Aniversaris

En general, no m’agraden les celebracions per obligació, l’alegria forçada perquè toca. El màxim exponent d’aquest tipus de festa seria per a mi el cap d’any, però tampoc m’entusiasmen els aniversaris. Així que podria dir que tinc sort de fer els anys a l’agost, un mes més procliu a l’alegria real i espontània de la llibertat que a la felicitat obligatòria de les convencions socials.

Recordo que de petit acostumava a fer els anys a l’Estartit, on anàvem de vacances, però no tinc record de gairebé cap aniversari concret, ni d'aquells que se solen considerar importants. No recordo on ni com vaig celebrar els quinze anys, ni els divuit ni els vint ni els vint-i-cinc. Sí que tinc constància dels trenta, passats volant a Estocolm des de Copenhaguen, on un policia danès amb rigidesa germànica quasi m’envia a la presó per haver-me oblidat una navalleta suïssa en la motxilla de mà. Sort encara que eren altres temps. També guardo memòria dels quaranta, celebrats en un sopar popular de taules llarguíssimes a la preciosa plaça de l’abadia de Cadouin, al Périgord, envoltats de parades de menjar –foodtrucks francesos sense glamour però amb qualitat i quantitat calòrica- i atraccions de fira.

Però curiosament, l’aniversari que recordo més és un d'un número gens rodó. De fet, no sé si eren quaranta-dos, quaranta-tres, quaranta-quatre... Sé que era un dia pur d’estiu, blau i assolellat. Érem a l’Empordà i tot just començàvem les vacances. La plana feia goig sota cel lluent, amb els camps segats i resplendents i les cases de pedra terrosa, ara escampades ara agomboiades al voltant d’un campanar. El cotxe ens portava cap a Sant Feliu de Guíxols per anar a un concert de Blaumut. Encara no sé ben bé perquè hi anàvem ni tampoc tinc una explicació del perquè tinc un record tan feliç d’aquell dia. Potser perquè era el primer concert a què anàvem tots quatre (l'N. l’havia d’aixecar a coll a estones), potser perquè la música era fresca i propera, potser per aquell cel de l’Empordanet, potser perquè se’ns obria un horitzó de dies sense obligacions. O potser perquè no vam celebrar res i simplement ens vam deixar portar per l’estiu.

Elegància editorial

Sempre m'ha xocat la diferència entre el disseny editorial francès i l'anglosaxó. Crec que alguna vegada hi he fet referència. Parlant genèricament, podríem dir que en el món anglosaxó les cobertes dels llibres acostumen a ser llampants, amb colors cridaners, tipografies exagerades i fins i tot relleus, mentre que el disseny francès es caracteritza normalment per la sobrietat, la simplicitat, els colors pàl·lids. No és difícil aventurar que els meus gustos s'alineen més aviat amb el disseny francès, amb la bellesa de la blanche de Gallimard com a referent. I crec que no erraríem si diguéssim que el disseny editorial espanyol se situa en un punt intermig. (Deixem de banda el disseny de les portades dels best-sellers, que esdevenen un autèntic motiu de dissuasió).
Desconec en quin moment es van consolidar aquestes tendències, que hores d'ara són clares i evidents, per això, m'ha  resultat interessant trobar un text, anomenat La biblioteca blanca, en l'excel·lent Biblioteca bizarra d'Eduardo Halfon que tracta precisament d'això. Escriu Halfon sobre la biblioteca del novel·lista francès Patrick Deville:

Seguía impresionado con la blancura de su biblioteca personal, con tantos libros de lomo blanco. Se lo comenté a Patrick y él me dijo que para los franceses, durante mucho tiempo, resultaba extraño entrar en la casa de algún español o latinoamericano y ver que los lomos de sus libros, en las estanterías, eran todos de diferentes colores. Me dijo que se consideraba de mal gusto tener una biblioteca personal tan recia. Me dijo que los franceses de antaño preferían las ediciones blancas o color crema, como las clásicas NRF de Gallimard, o las sobrias de Les Éditions de Minuit, donde él publicó sus primeros libros. Me dijo que, antes, entrar en la casa de alguien en Francia y ver una biblioteca personal monocromática, austera, era un símbolo de estatus social.

