El dia que Buddy Holly murió...

Avui, dia de mercat, he anat a Centelles a fer un encàrrec. Casualment, m'he trobat X. Feia dies que no ens vèiem. Hem començat a parlar de les tan anunciades nevades -que en aquestes contrades han quedat en res, el zero més absolut- i ens hem queixat dels meteoròlegs i del fet que, des de fa una colla d'anys, sembla que aquí ja no sàpiga nevar. Després ens hem continuat queixant d'altres coses, bàsicament dels mòbils, de la intromissió permanent dels whatsapps i derivats, i de les xarxes socials i el món que estan configurant. M'he acomiadat preguntant-los l'hora, perquè precisament m'havia deixat el mòbil a casa i tenia el rellotge espatllat (aquest és l'encàrrec que anava a fet, portar a arreglar el rellotge).
De tornada, he posat un cedé al cotxe (se m'han esborrat totes les emissores de ràdio, coses de la tecnologia avançada, i encara no les he reprogramat) i ha sonat una cançó de Loquillo, que, casualment, s'adeia la mar de bé amb la conversa que havíem tingut amb X. i amb el que darrerament començo a pensar amb massa freqüència. Ho dic sobretot per algunes frases de la cançó:

y ahora que todo es más viejo, más frió y más gris
y sientes como el tiempo va por tí,
cuando la nostalgia daña mi corazón
una voz conocida hace su aparición:
la música al invierno voló
el día que Buddy Holly murió.
Estoy hablando de los viejos tiempos
esos que ya no volverán...

És un fragment de John Milner, magnifica cançó de Loquillo i Gabriel Sopeña, que trenca el tòpic que jo tenia plenament interioritzat, segons el qual les bones cançons de Loquillo van acabar-se amb la separació de Sabino Méndez. Doncs no. Aquí la teniu:

 

Maillol i Dina

Molt interessant el llibre-entrevista Dina Vierny. Histoire de ma vie racontée a Alain Jaubert que vaig comprar divendres al Museu Maillol de Banyuls (una vegada més, recomano a tothom aquest indret meravellós). Una resposta de Vierny i una cita de Gide expliquen amb claredat i simplicitat la concepció de l'art de Maillol. Una visió que fa que la puguem sentir tan propera davant tant d'artifici que impera en el món de l'art, especialment avui en dia. Diu Vierny:

Et lui, aboulit le thème, sa esculpture ne veut plus rien dire. C'est cela, sa grande trouvaille. Non, ça n'a pas été compris tout de suite. Il ne faut pas le croire! Maintenant on a oublié cela.

I després cita Gide, en relació amb la presentació de la seva escultura Mediterrània:

Elle est belle, elle ne signifie rien; c'est une oeuvre silencieuse. Je crois qu'il faut remonter loin en arrière pour trouver une aussi complète négligence de toute préoccupation étrangère à la simple manifestation de la beauté.

Imatge: Mediterrània, foto d'Àlex Pinós

Informació

Des de fa uns mesos, de forma desordenada, vaig llegint Nueva York: Historias de dos ciudades, un interessant llibre que inclou tant relats de ficció com reportatges sobre la ciutat de Nova York. Vaig comprar-lo a Casa Usher, l'excel·lent libreria del carrer Santaló. En un dels capítols d'aquest llibre coral, que pretén donar una visió de la desigualtat social de la metròpoli, Colum McCann narra la història dels sensesostre que als anys 90 vivien als túnels de la ciutat, en concret al que creua Riverside Park. Tot i centrar-se en aquest túnel, McCann ofereix aquesta inquietant visió general: Un túnel de crack en la estación de Broadway-Lafayette. Un túnel de heroína no muy lejos, en la Segunda Avenida. Prostitución organizada en los subterráneos de Chinatown. Familias de inmigrantes en los pasadizos que recorren Riverside Park. Falsos rumores de la existencia de una comunidad organizada bajo la estación de Grand Central.  Explica també que anys més tard l'administració Gliluani va tancar la majoria d'accessos al subsòl, la qual cosa tractant-se d'una al·lusió a Giuliani, no descartaria que sigui dit en to de crítica.
Tot això em fa pensar en les històries que treuen avui tots els diaris sobre l'estació nonata de Bifurcació-Vilanova, on va originar-se el foc que ahir va omplir de fum els túnels de ferrocarril de Barcelona, i els indigents que, segons sembla, hi viuen. És una història que té interès, pels diversos vessants que abasta, i que fa pensar en el text de McCann (que s'introduïa en aquells túnels novaiorquesos per conèixer de primera mà el que allí succeïa). I precisament per l'interès que té, em sobta no haver pogut llegir-la abans, que ningú ens hagués explicat el que passava en aquest món subterrani de l'estació fantasma, tan propera a edificis emblemàtics de la ciutat com el TNC, l'auditori o els encants.
L'altre dia Enrique Vila-Matas, en una entrevista a El País, feia unes reflexions molt interessants sobre l'actualitat. El titular ja ho deia tot: "Ens té segrestats tota la murga mediàtica". Possiblement la clau de tot plegat estigui en aquesta saturació de determinada informació, capaç de desequilibrar qualsevol balança informativa.

Notes

Llegir un llibre dolent és un fet habitual, que visc amb una certa normalitat. Llegir un llibre dolent d'un bon escriptor em provoca decepció. I si l'escriptor en qüestió em resulta especialment admirat, em genera fins i tot tristesa.

***

Vull comprar-me els diaris de Pierre Bergounioux. A La central dubto una estona entre comprar-me l'edició original en francès o la traducció al castellà que acaba d'editar Días contados. Al final, opto pel Cahier de notes original, entre altres coses perquè m'ofereix tres.centes pàgines més.

***

Això de mesurar els llibres en funció de la ràtio pàgines/euro deu formar part del caràcter català. Igual que quan els meus fills es queixen quan deixo alguna -poc generosa- propina en un restaurant. L'N., que encara no té gaire clar el terme acostuma a dir:

-Papa! Per què deixes recompensa?

***

Fa unes setmanes vaig anar a veure l'exposició Picasso i els Reventós al Museu Picasso. És una exposició mínima però suficient per reafirmar-me amb la meva idea de que Picasso, excel·lent dibuixant i artista complet, va produir durant anys obres extraordinàriament mediocres. Amb el pas de les dècades crec que aquesta visió s'anirà fent evident.

***

Llegint Reyes de Alejandría de José Carlos Llop, em trobo amb l'escena on apareix una vella llibreria del carrer de l'Odéon. Això em transporta uns quinze anys enrere, a una escapada hivernal a París. Abrigats, recorríem aquells carrers del barri de Saint-Germain buscant els fantasmes de Joyce o Fitzgerald. No s'escapava cap llibreria de vell, i menys en aquell carrer de l'Odéon on el fetitxisme ens feia pensar que encara ens toparíem amb Sylvia Beach o Adrienne Monnier. Recordo especialment una llibreria fosca prop de la plaça Saint-Sulpice, on només cremava una bombeta que penjava nua del sostre, i aquella del carrer de l'Odéon, on vaig comprar-me un llibre de Camus -no recordo quin- de la blanche de Gallimard.
Vam ser molt feliços aquells dies a París. Caminàvem fins a l'extenuació, menjàvem poc i ens moríem de fred. No ens n'adonàvem llavors, però érem molt joves. De vegades em pregunto perquè no hem tornat a París. O perquè no hem tornat a Venècia. Les ciutats més belles i que hem viscut amb més intensitat. I potser l'explicació és simple: per la por a alterar uns determinats records. Potser els records tenen un valor més alt del que tots creiem.