Paisatge

De vegades, la visió d'un paisatge reconforta i actua alhora com a tònic i relaxant. És el cas del paisatge que hom veu des del tren, al vespre, després d'un dia llarg i difícil, en arribar a la Garriga. El sol, baix i tènue, s'amaga per ponent, però es reflexa a les finestres del tren i queda difuminat sobre la vista, de gran bellesa, que s'observa a l'altre costat de la via. A primer terme, uns camps d'oliveres, supervivents d'uns temps pretèrits, situats en una ondulació del terreny de pendent suau; més enllà la imatge quasi irreal d'una extensió de gallarets -pur impressionisme-; i al fons, el massís del Montseny, amb els contraforts tan ben definits que recorden les muntanyes de cartró-pedra de les maquetes dels trens elèctrics. És tot molt fugaç -també la imatge d'un bosquet d'alzines ennegrides per l'horabaixa- i ràpidament el tren s'endinsa a la població entre vells casalots modernistes convertits en escoles o residències. Però val la pena distrure's de la lectura per contemplar per uns moments aquest meravellós paisatge, amb vocació d'oasi i de resistent enmig d'un Vallès hiperurbanitzat.