Vaig aparcar l’altre dia en una zona blava i em va sorprendre que el nou terminal de pagament em demanés també la matrícula del cotxe. No sé quin és l’objectiu final d’aquest control, però, en tot cas, evita una pràctica habitual de solidaritat entre conductors consistent en regalar el tiquet a un altre usuari quan es marxa de l’aparcament sense haver esgotat el temps. Reflexionant una mica, resulta curiosa aquesta manera de fer en què s’afavoreix a una persona desconeguda enfront el teòric bé comú de l’administració municipal. Segurament hi té molt a veure la desconfiança atàvica mediterrània envers la res publica i un cert individualisme liberal propi del país que ens fa preferir sempre la persona a la institució. O potser és més senzill: que, pagant impost de circulació, la zona blava ens sembla un abús legalitzat.
Quan era petit, a l’estiu el meu pare em portava a pescar a la riera del poble. Era una pesca –de barbs i bagres- molt primitiva, amb un simple canya lligada al fil de pescar, sense carret, que estiràvem amb força quan el suro s’enfonsava. De més grans, hi anàvem amb la colla, amb bicicleta. Pescàvem en els gorgs més profunds tres o quatre peixos, que sortien de l’aigua com fletxes de plata. Era una pràctica de la gent i els nanos del poble, gens abusiva. Ara, la riera és plena de cartells que prohibeixen la pesca. I cal dir que, com que ningú baixa al riu, s’ha tornat gairebé infranquejable, ple de bardisses i ortigues per tot arreu. Els baixadors han desaparegut i en molts llocs només se sent la remor de l’aigua. Caldria reflexionar sobre el suposat guany d’aquesta prohibició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada