Anarquisme contemporani

L'amic X. m'ensenya una fotografia que ha fet d'una pintada vista al carrer. Acompanyant l'a majúscula encerclada es pot llegir: Ni Déu ni amo ni facebook.
Em fa gràcia perquè justament ahir em vaig donar de baixa del facebook. Puc afirmar, doncs, que per les meves venes corre un terç de sang anarquista.

Imatges

El genoll d'una noia que apunta, darrere el vidre d'un bar, entre uns texans estripats, el frontispici neoclàssic del Palau Moja amb el fons d'un cel d'una grisor ja hivernal, els nusos quasi tumorosos d'un plàtan de la Rambla, el relleu abrupte de la façana de l'església de Betlem, una frase en francès agafada al vol... Són flaixos retinguts durant uns instants d'atenció especial pels carrers de la ciutat, en què el ritme del món sembla alentir-se, la realitat difuminar-se. Dura un moment, com un encanteri, i després els sentits retornen a la normalitat. I després resulta difícil recordar aquestes imatges no revelades, escenes d'un film oblidat.

Cabanes

Estic llegint aquests dies La cabaña de Heidegger, un espacio para pensar, d'Adam Sharr. Es tracta d'un estudi sobre la cabana que Martin Heidegger es va fer construir a Todnauberg, a les muntanyes de la Selva Negra, i de la relació i la influència que aquest espai va tenir en l'obra d'aquest filòsof. Més enllà de l'interès de la temàtica en si mateixa, la lectura del llibre inspira la reflexió sobre la influència de l'entorn, del geni de lloc una vegada més, en l'obra d'un creador. I en aquest cas no es tracta tant d'un determinat país o àrea geogràfica, que també, com d'un àmbit físic més concret i reduït: la cabana. I les característiques pròpies i inherents a aquest espai concret que és la cabana -una certa incomoditat, un espai reduït, un equipament força primitiu- suposen un element afegit a l'hora de valorar aquesta influència en la creació.
Alguna vegada he parlat en aquest blog del xoc que suposa per a l'home contemporani haver de procurar-se elements que habitualment donem per descomptats -haver de mantenir un foc encès per escalfar-se, per exemple- i de la conciència que prenem llavors de les nostres limitacions en els aspectes més bàsics de la vida. Sobre això, hi ha escrit Pla més d'una vegada.
I immers en aquesta lectura sobre la cabana de Heidegger se'm desperta novament el desig de poder disposar d'un espai anàleg. De vegades, amb l'R., parlem de les cases abandonades del pla de la Calma i de com de bé ens aniria tenir allà un petit refugi. Jo, ara, el visualitzo pefectament, a l'estil de la cabana de Heidegger.

Foto: Martin Heidegger davant la seva cabana

Memòria

Si has tingut l'enorme fortuna que la salut t'hagi acompanyat, fins a una determinada edat experimentes una certa sensació d'invulnerabilitat. El cos respon, les facultats no fallen, els sentits són desperts. Però arriba un dia que caus estúpidament i et trenques algun os, l'oïda es va desafinant i les ulleres de llegir esdevenen una necessitat absoluta. Després, d'una forma molt soterrada, comences a notar que la memòria ja no funciona com un rellotge suís.
D'això darrer n'havia començat a prendre una certa consciència -un títol de llibre oblidat, un nom que no apareix quan toca, un descuit- però fa un parell de dies l'evidència em va caure com una llosa. Per raons que no vénen ara al cas, vaig fer un repàs de les entrades d'aquest bloc -nou anys, cinc-centes pàgines- i em vaig trobar amb alguns textos que mai hagués dit que havia escrit, cites desconegudes, referències fantasmagòriques... No vaig saber si preocupar-me o valorar l'oportunitat de poder fer una lectura objectiva, com si es tractés d'un tercer.

