Un llibre

Fa molts anys -uns vint-i-cinc- vaig començar a freqüentar les llibreries de vell de Barcelona. La majoria ja no existeixen. Eren fonamentalment les de la part baixa del carrer Aribau -on encara en queda alguna- i les del barri vell. Coneixia llavors ben poca cosa d'aquest món tan complicat del llibre vell i, majoritàriament, els preus estaven fora del meu abast. Tanmateix, de tant en tant podia comprar alguna cosa a preu raonable, fonamentalment primeres edicions de Josep Pla que era el que més buscava llavors. Recordo, per exemple, una llibreria que regentaven dues senyores grans al carrer Boters on vaig anar adquirint, de mica en mica, els petits volums de la Selecta dels anys cinquanta. Recordo que els venien a sis-centes pessetes i que mai vaig coincidir amb cap altre client en aquella llibreria, que no va trigar a desaparèixer.

Però el que recordava fins fa ben poc com una autèntica espina clavada és que en una llibreria del carrer Canuda -al mateix local on ara hi ha la llibreria Farré- em van oferir el llibret de Pla sobre l'escultor Enric Casanovas. El venien per dues mil dues-centes pessetes i, tot i que me'l vaig anar a mirar un parell de vegades, no el vaig arribar a comprar. Es tracta de fet, del primer llibre publicat per Josep Pla, l'any 1920, més o menys contemporani a les rareses de Las alimañas i El gran amor de Tosca. A banda de ser el primer llibre de Pla, és la primera mostra del gènere biogràfic que tant va conrear al llarg de la seva vida i està dedicat a un dels més grans i elegants escultors catalans.

Té, doncs, aquest llibre un gran valor per a mi, tant des del punt de vista objectiu com subjectiu -el record de tenir-lo a les mans- i, malauradament, mai més m'hi havia tornat a creuar. Fins fa uns mesos, quan, casualment, vaig ensopegar-me amb un exemplar a l'ebay. Va ser una autèntica jugada de la fortuna i tot semblava indicar que la sort em somreia. Vaig fer un seguiment diari de la subhasta i quan tot semblava dat i beneït, algú va fer una oferta excessiva i l'Enric Casanovas es va tornar a escapar. Com una maledicció.

He de dir que, periòdicament, mentre busco algun llibre que m'interessa a abebooks, faig la cerca d'aquest llibre, sense gaire fe. Ho he anat fent durant anys sense cap èxit. Fins que l'altre dia... bingo!, que dirien a les pel.lícules de la sèrie B. Allà era, a un preu més que raonable. I ara ja és aquí a les meves mans. La sobrecoberta lila està descolorida i una mica estripada, però no m'importa. És normal, aviat farà un segle que es va editar. I així s'acaba aquesta història: en aquest estrany diumenge a la nit, vigília de festa, després d'escriure això, me'n vaig al llit a llegir-lo, amb respecte.

Una qüestió de fe

Imperdonable. Mira que arribo a arrossegar-me per les llibreries i no l'havia vist. Ho he comprovat unes quantes vegades i, sí, no hi ha dubte: primera edició, abril de 2012. Com és possible que no l'hagués vist abans? Ni a ell, ni a cap dels seus companys de col·lecció. Inexplicable.
Bé, els companys de col·lecció m'importen ben poc, però aquest llibret -utilitzo el diminutiu únicament per l'extensió- m'ha fet passar una estona extraordinària. Es tracta de Una cuestión de fe, d'Enric González, col·lecció Hooligans ilustrados, Libros del K.O. Si algú vol entendre què és l'Espanyol i què significa ser seguidor d'aquests colors màgics, se'n pot fer una idea quasi exacte -sempre hi ha un o altre matís personal- llegint aquestes seixanta-set pàgines. Seixanta-set pàgines plenes de sentiment, ironia, humor, amor i també racionalitat. La racionalitat -dir-ne objectivitat potser seria excessiu- necessària per escriure veritats com punys que la història oficial dels vencedors oculta. Los perdedores de la historia son aquellos cuyo relato queda orillado u oculto, escriu González, i no cal dir qui són els perdedors. Queda clar amb el que escriu més endavant: No cuesta nada concebir un universo paralelo en el que Adolf Hitler se dedica a pintar acuarelas, Josef Stalin se queda en el seminario y Javier Clemente va a Leverkusen, en los suburbios de Colonia, a jugar a futbol. En ese universo, libre de Auschwitz y del gulag, Valverde marca un gol en Leverkusen, el Espanyol levanta su primer trofeo continental y el mundo es más feliz. Doncs sí, un altre món es possible... sempre i quan no siguis de l'Espanyol.
Vaig veure que la col·lecció inclou volums dedicats a altres clubs. Bé, cadascú és lliure de tenir la seva religió, però només una és la vertadera. I el nostre llibre l'ha escrit Enric González. És que no hi ha color.

