Magdalena d'ametlla amarga

L’altre dia, mentre escoltava per la ràdio del cotxe una d’aquelles emissores de música comercial que poso de vegades per escapar-me de la inhòspita realitat dels informatius, va sonar una balada del grup alemany Scorpions. Parlar en aquest cas de la magdalena de Proust seria segurament prostituir una de les imatges més belles i perfectes de la literatura universal, però, salvant totes les distàncies, l’efecte que aquella música produïa sobre el conductor d’un Renault Scenic per l’autopista de Mollet no diferia gaire de la capacitat evocativa que la magdalena sucada en una tassa de te generava en el narrador de la Recherche.
És ben sabut que entre pobles veïns ha existit sempre una important rivalitat. Com amb tantes altres coses, el mal anomenat progrés ha acabat també amb aquestes disputes atàviques. Sant Pau, primer ermità, guardeu-nos del centellà, sentencia una glosa popular del nostre poble, en referència als nostres veïns del nord. I tots hem sentit explicar als nostres pares com acostumaven a acabar els derbis futbolístics locals. Doncs bé, per bé o per mal, en l’època de la nostra adolescència, quan ens va tocar anar a estudiar el batxillerat al poble veí, això ja havia passat avall, que deia Pla.
Tanmateix, es forjava llavors una altra rivalitat, igualment visceral: la rivalitat musical.
No sabria explicar-ne bé el motiu, però estranyament per aquells anys s’havia format a Centelles una colònia de heavies. Acostumaven a jeure al sol, com llangardaixos, a la cantonada de la Violeta, vestits amb caçadores texanes guarnides amb lamentables estampats –dibuixos plens de calaveres, irrisòriament satànics- i guarnits amb cinturons i canelleres amb punxes metàl·liques. Però el pitjor de tot no era la seva estètica ofensiva al bon gust -que fins i tot podia fer gràcia- sinó que el seu estil musical s’imposava incomprensiblement en quasi tots els joves del poble.
Nosaltres, per contra, sabíem que feia uns anys a la Gran Bretanya el món de la música havia viscut una revolució, que havia mort els vells dinosaures i s’havia estès arreu del món. Els temps havien canviat tant que Bob Dylan s’havia quedat fossilitzat. A Espanya, el moviment punk i les seves evolucions havien arrelat especialment a Madrid i, curiosament, a Galícia. Mentre a Barcelona perdien el temps amb l’anomenat rock laietà, nosaltres ens delíem per viure la movida madrileña o la movida galega.
En aquell context es desenvolupava el nostre BUP –unes sigles que resulten ja innocentment anacròniques- i aquella rivalitat soterrada es manifestava sobre tot en els esdeveniments especials: festes, setmanes culturals o excursions en autocar per anar a esquiar o conèixer el país. Era especialment en aquells viatges quan es produïa una lluita més aferrissada per veure qui guanyava i posava les seves cintes a la ràdio de l’autocar. I era llavors quan la nostra minoria es feia més evident. Tristament, acabaven imposant els seus Iron Maiden per sobre dels nostres Clash, els seus Judas Priest per davant dels nostres Siouxsie and the Banshees, els seus Scorpions per damunt dels nostres Sex Pistols. I, el que és pitjor, els seu Barón Rojo destronaven els nostres Golpes Bajos, els seus Leño (!), els nostres Siniestro Total. I el més insuportable de tot era quan ens havíem d’empassar els crits de nen malcriat satanitzat del vocalista d’AC DC i l’estridència infantiloide de les guitarres d’aquest suposat grup musical. Només de pensar-hi se’m posa la pell de gallina.
Així doncs, tinc encara ficades al cap totes aquestes músiques i recordo especialment les seves empalagoses balades, que també agradaven a les noies i que feien sonar un cop rere l’altre per veure si queien a les seves xarxes. I això és el que em recorda auesta cançó dels Scorpions. És un sentiment agredolç, en què la dolçor del record de l’adolescència es dilueix en l’amargor insofrible del heavy metal. Per això, decideixo acabar de cop amb aquesta magdalena farcida d’ametlla amarga amb un gest molt lleu. Premo el cassete –el meu cotxe encara en té- que surt de la ranura de la ràdio i se sent aquell clec tan característic. Darrere d’ell, esvaint totalment els mals esperits musicals, sona: