Entrar per la porta d’Orleans, creuar el fins llavors desconegut sud de París –i el Montrouge d’Emmanuel Bove-, passar arran de la torre Montparnasse i seguir el boulevard dels Invàlids fins que gairebé ens cega el daurat de la seva cúpula, aparcar al carrer Barbey d’Aurevilly quasi trepitjant la gespa del Champ de Mars i pensant en Les diabòliques.
Agafar més tard l’avinguda de le Bourdonnais fins els molls del Sena, travessar pel pont d’Iéna, amb la torre Eiffel fent-nos pessigolles al clatell i arribar a l’elegant Rive droite. Seguir pels molls oposats en direcció contrària, deixar passar la indicació del túnel del pont de l’Alma amb una certa esgarrifança, enfilar el Cours de la Reine fins la plaça de la Concòrdia, creuar-la lentament, a diferència dels corredors en l’etapa final del Tour, assenyalant l’obelisc a l’esquerra i l’Assemblea Nacional, coronada per la tricolor, a la dreta. Seguir per la riba del Sena fins creuar el Louvre per un túnel. Sortir just davant de l’estàtua excessivament daurada de Joana d’Arc i parar-nos en el semàfor per travessar Rivoli i els seus porxos. Seguir a la babalà pel barri del Palau Royal fins tombar a la dreta per un ampli boulevard, deixant al fons el pastís de l’òpera de Garnier, quasi tocar els bells finestrals de la Comédie Française, tornar als quais mirant de reüll la mercaderia dels bouquinistes i aparcar finalment sota l’enorme ajuntament.
Entrar un altre dia per Bercy, de bon matí, recordant l’inesperat èxit de Sergio Casal en el pavelló, creuar cap a la Rive gauche, deixant enrera la lletja estació d’Austerlitz, que tants records em porta. Passar pel davant del Jardin des Plantes, fer el gest d’aparcar en el mateix quai a l’alçada de l’illa de Sant Lluís, però pensar-ho una mica més i seguir fins Notre-Dame. Creuar el boul’mich i aparcar finalment a l’alçada de la punta de l’Ile de la Cité, davant d’una luxosa botiga de gravats i llibres vells. Com si res.
A la tarda, pujar tots al cotxe i seguir el quai, deixant a l’esquerra el Lapérousse, tancat, i a la dreta el bell pont de les Arts i els seus candaus horteres, tombar a l’esquerra fins el Boulevard Saint Germain i, segurament obnubilats per les filosofies existencialistes, passar-nos la rue de Rennes, per on havíem de girar. Fregar el carrefour de l’Odéon, gairebé olorant el carrer de l’antiga llibreria de Sylvia Beach i acabar trencant per un carrer que puja cap al barri de la Sorbona, amb el regal inesperat de passar arran del Panteó. Improvisar un canvi de plans i decidir sortir per la Porte d’Italie. Deixar la ciutat per autopistes tronades i ravals lletjos i ennegrits. Quedar-nos amb la recança de no haver allargat la ruta pels Camps Elisis cap a l’Arc de Triomf i haver donat unes quantes voltes, mig provincians aclaparats, mig murris enfotetes, per l’Étoile.
30.8.11
28.8.11
Paris, septième arrondissement
Aquest últims dies de vacances retornen, com retalls, els records dels dies passats tots junts, els diferents episodis del viatge.
A París, prop de la Torre Eiffel, als carrer adjacents al Champ de Mars. Arribem, després de tres hores d’autopista des de Bourges, amb el cotxe carregat de maletes i d’il·lusió infantil. M’havien dit que allí podríem aparcar, però em sorprèn la tranquil·litat del barri. També la seva elegància, la distinció dels edificis, carrers, jardinets. Malgrat el seu estil inconfusiblement francès, fa pensar en alguns barris londinencs, en algun racó de Belgravia o Mayfair, més que no en els propers Montparnasse o Saint-Germain-des-Près.
Aparquem el cotxe sense recança i, després d’escapar de les obligades cues de la Torre i de l’assetjament dels venedors il·legals que ens volen vendre tant si com no reproduccions en miniatura, tornem a aquests carrers hospitalaris i de noms evocadors: rue de Belgrade, rue Marinoni, avenue Barbey d’Aurevilly. En una cantonada, en girar el cap, veiem la punta de la propera torre sortir enmig dels arbres i de les mansardes de les cases. Una visió d’autèntic luxe que intento captar per sempre amb la vella Fed. Ara hem perdut el costum –i també ens perdem la il·lusió d’anar a recollir les fotografies- però haurem d’esperar el revelat.