He llegit darrerament algun text relatiu a les diferències entre la lectura de llibres en paper i en format electrònic. Intento mirar-m'ho amb objectivitat, però segueixo creient allò que deia Juan Ramón Jiménez de que els llibres, en edició diferent, diuen coses diferents, i sóc incapaç d'aïllar el plaer de la lectura dels elements formals que l'acompanyen i, des del meu punt de vista, l'enriqueixen: les particularitats de cada edició i la bellesa del llibre com a objecte en el seu conjunt, el disseny, la tipografia, la qualitat del paper... Potser he de reconèixer, com algun autor teoritza, que sóc un lector impur, perquè m'allunyo de la puresa del text literari en si i com a únic element a valorar i a considerar. Segurament sigui així, però... visca la impuresa!

Notes

No m'agrada demanar favors. No em refereixo ara als favors que es demanen als amics, familiars o persones estimades... Aquests favors es demanen, i es fan, amb molt de gust i sense contrapartides. Parlo d'aquells altres favors que saps que, en un o altre moment, te'ls cobraran d'alguna manera i mai saps en quines condicions o circumstàncies es pot produir aquest retorn. No tenir aquest tipus de deutes és una forma de ser més lliure.

***
S'ha escrit molt sobre la tendència a l'alça, en el món de la literatura, d'un gènere (no n'estic segur que es tracti ben bé d'un gènere, però no trobo ara cap altre terme per definir-ho) que parteix d'una història real o d'uns elements reals per acabar fent ficció. S'ha teoritzat a bastament sobre aquest tipus de literatura.
Darrerament, sembla com si aquesta tendència s'hagués traslladat també al món de la política. Allò que s'anomena el relat, i que sovint ve trufat d'elements de pura ficció, sembla més important que la realitat en si. La comunicació política passa per davant de la política real.
A diferència del que passava fa unes dècades, quan el marcatge comunicatiu era més lax, avui en dia la dictadura de la comunicació entorpeix moltes vegades la presa de decisions impopulars però necessàries o les concessions que els acords sempre requereixen. El relat, de vegades més inconsistent que el guió d'una pel·lícula de la sèrie B, ho acaba condicionant tot.

Pedres de Venècia (III)

Mentre visitem el Palazzo Fortuny i la col·lecció d’obres d’aquest interessant escenògraf, dissenyador, pintor..., li faig notar a l’E. els paral·lelismes que hi percebo amb William Morris. Segurament molt allunyats en qüestions relatives a la dimensió social del seu art, hi veig unes certes coincidències tant a nivell estètic com pel que fa al caràcter polièdric de la seva creació. També, en la influència del genius loci o de l’espai en la seva obra. Tant Kelmscott Manor, la casa de camp de Morris als Costswolds, com el Palazzo Fortuny i, per extensió, la ciutat de Venècia, són llocs molt especials, que poden arribar a inspirar, condicionar, esperonar o modular una obra.  Després, descobreixo que l’escriptora guanyadora del Booker A.S. Byatt ha escrit un assaig, Peacock & vine, sobre l’analogia entre els dos artistes i m’inflo una mica. Llegeixo també alguna ressenya del llibre que considera, des d’un punt de vista acadèmic, que aquest paral·lelisme està una mica agafat pels pèls. La inflor baixa però decideixo igualment comprar-me aquest llibre. Morris i Fortuny em resulten dos personatges fascinants.

***

Tornant al que escrivia l’altre dia sobre Vittorio Cini, crec que és interessant també aquest gest d’allunyar-se voluntàriament d’una causa i d’unes idees quan aquestes li comencen a resultar llunyanes, alienes, equivocades.

Pedres de Venècia (II)

A l'entrada de la magnífica exposició sobre William Morris i el moviment Arts and Crafts que programa el MNAC hi trobem una obra de Jeremy Deller que representa a un Morris de dimensions gegantines llançant el iot -que també és gegantí, però a la realitat- del magnat Roman Abramovich. És una imatge simbòlica: l'art, el gust i la consciència social de Morris derrotant i foragitant l'ostentació, la vacuïtat i el nourriquisme individualista dels nous temps representat per Abramovich.
Lamentablement, crec que aquesta imatge respon ben poc a la nova realitat que es configura en el nostre món. No només en els nivells de fortuna que representa Abramovich, però especialment en aquests, sembla que la superficialitat, la vacuïtat i, amb perdó de l'expressió, l'horterada s'imposen.
És per això que resulta balsàmic trobar-se, per atzar, amb obres com les que porta a terme la Fundació Cini a Venècia.
Vittorio Cini fou un empresari i polític italià del segle passat. Emprenedor, va aconseguir formar una fortuna amb l'èxit dels seus negocis. Al mateix temps, va arribar a ser Ministre de Comunicació amb Mussolini. Desencantat i desenganyat, va acabar sent un dissident del règim feixista, col·laborador econòmic de la Resistència i intern al camp de Dachau. La mort del seu fill Giovanni en accident aeri, l'any 1949, va donar un tomb a la seva vida i va marcar l'inici de les seves activitats filantròpiques.

