Esbossos de Copenhaguen (i VII): el Nyboder

Des de la finestra del nostre pis veiem les rengleres de cases baixes, de color groc, d’aspecte decimonònic. Googlejant, descobrim fàcilment que es tracta de cases construïdes per a les famílies dels mariners de l’armada danesa i que el seu origen és més llunyà, es remunta al segle XVII. Aquestes fileres de cases tenen un nom: el Nyboder. I sembla que el seu color groc característic –fosc, tirant una mica a ocre- es coneix també entre els entesos com a groc Nyboder.

Són cases baixes, de teulada aguda, amb finestrals verds i vermells. Semblen una mica cases de conte, d’Andersen, per descomptat. Ara han perdut la vinculació amb la marina i jo me les imagino habitades per famílies modèliques: pares que llegeixen el diari amb ulleres rodones i que no aixequen mai la veu, mares dolces neohippies amb el cabell ros i llis, vestides amb un davantal de flors, nens amb ulls d’un blau cristal·lí, obedients i estudiosos. En fi.

Però no aconsegueixo veure-hi ningú, mentre camino, xafardejant al voltant de les. Val la pena passejar-s’hi a l’horabaixa, amb la llum més bonica d’aquests dies, que aquí són quasi inacabables. Faig fotos, per endur-me algun record d’aquest indret i d’aquestes vides que m’imagino idíl·liques. Capto detalls: un finestral, una bicicleta recolzada a la paret, una regadora de zinc a l’ampit d’una finestra...

Finalment m’assec en un dels bancs que envolten l’església del barri, Sant Pau. El silenci aquí és ostentós. Mentre el món està pendent d’un esdeveniment esportiu, jo passo els minuts aquí, enmig d’aquesta llum dolça i càlida i d’aquest silenci tan valuós. El groc Nyboder es va tornant cada cop més daurat, passa una bicicleta que retruny sobre les llambordes, sona la campana de l’església, escric quatre ratlles en aquest bloc.

Saber preservar llocs com aquest forma part de la civilització. La fresca i el silenci, també.

Futur

Després de la marxa de Sergio García i Lucas Vázquez, li comunico a l'À. que segurament també se n'aniran Stuani i el porter Casilla. Quatre jugadors clau se'n en van el mateix any.
Ostres, papa, serem una merda, em diu, i li contesto que sí, que si seguim aquest camí, segurament té raó. I és indiscutible que l'economia i la tresoreria manen, però penso, i potser algú més ho hauria de pensar, que si els (pocs) nens fidels que ens queden no tenen il·lusió, no tenim cap mena de futur. La desil·lusió és més letal que el deute.

Dos esports: un altre interludi

Podem passar-nos l'any entretinguts amb el futbol i les seves misèries. Podem parlar de les grandeses innegables de l'atletisme, que cada vegada treuen menys el cap als mitjans. Però quan arriba el juliol constatem que hi ha Wimblendon i el Tour. I la resta es fa petita, per molts megàfons que ens hi posin. Xecs milionaris que canvien de mans pel caprici futbolístic de la temporada? Cotxes que donen voltes i més voltes a l'hora de la migdiada? Connais pas.
L'amic R. m'envia aquest article de Manuel Jabois a El País. Li agraeixo i constato que l'autor té raó. Mirem el Tour i hi veiem la vida. La caiguda d'Ocaña, l'escapada d'Indurain i Chiapucci. Perico perdut a Luxemburg i Pantani perdut a la vida. Les rampes d'Hautacam de què parlen els Manel. No miris el dit, mira la lluna. No miris la bicicleta, mira la carretera que passa. Com el temps.
I mira un revés de Federer i veuràs que la poesia existeix. O que lluitant es pot ser el millor (oi, Rafa?), encara que sigui un tòpic de pel·lícula americana. I recorda Leconte i tindràs una raó més per pensar que França és un gran país. La terra i l'herba: París i Londres. L'asfalt i les corbes: els Pirineus i els Alps.

(Per cert, molts ànims a Garbiñe Muguruza i encara més a les televisions. A veure si a banda de bombardejar-nos amb futbol i motor tot el sant dia són capaces d'oferir-nos aquesta final. Yes, you can!).

Esbossos de Copenhaguen (VI): Hammershøi

Fa uns anys es va fer al CCCB una exposició que encarava l'obra de dos artistes danesos: el pintor Wilhelm Hammershøi i el cineasta Carl Theodor Dreyer. No sé ben bé per què, me la vaig perdre i encara me'n penedeixo. Però em van quedar ben gravades les imatges vistes a la premsa dels bells i enigmàtics quadres de Hammershøi, un pintor que m'era -i de fer encara m'és- totalment desconegut.
Per això, una escapada a Dinamarca -encara que fugaç- era l'ocasió perfecta per treure's l'espina. I així fou com vam recórrer les sales corresponents del Statens Museum for Kunst i de l'Ordrupgaard Museum.
La primera visita va coincidir amb la tarda en què es jugava un perniciós partit de futbol. Res no presagiava els mals auguris futbolístics: el dia era clar, el sol lluïa i atemperava l'aire fresc -com l'enyoro aquests dies de canícula insuportable!-, la ciutat bullía al parc de Rosenborg -ple d'arbustos i noies en flor-, les sales del museu eren quasi buides... La felicitat s'hauria pogut estendre a alguna ciutat fabril del nord d'Itàlia. En fi, tornem a Hammershøi.
Potser una desena de quadres de Hammershøi exhibeix el SMK. Desiguals. Alguns et deixen indiferent, mentre d'altres et captiven. Igual passa a l'Ordrupgaard. Jo em quedo sens dubte amb els interiors i les figures femenines. L'À. m'apunta l'aire hopperià que tenen algunes escenes, potser per la solitud que desprenen i la capacitat d'aturar el temps, de fixar l'instant. A mi, la llum d'alguns interiors no em resulta allunyada de la del mestre Vermeer. Alguns retrats tenen un punt de Casas, encara que més freds, més hieràtics.
M'és difícil escriure sobre art -ja ho he dit alguna vegada-. Em resulta inabastable i intransmissible allò que em diuen els quadres. Què podríem dir del retrat d'una jove Anna Hammershøi -germana de l'artista- cosint? Què en destacaríem? La seva expressió, la mirada, el gest de la mà dreta, la lluentor dels cabells? I com emportar-nos-en alguna cosa d'aquesta obra extraordinària? Fixant molt l'atenció? Fent-ne una fotografía? Intentant captar tots els detalls? Penso en tot això, mentre repasso el petit llibre que vaig comprar a Ordrupgaard i que, al cap i a la fi, em serveix per recordar. Per recordar els interiors de les cases del pintor -les finestres, les portes, els mobles, les motllures-. Per endur-me les imatges de les figures -sovint donant l'esquena- de la germana o la dona de Hammershøi.
Al final ens fan fora del SMK. És l'hora de tancar. A fora, unes cadires metàl·liques circunden un petit estany, que reflecteix la llum del sol. Hi seiem una estona, amb els ulls mig tancats. Penso que aquesta llum tan intensa faria aclucar els ulls i córrer les cortines a les figures de Hammershøi.

 

Foto: Sala de l'Ordrupgaard Museum amb la Fed.