A París, prop de la Torre Eiffel, als carrer adjacents al Champ de Mars. Arribem, després de tres hores d’autopista des de Bourges, amb el cotxe carregat de maletes i d’il·lusió infantil. M’havien dit que allí podríem aparcar, però em sorprèn la tranquil·litat del barri. També la seva elegància, la distinció dels edificis, carrers, jardinets. Malgrat el seu estil inconfusiblement francès, fa pensar en alguns barris londinencs, en algun racó de Belgravia o Mayfair, més que no en els propers Montparnasse o Saint-Germain-des-Près.
Aparquem el cotxe sense recança i, després d’escapar de les obligades cues de la Torre i de l’assetjament dels venedors il·legals que ens volen vendre tant si com no reproduccions en miniatura, tornem a aquests carrers hospitalaris i de noms evocadors: rue de Belgrade, rue Marinoni, avenue Barbey d’Aurevilly. En una cantonada, en girar el cap, veiem la punta de la propera torre sortir enmig dels arbres i de les mansardes de les cases. Una visió d’autèntic luxe que intento captar per sempre amb la vella Fed. Ara hem perdut el costum –i també ens perdem la il·lusió d’anar a recollir les fotografies- però haurem d’esperar el revelat.
25.8.11
Matinal
Ahir vam anar tots a sopar fora i a dormir tard i, estranyament, avui em desperto abans que els nens. Em desperta, de fet, la calor, l’aire pesat de dins de casa. Baixo al jardí i la frescor matinal d’altres dies s’ha atemperat. No són encara les vuit. La jornada serà llarga i calorosa, sorprenentment canicular a finals d’agost. La calitja cobreix les muntanyes i mig amaga les cases de Sant Pau, que no sé per què em fan pensar en una urbanització costanera. Deu ser la calor, la boirina o la lectura del Voyage de noces de Modiano, que transcorre en els paratges de Juan-les-Pins i que, com la majoria de les seves novel·les, pot arribar a resultar obsessiva.
El brogit d’aquest matí és el dels camions i cotxes que passen contínuament per l’autovia, amb major intensitat que els últims dies, certificant la fi de l’agost i de les vacances. Resulta, doncs, doblement molest.
Un ocell desconegut es posa sobre un dels pals de la tanca, i mou la seva cua roja amunt i avall ostensiblement, exhibint-la; una cuereta passeja per la gespa vestida de jaqué; un bernat pescaire passa volant apressat. De sobte, cessa el soroll de la carretera i toquen les vuit. L’À. obre la porta de la cuina i baixa les escales. Em pregunta què estic fent. El dia comença.
El brogit d’aquest matí és el dels camions i cotxes que passen contínuament per l’autovia, amb major intensitat que els últims dies, certificant la fi de l’agost i de les vacances. Resulta, doncs, doblement molest.
Un ocell desconegut es posa sobre un dels pals de la tanca, i mou la seva cua roja amunt i avall ostensiblement, exhibint-la; una cuereta passeja per la gespa vestida de jaqué; un bernat pescaire passa volant apressat. De sobte, cessa el soroll de la carretera i toquen les vuit. L’À. obre la porta de la cuina i baixa les escales. Em pregunta què estic fent. El dia comença.
24.8.11
No s'acaba mai
Llegíem ahir, amb l’À., un llibre de contes quan, sobtadament, fixant-se en la portada, va dir-me: - Mira, papa, no s’acaba mai!
- Què és el que no s’acaba mai?- vaig preguntar-li sense entendre res.
- Aquí surt dibuixat un nen que llegeix un conte, on hi ha dibuixat un nen que llegeix un conte, on hi ha un altre nen que llegeix un conte. I això no s’acabarà mai!
Vaig somriure interiorment davant d’aquest descobriment de l’abisme de l’infinit. Segur que els lectors fidels d’Andrés Trapiello m’entendran.
- Què és el que no s’acaba mai?- vaig preguntar-li sense entendre res.