Sentit i pensat

Sentit en un carrer del Gòtic. Un home, que s'espera a la porta d'una botiga, li diu a la seva dona, que és a l'interior:

- Marie, on n'est pas venu à faire les magasins.

I pensat, tot seguit, mentre segueixo el meu camí:

- Això és el que tu et pensaves.

Maillol a Barcelona

No descobrirem ara Maillol. N'hem parlat i n'hem escrit aquí mateix alguna vegada. Però sí que descobrim l'exposició que el Museu Marés dedica al seu viatge a Grècia. Personalment, crec que el tema de l'exposició -aquest viatge- és accessori, allò que importa és poder veure una trentena d'escultures de Maillol a Barcelona. I és que, lamentablement, per a l'obra d'aquest grandíssim escultor català, els Pirineus són una autèntica frontera. Una frontera que cal creuar per  admirar la seva obra. Mirant-ho pel costat bo, és l'excusa perfecta per escapar-se a Banyuls.
Sóc un escultor que fa nus al costat del Mediterrani, deia Maillol, i possiblement no trobaríem cap definició millor, cap altra definició possible. Al pati del Museu Marés ens dona la benvinguda, precisament Mediterrània, potser l'obra més representativa del mestre rossellonès. I a l'interior, en una sala no gaire gran, vint-i-cinc o trenta escultures més, de dimensions més reduïdes, però potser més abastables en el seu conjunt, amb una bellesa més fàcil de copsar. Bronzes, terracotes, algun marbre. Sempre nus. M'és quasi impossible seguir un recorregut: avanço, torno enrere, miro per un costat, em fixo en un detall de l'altra banda... Llàstima que no em sobra el temps. Tot i això, m'assec a veure el documental sobre l'escultor que projecten a la sala adjacent. Estic sol. A la pantalla hi va sortint Maillol, amb la seva llarga blanca i aquella mena de boina que portava, passejant entre les vinyes, al costat d'un rierol. Rebutja les teories artístiques. Parla en català amb uns pastors. Què feu?, els hi pregunta. El paisatge -les vinyes a la falda de les Alberes- és preciós. Quasi no ha canviat. Les imatges del poble -Banyuls als anys 30 o 40-, que sí que ha canviat, no són menys belles.
Només una paret separa aquestes sales del carrer, on circulen riuades de turistes i sona el repertori reiteratiu de músics no gaire ben dotats. La temperatura deu superar ja els trenta graus. Aquí dins sóc en un món diferent, quasi oposat. No hi ha ningú. I m'adono que tampoc són necessaris tants ingredients perquè la vida sigui més agradable: bellesa, silenci, harmonia, frescor, remembrança d'un paisatge. O potser és Maillol que fa miracles.

Touché

O quan una nena de set anys et fa callar amb un argument.

- Papa, jo vull que guanyi el Barça.
- Ah, sí? Ara ets del Barça? (Amb un to de sorpresa-ironia-duresa).
- No. I tu, ara ets del Bayern?

