Un altre matí

Ahir va arribar el catàleg de Hammershøi. He sortit a fora a mirar-me'l. Fa un parell de dies em va arribar també el llibre de Delerm sobre el pintor danès i vaig començar a llegir-lo. A mesura que vaig descobrint la seva obra, més em captiva. I em fa una ràbia immensa haver-me perdut aquella exposició que van fer al CCCB. I em sap greu igualment haver passat tan a prop de la casa de Standgade, 30,  a Christianshavn, i no haver anat a treure-hi el cap.

Avui, aquests interiors magnífics, de colors freds, de Hammershøi ajuden a contrarestar la calor del dia, que envaeix sense pietat fins i tot l'ombra on sec. És agradable, però, entretenir-se a mirar les reproduccions dels quadres, amb infinits matisos de gris, sota aquest cel increïblement blau. Llàstima només de la remor permanent i inevitable de l'autovia, que no para mai, com el rellotge del temps.

Matí

Els cedres de les cases -les torres- de l'Oller s'enfilen cap a un cel d'una blavor extrema, com si el volguessin assolir. No hi ha ni un núvol i tots els colors són molt vius. També el verd dels cedres i de la resta d'arbres -algunes acàcies al costat de l'andana, les moreres i mèlies d'un jardí, els pins i alzines llunyanes- i arbustos. Són només quarts de vuit i ningú ho diria. El sol és ja prou alt i escalfa; començo a buscar l'ombra, que resulta agradable. A migdia, la calor serà rigorosa.
Tanamteix, són aquests dies, els més llargs de l'any, els que més m'agraden. Llum, llum i més llum; a la nit encara fa fresca. De tant en tant, sona un petard i, sempre, uns lladrucs li responen. Vénen al cap records de finals de curs, d'alliberaments estivals, de joventuts més que perdudes.
Penso això, mentre espero el tren assegut en un banc de metall, de frescor agradable. Sento els ocells i, de fons, l'omnipresent remor de l'autovia, indel·leble. A l'andana, quatre persones més -tres noies i un noi-, totes mirant el mòbil, alienes a tot el que els envolta. I em pregunto qui està realment en un món irreal.

Coincidències

Vaig llegir ahir una entrevista a l'escriptor Philippe Delerm en què parlava d'un llibre sobre racons de Normandia que havia escrit fa uns anys. El títol del llibre, el vaig oblidar a l'instant, i aquest migdia he fet una cerca per internet per trobar-lo i encomanar-lo a Amazon. Es diu Les chemins nous inventent, el text va acompanyat de fotografies de Martine Delerm, la seva dona, i ja està encarregat. Delerm és un escriptor gens negligible, autor d'un volum que fa ver forat fa una colla d'anys El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs, però no és un autor d'un sol llibre, ni molt menys. L'he seguit molt puntualment, però recordo haver disfrutat amb la lectura de Quelque chose en lui de Bartleby, per exemple.

Però el curiós de tot plegat és que mentre feia aquesta cerca, he descobert que Delerm havia escrit un llibre precisament sobre Hammershoi. Feliç coincidència, després del que vam escriure aquí i als Esbossos de Copenhaguen. No cal dir que el llibre també està demanat.

***

Tot dinant, he començat el tercer volum de l'hexalogia de Karl Ove Knausgard, el que porta per títol L'illa de la infantesa. Seia en una terrassa i la conversa de la taula del costat em distreia una mica (la discussió -bastant absurda- versava sobre si les aplicacions per lligar per internet servien només per trobar parella sexual o podien emprar-se també per establir una relació més seriosa). Les distraccions visuals m'afectaven menys: des que he de portar ulleres per llegir, la distància mitjana se m'ha fet borrosa. Però no ens distraguem ara, novament. La qüestió és que he llegit poques pàgines, però l'inici del lllibre, els primers paràgrafs (això era abans que comencés la conversa de la taula veïna), m'han resultat extremadament atractius i poètics. No puc deixar de copiar-ne un fragment:

Un dia suau i ennovulat de l'agost de 1969, serpentejant al llarg d'una carretera estreta a l'extrem d'una illa del sud, entre jardins i turonets, prats i boscam, pujant i baixant pendents i tombant per revolts tancats, de tant en tant amb arbres a totes dues bandes, com en un túnel, de tant en tant amb el mar al davant, avançava un autobús. (...) Les portes es van obrir, en va baixar una petita família. El pare, un home alt i prim vestit amb camisa blanca i pantalons clars de tergal, portava dues maletes. La mare amb un abric beix i un mocador blau cel cobrint-li els cabells rossos, aguantava un cotxet amb una mà i donava l'altra a un nen. El fum greixós i gris del tub d'escapament es va quedar suspès un moment damunt l'asfalt després que l'autobús hagués marxat.

Doncs bé, així comença la història que anirem llegint aquests dies, però la nova coincidència, que no se'm podia escapar, era aquesta de l'agost de 1969 i el cotxet. Algunes fotografies testimonien que un servidor, just acabat de néixer, passejava també en cotxet, molt més al sud d'aquesta illa del sud, aquell llunyà mes d'agost.

Atípics

Efectivament, la raó se'ns fa petita...

Heteròtrofs

Repassàvem l'altre dia, amb l'À., conceptes bàsics per l'examen de ciències naturals. Ara comencen a tractar qüestions amb un principi de complexitat i, entre altres coses, havia de saber diferenciar els organismes autòtrofs dels heteròtrofs. Jo li explicava que els primers obtenen per ells sols la matèria orgànica que necessiten per nodrir-se, mentre que els segons l'han d'obtenir d'altres organismes.
- Molt bé- diu- així que la mama és autòtrofa i nosaltres som heteròtrofs.

Look

L'altre dia, remenant en una llibreria d'ocasió, em va caure a les mans una de les poques novel·les d'Ishiguro que tenia pendent de llegir, Pálida luz en las colinas, editada per Anagrama l'any 1994 (és la segona edició, la primera és de 1988). L'he anat llegint aquests dies, sense gaire entusiasme.

En una ocasió, mentre deixava el llibre, em vaig adonar que en l'interior de la coberta tenia adherida l'etiqueta d'una llibreria de Barcelona, la llibreria Look.
És una llibreria que tenia absolutament oblidada -no només jo, mai apareix a la llista de llibreries desaparegudes-, però, curiosament durant uns anys (a principis dels noranta), la vaig freqüentar força. Estava als baixos d'un edifici modern del grup Planeta (de fet, la llibreria pertanyia al grup), una mica enretirat de la línia de la resta d'edificis del carrer. Crec que, fins i tot, per accedir-hi s'havia de baixar uns graons. Era una llibreria interessant; jo hi vaig passar força estones, mirant llibres més que no pas comprant-los. Sortia a passejar a les tardes i, sovint, m'escapava al carrer Balmes a treure el cap a Look i a Abacus. Allà mateix hi havia també el Velvet, on també fèiem escapades, encara que en un altre horari.
Ara, en trobar-me amb aquesta etiqueta, amb el logo una mica naïf de Look, recordo amb nostàlgia aquella llibreria i, sobretot, aquella època, quan Barcelona encara era preolímpica i nosaltres, preadults.

(Googlejant, he trobat poca informació de la llibreria Look. Aquest enllaç, que fa cinc cèntims de la seva història, i aquesta referència al seu interiorisme, on se'n poden veure unes quantes fotografies).