- Aquí surt dibuixat un nen que llegeix un conte, on hi ha dibuixat un nen que llegeix un conte, on hi ha un altre nen que llegeix un conte. I això no s’acabarà mai!
Vaig somriure interiorment davant d’aquest descobriment de l’abisme de l’infinit. Segur que els lectors fidels d’Andrés Trapiello m’entendran.
22.8.11
Turistes i candaus
Feia ara més de deu anys (ai las!) de la meva darrera estada a París. Aquesta ha estat breu i trivial però suficient per constatar el perniciós efecte de la banalització que suposa el turisme desenfrenat. No només Barcelona pateix aquesta terrible plaga que, el mes d'agost, converteix les illes i riberes del Sena en parc temàtic multitudinari i quasi irrespirable.
I una imatge que il·lustra com poques el gregarisme infantiloide actual: la proliferació de candaus –símbol d’un amor ensucrat de cartró-pedra tret de nosequin bestseller- a les baranes del bellíssim pont de les Arts, enlletgint-lo i, el que és pitjor, prostituint-lo.
I una imatge que il·lustra com poques el gregarisme infantiloide actual: la proliferació de candaus –símbol d’un amor ensucrat de cartró-pedra tret de nosequin bestseller- a les baranes del bellíssim pont de les Arts, enlletgint-lo i, el que és pitjor, prostituint-lo.
4.8.11
Paris es desvetlla
En parlàvem l'altre dia i no em puc estar de posar-la. Jacques Dutronc, Paris s'éveille:
I aquesta versió que he trobat d'An Pierlé:
No cal dir que em quedo amb l'original.
I aquesta versió que he trobat d'An Pierlé:
No cal dir que em quedo amb l'original.
Regulacions
Vaig aparcar l’altre dia en una zona blava i em va sorprendre que el nou terminal de pagament em demanés també la matrícula del cotxe. No sé quin és l’objectiu final d’aquest control, però, en tot cas, evita una pràctica habitual de solidaritat entre conductors consistent en regalar el tiquet a un altre usuari quan es marxa de l’aparcament sense haver esgotat el temps. Reflexionant una mica, resulta curiosa aquesta manera de fer en què s’afavoreix a una persona desconeguda enfront el teòric bé comú de l’administració municipal. Segurament hi té molt a veure la desconfiança atàvica mediterrània envers la res publica i un cert individualisme liberal propi del país que ens fa preferir sempre la persona a la institució. O potser és més senzill: que, pagant impost de circulació, la zona blava ens sembla un abús legalitzat.
Quan era petit, a l’estiu el meu pare em portava a pescar a la riera del poble. Era una pesca –de barbs i bagres- molt primitiva, amb un simple canya lligada al fil de pescar, sense carret, que estiràvem amb força quan el suro s’enfonsava. De més grans, hi anàvem amb la colla, amb bicicleta. Pescàvem en els gorgs més profunds tres o quatre peixos, que sortien de l’aigua com fletxes de plata. Era una pràctica de la gent i els nanos del poble, gens abusiva. Ara, la riera és plena de cartells que prohibeixen la pesca. I cal dir que, com que ningú baixa al riu, s’ha tornat gairebé infranquejable, ple de bardisses i ortigues per tot arreu. Els baixadors han desaparegut i en molts llocs només se sent la remor de l’aigua. Caldria reflexionar sobre el suposat guany d’aquesta prohibició.
Quan era petit, a l’estiu el meu pare em portava a pescar a la riera del poble. Era una pesca –de barbs i bagres- molt primitiva, amb un simple canya lligada al fil de pescar, sense carret, que estiràvem amb força quan el suro s’enfonsava. De més grans, hi anàvem amb la colla, amb bicicleta. Pescàvem en els gorgs més profunds tres o quatre peixos, que sortien de l’aigua com fletxes de plata. Era una pràctica de la gent i els nanos del poble, gens abusiva. Ara, la riera és plena de cartells que prohibeixen la pesca. I cal dir que, com que ningú baixa al riu, s’ha tornat gairebé infranquejable, ple de bardisses i ortigues per tot arreu. Els baixadors han desaparegut i en molts llocs només se sent la remor de l’aigua. Caldria reflexionar sobre el suposat guany d’aquesta prohibició.
2.8.11
Subscriure's a:
Missatges (Atom)