Montolieu again

Els lectors fidels d'aquest bloc saben de l'obsessió de l'autor per les llibreries i pel migdia francès. I segurament recordin altres textos sobre Montolieu/Montoliu, el poble de llibreries (village du livre) del Llenguadoc que és punt de coincidència d'aquestes dues obsessions. Ara hi tornarem a insistir.
I és que mai fa nosa una escapada a Montolieu, especialment si es disposa d'absoluta llibertat per recórrer durant un dia els seus carrers i llibreries. Un dia que es lleva fredot i humit, amb boires a la plana de Vic i al Montseny, que s'esbaeixen després a les planes del Gironès, l'Empordà i el Rosselló, però que reapareixeran a les Corberes i als voltants de Carcassona, on farà realment fred. Poc després de creuar la ratlla de la frontera, el Canigó es mostra majestuós i una bona capa de neu, que amb la llum primerenca del matí té una tonalitat rosada, cobreix els seus cims. Als seus peus, el magnífic castell d'Aubiry, proper a Ceret, resulta minúscul, ínfim. Ja creuat el Rosselló, l'estany de Salses no deixa de sorprendre amb la immobilitat de les seves aigües i la seva camaleònica variabilitat cromàtica. Sempre que hi passo, a frec d'aigua per l'autopista, penso que algun dia m'hi detindré a observar-lo amb calma.
Però deixem enrere aquestes tres hores de viatge que, finalment, ens permeten enfilar-nos suaument per la carretera que des de Carcassona condueix a Pezens, Moussolens i, finalment, Montolieu. És a mesura que guanyem alçada, de forma molt lleu, que les boires desapareixen i les vinyes emergeixen ja tocades per la llum del sol. Les seves fulles verdes comencen a tenyir-se d'un color torrat tardoral, que es farà més evident a l'horabaixa. Els pobles són encara deserts i només aconsegueixo veure algun forn obert. Quan arribo a Montolieu, el soroll del motor del meu cotxe és l'únic que retruny pels carrers. Aparco a la placeta que hi ha davant de l'església i em disposo a recórrer totes i cadascuna de les llibreries de vell del poble.
M'espanto, però, en veure que la majoria són tancades. Sempre m'ha semblat que aquesta iniciativa extraordinària dels pobles de llibreries manté un equilibri molt fràgil i, per un moment, penso que la realitat antiromàntica s'ha acabat imposant. Però, afortunadament, amb el pas de les hores, la majoria de llibreries anirà obrint, amb aquells horaris estrambòtics propis del país veí, però obrint a la fi. I si bé diria que, igual que en el seu homòleg gal·lès de Hay-on-Wye, el nombre de llibreries dibuixa una corba lleugerament descendent, també és cert que Montolieu manté intacte el seu potencial d'atracció envers els bibliòfils, bibliòmans i lectors.
M'estalvio el relat sobre les llibreries visitades o els llibres vistos i adquirits. Ja l'hem fet altres vegades i tampoc ens aportaria gaire res de nou. Potser caldria remarcar només que l'enorme llibreria que hi havia a la Manufacture s'ha traslladat a una casa del poble, on, a l'interès dels seus fons, cal afegir-hi ara la bellesa d'una antiga escala de graons de fusta i barana de metall, que condueix als pisos superiors. També m'estalvio explicar les converses desinhibides d'uns clients catalans que vaig sentir -emboscat en el meu silenci- al restaurant que hi ha ara a la mateixa Manufacture. De vegades, la reiteració temàtica de les nostres converses -el menjar, els diners, la política- resulta del tot fatigant.
I més enllà de llibres i llibreries, Montolieu persisteix en la seva bellesa, no estrictament canònica, però evident a mesura que els ulls s'hi van avesant. Una bellesa construïda a base d'elements com el pont de pedra sobre l'Alzeau, al capdamunt del poble, els casalots -n'hi ha un parell-  envoltats de jardins ombrívols closos amb tanques pintades del mateix blau que els finestrals, les fonts -també un parell- que ragen a les plaçoletes fent una música atàvica, els carrerons ombrívols habitats per gats de mirada dubtosa...  I als afores, l'enorme Manufacture, mig conservada mig derruïda, o la casa senyorial de torre punxaguda i jardí silenciós coneguda com el Petit Versailles. I per tancar el cercle només faltava la colla de 2CV -amb algun Mehari i algun Dyane 6- que passen a mitja tarda fent sonar els clàxons.
I així, caminant amb passos solitaris que ressonen entre portes tancades i finestres mig obertes, passa el dia a Montolieu i arriba l'hora de marxar. Tot i la recança, cal agafar el cotxe i desfer el camí. El paisatge és bonic: boscos de roure i alzina, pintats amb el verd intens de l'aigua abundant, algun camp d'oliveres i les vinyes, omnipresents. Reiterem que és amb el sol baix quan són més belles, amb aquest color verd trencat, pretardoral. Les trobem aquí i ens acompanyaran bona part del camí, com si volguessin deixar una ferma empremta en el record. A fe que ho han aconseguit.

***
Tot i que l'amic P. em diu que em moriria d'avorriment si no pogués passejar i viure els carrers de la ciutat (em resisteixo a donar-li la raó, encara que potser la tingui) i a pesar del que diu aquell poema visionari de Miguel d'Ors (Que allá donde hayas ido / estarás siempre tú), no puc deixar de pensar que la vida ha de ser més senzilla i feliç en llocs com aquest.