt avançada.

Matí

Un dels avantatges de viure a Aiguafreda són aquestes nits –i matins- d’estiu. Al matí, a quarts de set, esmorzo el meu iogurt desnatat –habitualment de préssec- davant la finestra, oberta de bat a bat, de la cuina i sento com m’envolta un aire fresc meravellós. Són només dos minuts, mirant els cingles i sentint la fresca, però és un dels millors moments del dia.

Empat

De vegades, a la vida és millor patir una derrota sorollosa i indiscutible que conformar-se amb un abúlic i especulatiu empat a zero.

Escriure

Potser és la diabòlica mania d’escriure, que deia Pla, o tal vegada això seria massa presumptuós. La qüestió és que portava un parell de dies volent escriure sobre Camus, em sentia interpel·lat per la lectura de la seva biografia i pel que representa la complexitat del personatge i les projeccions que se’n poden fer, i em sentia inquiet, intranquil, per no haver escrit res i per no saber si seria capaç de fer-ho. El que vaig escriure ahir em sembla ara una pinzellada superficial, que em deixa insatisfet, però almenys sento una certa calma, com de feina complerta, simplement per haver-me posat a escriure.

***

Escric aquest text ahir, però com faig a vegades no el publico encara. Curiosament, mentrestant, m’escriu un missatge l’amic P. i em diu que va agradar-li molt l’entrada sobre Camus. Em reconforta.

Camus

Divendres a la nit me'n vaig a dormir tard i dissabte em desperto d'hora, inquiet i amb calor. Em llevo i obro la casa perquè entri l'aire fresc del matí. El sol encara és baix i no entra per les finestres. Aprofito el silenci i la quietud per acabar de llegir la biografia de Camus. El personatge em resulta fascinant. Escrivia l'altre dia sobre la fatalitat amb què acceptava determinades situacions i em referia a les seves pròpies debilitats. L'atracció per les dones, per exemple. Però també això el torturava.
En canvi, fou un inconformista absolut davant la injustícia, la falta de llibertat i la violència. I aquesta radicalitat el va enfrontar a personatges com Sartre o Simone de Beauvoir, tolerants amb l'estalinisme i intolerants amb la dissidència, que el van atacar amb execrables campanyes de desprestigi. Sobta que la seva postura davant la guerra d'Algèria, caracteritzada per la defensa de la justícia social, la cerca de la pau, la condemna als atemptats que s'emportaven víctimes innocents i el respecte als drets dels àrabs i de la població francesa, rebés crítiques aferrissades de gairebé tothom. Fidel al seus orígens familiars humils, simbolitzats en la figura de la seva mare que vivia a Alger mentre l'FLN perpetrava continus atemptats que s'enduien per davant tants innocents sense importar-ne l'origen, va pronunciar la frase Si la justícia és això, prefereixo la meva mare, que va ser traduïda per Le Monde com Prefereixo la meva mare a la justícia. I la propaganda -sempre la propaganda- i els amants dels bàndols -sempre els bàndols- es van posar mans a l'obra.
La trajectòria i el pensament de Camus -l'home lliure, el malalt vitalista, l'home que atreia i estimava les dones, l'amant del futbol dels equips petits, l'enamorat de la llum del sud (Alger, Provença, Grècia), l'inconformista, el visionari, el penedit, el refractari als cercles literaris de la capital, el defensor de la llibertat, el primer home- ens ofereix referents i paral·lelismes amb el món i la societat d'avui. Sento que és una obligació rellegir-lo.

Notes

Amb la casa tancada per protegir-nos de la calor d'aquests dies, m'acostumo a moure'm en la foscor, que dóna un punt més de frescor que la llum elèctrica. Avui, desfent la maleta del cap de setmana, vaig a deixar un pot de desodorant a l'habitació de l'À i noto que un objecte m'impedeix posar-lo al seu lloc. En la penombra, no sóc capaç de distingir què és i quan obro el llum, em trobo amb un petit avió de plàstic. I no puc evitar que aquest petit avió em recordi el nen que l'À. ha deixat de ser i que, d'alguna forma, ja no existeix. Davant d'aquesta situació em sorprenc sentint que jo ja tampoc sóc aquell que en moments així es deixava endur fàcilment pel verí de la nostàlgia i que la maduresa implica també construir perspectives noves i actitud diferents per enfrontar-se als laberints de la vida.

***

He acabat de llegir Autoretrat de Jordi Garcés, de Josep Cots, i porto uns dies entre les pàgines de la biografia de Camus de Virgil Tanase. Són dos llibres profundament diferents, que tenen com a protagonistes les vides de dos personatges òbviament molt diferents. Però m'agrada veure-hi un element comú, que de vegades sento també en mi mateix, que és la fatalitat en acceptar determinades servituds o situacions de la vida d'un home. 

Adolescència

Constato que l'À., que està ja en plena adolescència, necessita ara començar a fer la seva, tenir més temps per ell, marcar distància amb els pares... Però com que em costa fer-me a aquesta llei de vida, li deixo caure:

- Ostres, À., ara ja no som tan amics com abans.

I em contesta ell amb un monosíl·lab, com corroborant una llei universal, una fatalitat inevitable:

- Ja...