Sant Joan

No tinc bon record dels matins de Sant Joan. Acostumen a començar amb un despertar desagradable, amb els llençols que s'enganxen per la calor i la corresponent cremor a l'estómac pròpia d'una digestió pesada. Després ve la llum encegadora del dia que comença massa tard, amb un cel quasi blanc, uns carrers bruts, deserts i polsosos, amb restes de papers i petards, i uns rostolls secs i esgrogueïts. El cos respon amb lentitud, amarat de suor, enmig d'un silenci anòmal.
Avui és diferent. Em desperto amb una sorprenent lleugeresa quan tothom encara dorm. La casa és fresca. Baixo les escales en silenci i obro una persiana. Veig un cel blau, magnífic, que acompanya el jardí verd i una mica humit. Al móvil, no hi veig el verd del whatsapp però sí que a algú li agraden les fotos de Bruges que vaig penjar ahir a l'instagram. M'assec al sofà i començo a llegir Scott Fitzgerald. En la penombra d'aquest matí no sento tan llunyà aquest món estrany de Hermosos y malditos.

James Salter

No coneixia James Salter. De fet, encara el conec ben poc, només n'he llegit un llibre. Però n'he tingut prou per adonar-me que es tracta d'un escriptor de raça. Tot i que he trobat La última noche un llibre irregular, algunes de les històries que conté m'han resultat extremament emocionants. I que un llibre emocioni contraresta qualsevol irregularitat. Són els de La última noche contes d'amor, desig, traïció, record, amb sentiments que apareixen descarnats. Tenen coses de Cheever i també de Scott Fitzgerald. O això em sembla a mi. Antonio Muñoz Molina en destaca La última noche, el conte que dóna títol al volum. Jo, en canvi, em quedo amb Palm Court, que em deixa amb una profunda recança per la fallida història entre Arthur i Noreen. Un regust amarg, que el temps disfressa però no atenua, que em recorda també, salvant totes les distàncies, alguna història del gran Tabucchi de Pequeños equívocos sin importancia.
No cal que digui que correré a la llibreria a buscar més salters.
 

Nighthawks

Hi ha obres que, tot i ser reproduïdes fins la sacietat, no perden la seva poesia. Potser perquè tots ens hem sentit en algun moment nighthawk.

I segurament pocs pintors han inspirat. directament o indirecta, tanta poesia com Edward Hopper. Segurament el poema més conegut sobre Nighthaws sigui el de Wolf Wondratschek, que ens dibuixa així la parella:

They don’t say a word, and why should they?

Both of them smoking, but there is no smoke.
I bet she wrote him a letter.
whatever it said, he’s no longer the man
who’d read her letters twice.

Indústria

Arran d’una magnífica exposició al Caixafòrum de Barcelona, durant un temps vaig interessar-me per l’obra de William Hogarth, especialment pels seus gravats. Té unes sèries excel•lents, mig morals mig satíriques, sobre la vida i costums de certs personatges: Marriage-à-la-mode, La carrera d’una prostituta, La campanya electoral... Recordo que d’una d’elles em cridà especialment l’atenció el nom en anglès: The Industrious ’Prentice, sobre la carrera d’un aprenent treballador en contraposició al seu simètric gandul: The Iddle ‘Prentice.
Aquest adjectiu industrious no sé si s’utilitza gaire actualment en anglès o és més aviat propi de l’època georgiana. En qualsevol cas, en el català actual l’adjectiu equivalent sí que s’usa ben poc, tot i que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans en deixa ben clar el significat en l’accepció que ens ocupa:

industriós -osa
1 adj. [LC] Que obra amb indústria, amb enginy i destresa. Un home industriós.

I el substantiu:

indústria
1 1 f. [LC] Destresa enginyosa a executar una cosa. És admirable la indústria de les abelles, formigues i altres animals.

Faig el propòsit, doncs, d’utilitzar més aquest adjectiu i també el substantiu original per la connotació positiva d’un terme, que en l’altra accepció més generalitzada (la referida a l’activitat humana de producció de béns i serveis), ha tingut estranyament durant dècades una visió esbiaixadament negativa. Unes quantes generacions hem estat educats –o ensenyats- amb un èmfasi excessiu, crec jo, en el vessant negatiu de la indústria. A l’escola, als mitjans de comunicació, quasi només es tractava de la indústria per explicar els seus efectes en la contaminació atmosfèrica o la pol•lució dels rius. Recordo imatges de fàbriques als llibres de text: xemeneies, fum negre, rius bruts.
Ens vam fer grans i la consciència mediambiental es va estendre, la qual cosa va resoldre o pal•liar molts d’aquests efectes negatius de la indústria. Però llavors ens vam fer rics –o això crèiem- i vam passar a considerar que el model industrial era una cosa arcaica i superada. Quasi parafrasejàvem Unamuno amb un que fabriquen ellos. Però va arribar la crisi i sembla que ara veiem les coses d’una altra manera.
Diumenge passat TV3 va emetre un interessantíssim reportatge sobre les iniciatives empreses a Igualada per revitalitzar l’activitat creativa i industrial de la població, capital durant dècades de la indústria tèxtil. I em va agradar escoltar l’alcalde de la ciutat dient obertament que l’aposta de l’economia de la vila, més enllà dels serveis, havia de ser l’activitat industrial.
Recordo haver sentit explicar l’anècdota d’un vell industrial que en els últims anys de la seva vida s’asseia en una cadira a mirar la roda que alimentava d’energia els telers de la seva fàbrica. Aquella roda que girava era símbol de normalitat i prosperitat.
Penso en això mentre veig, de matinada passant en cotxe per la carretera, el fum que surt de la xemeneia d’una fàbrica. Em sorprèn a aquelles hores de la nit aquell fum blanc, il•luminat per uns focus, en contrast amb la negror del cel nocturn. És un fum bonic, blanc immaculat, que em fa sentir la fascinació dels futuristes per les màquines. Experimento un futurisme revisitat, un industrialisme vintage, que em fa tancar aquest text amb uns versos de l’Oda triomfal de l’heterònim més genial de Pessoa, Alvaro de Campos, en traducció de Joaquim Sala-Sanahuja:

A la dolorosa llum de les grans làmpades elèctriques de la fàbrica
tinc febre i escric.
Escric escarritxant de dents, esfereït per tota aquesta bellesa,
per tota aquesta bellesa totalment desconeguda dels antics.

Oh rodes, oh engranatges, r-r-r-r-r-r-r etern!
Ferm espasme retingut dels furients mecanismes!
Furients fora i dins de mi,
per tots els meus nervis disseccionats,
per totes les papil.les enfora de tot allò amb què sento!
Tinc els llavis secs, oh grans brogits moderns,
de sentir-vos massa arran,
i em bull el cap de voler cantar-vos amb excés
en l’expressió de totes les meves sensacions
amb un excés contemporani de vosaltres, oh màquines!