***

San Giorgio Maggiore és una de les illes de la llacuna de Venècia. Just enfront de la piazzeta, l'església dissenyada per Palladio constitueix una de les vistes més emblemàtiques de la ciutat. Creuar la llacuna des de Sant Marc per arribar-hi constitueix segurament un dels trajectes més bells del món. Un cop a l'illa, la vista se'n va cap al perfil inoblidable i inigualable de la ciutat. L'interior de l'església de Palladio és gran, majestuós, proporcionat. A les ribes de la petita illa ancoren uns quants velers que oscil·len amb el moviment de les aigües i el vent. Aquestes brises suavitzen la força del sol venecià.

***

És a San Giogio Maggiore on té la seu la Fundació Giorgio Cini, que porta el nom del malaguanyat fill de Vittorio. Llegeixo a la viquipèdia que va ser ell qui va alliberar el pare de Dachau, venent les joies de la mare i subornant així uns guardians de les SS. Després el pare va dedicar la seva vida a la memòria del fill perdut.
La principal obra de la Fundació ha estat la recuperació de l'illa de San Giorgio i de tot el seu patrimoni, molt malmès per la desamortització napoleònica. Val la pena conèixer-ne les instal·lacions alhora que es visita l'estraordinari claustre de Palladio, la bella escala de Longhena, l'antiga biblioteca... L'activitat de la Fundació ha permès recuperar-ne els usos, al mateix temps que l'ha ampliat amb una sala moderna però igualment proporcionada. Aquest espai per al coneixement de l'art italià es complementa amb un laberint vegetal dedicat a la figura de Borges. Entre els diferents instituts per a l'estudi de les arts, l'art més contemporani hi és també present a través del Centre internacional de recerca sobre el vidre i les arts plàstiques, que constitueix una meravella més de San Giorgio, transcendint la tradició veneciana de la indústria del vidre.

***
San Giorgio Maggiore és més que una bella vista des de San Marco; és gairebé un univers de les arts, inherent a l'esperit de la ciutat que l'acull. En marxem feliços d'haver descobert un món valuós que desconeixíem i de saber que encara hi ha riqueses que s'inverteixen en fins nobles.

Pedres de Venècia

Aquest bloc es nodreix, en bona part, d’anotacions breus, apunts, notes... Així, gairebé hem esgotat el vocabulari a l’hora de trobar títols per a les entrades. Hem escrit esbossos, notes, croquis, quaderns, estampes... Ara, tenim la sort de poder tirar de préstec –o de còpia, directament- i parlarem, amb permís i respecte per Ruskin, de pedres de Venècia. Pedres enteses com a fragments humils, irregulars, fins i tot impurs, que van construint i dibuixant una imatge subjectiva  de la ciutat. Una imatge igualment modesta, irregular, i fins i tot borrosa, com tants edificis o racons d'aquesta Venècia, que, entre aigües, boirines i pòsits de segles, navega entre la realitat i el somni.

***

La Scuola de San Giorgio degli Schiavoni és un edifici modest que potser en un altre lloc destacaria però que aquí passa gairebé desapercebut. És al barri de Castello, al costat d’un canal, en un racó. Quan arribem, la porta està ajustada i la primera estança està protegida només per una cortina negra. Quan l’enretirem, una senyora ens cobra l’entrada i, per a la nostra sorpresa, allí mateix, en aquella nau, trobem ja les pintures de Carpaccio. Sense públic, sense turistes, sense empentes, gairebé sense protecció, trobem un dels conjunts més importants i imponents de Vittore Carpaccio. Les pintures són excepcionals i la senzillesa amb què s'exposen, sense estridències, en el seu emplaçament original, també Fets com aquest conformen el caràcter de la ciutat.