Corriol

Sembla mentida que després de tant admirar Josep Pla, de tant gaudir amb Un senyor de Barcelona, de tantes converses sobre aquest llibre i sobre els Puget, fins i tot després d'escriure sobre les becades del Collsacabra, encara no coneguéssim Corriol.
Així que hem aprofitat una escapada familiar a Rupit -no hi aneu mai l'1 de maig, si us plau!-, per fer un passeig pels camins que porten a aquesta finca del Collsacabra. Tot i que no ens hem apropat a la casa més que el propi camí que l'envolta, ni hi hem trobat cap reminiscència de la família Puget, n'hi ha hagut prou per copsar la bellesa d'aquest indret, vestit amb la plenitud de la primavera. Potser per oposició al cafarnaüm dels carrers de Rupit (¡Jonathan, no saltes sobre el puente!; Aniol, vigila amb l'espasa!) que esborraven tot el caràcter i atractiu d'aquesta població, caminar entre els boscos i els camps de Corriol, tant sols uns quilòmetres més enllà del maremàgnum, ha estat una benedicció. Els camps d'una verdor encegadora, els lilàs florits que feien de contrapunt a la blancor de la casa, la dualitat del silenci i el cant dels ocells, la fiblada del pas d'una sargantana entre les herbes, la música d'un rierol, les fulles que començaven a apuntar en les branques dels arbres... Tot un inventari de meravelles gratuïtes i alhora impagables, a l'abast d'un simple passeig. I en acabar, la coca de forn de llenya que han endrapat per berenar l'À. i l'N., amb una fam també primaveral i quasi salvatge.

Encara més Pla

De vegades, l'amic R., amb esperit provocador, em fa arribar textos indigeribles, escrits per personatges dubtosos. Ho compensa, però, enviant-me sovint escrits que resulten reconfortants enmig de jornades d'activitat intensa. És el que ha fet avui, amb l'entrada de El quadern gris de 6 de maig 1919, just fa noranta-sis anys. Val molt la pena clicar aquest enllaç per rellegir-la, o llegir-la.
És un text que expressa, amb la destresa inigualable del mestre Pla, la contradicció i lluita interna que es dóna en determinats individus criats en els valors de la burgesia: l'oposició entre la responsabilitat exacerbada i, diguem-ne, l'esperit creatiu i dissipat. El senyor Esteve i el seu fill, tot en un.
D'entrada, contraposa Pla la carnalitat de la Rambla amb l'espiritualitat dels temples que l'envolten -la Catedral, el Pi, Santa Maria del Mar- i és aquesta temptació de la Rambla la que planteja el dubte entre el sentit del deure, és a dir l'estudi, i el que ell anomena tenir les penques d'anar-se'n a passejar.
Però tot i concloure que mantenir-se en una situació correcta proporciona un autèntic plaer, Pla situa el problema en la importància dels diners i la seva incapacitat -això diu- per guanyar-ne. Això l'obsessiona fins al punt de constatar que tindrà sempre por davant la vida.
Quedo meravellat com un episodi aparentment intranscendent explicat amb quatre paràgrafs resumeix una contradicció vital que pot acompanyar i marcar una vida. La grandesa de la gran literatura. 

El pi de les Landes

El meu germà R. em regala una antologia de poetes romàntics francesos: Vigny, Musset, Lamartine, Hugo... L'edició d'Austral i la traducció de Carlos Pujol és una garantia. Llegint el volum a l'atzar, sense cap ordre, m'agrada Le pin des Landes de Théophile Gautier, pur romanticisme:

Sólo veo al pasar por las Landas desiertas,
un Sahara francés, mar de arena muy blanca,
entre hierbas resecas y verdosos charcales,
estos pinos que llevan una herida en su flanco,

pues, queriendo sus lágrimas de resina robarle,
ese avaro verdugo de las cosas, el hombre,
que no sabe vivir más que a costa del crimen,
en su tronco doliente abre un surco profundo.

Sin llorar por su sangre gota a gota vertida,
da su bálsamo el pino con la savia que hierve,
y le vemos erguido cual si fuera un soldado
que aunque herido quisiera ver la muerte de pie.

El poeta es lo mismo en las landas del mundo;
si no tiene una herida su tesoro conserva.
Necesita llevar en el pecho una muesca
para darnos sus versos como lágrimas de oro.

Dia de la mare

Avui, camí del camp de l'Espanyol, mentre feia cua (a algú se li ha acudit tallar la ronda de Dalt per asfaltar-la just abans del partit), sentíem les recomanacions d'un programa de ràdio de llibres per al dia de la mare. Una d'aquestes recomanacions -en llegien algun fragment- m'ha semblat especialment interessant: Mi madre, de Richard Ford. I he pensat que, tot i que no celebrem aquesta festivitat artificiosa, hauria estat un bon dia per fer-li a la G. aquest regal inesperat. Però era diumenge i les llibreries, tancades. Potser en aquest debat sobre l'obertura dels comerços en festius, hauríem de pensar també en les llibreries. La llibreria de guàrdia.