Literatura emocional

De la trobada digital d'Andrés Trapiello a El País, em quedo amb aquesta resposta, que comparteixo absolutament.

Buenas tardes Andrés, ¿suele escribir desde el lado emocional?

Lo que se sabe sentir se sabe decir, es frase de Cervantes que me gusta repetir, y la literatura que no nos emociona, que no nos conmueve, ¿puede tener algún interés? Sólo lo que nos conmueve, nos hace mejores, de una u otra forma. Hay otras formas, claro, que nos mejoran sin conmovernos especialmente (la filosofía o la ciencia, por ejemplo).

Surrealisme infantil

Apareixen en un calaix unes entrades que guardem com a record dels Jocs Olímpics de Barcelona. Diu l'À:

- A mi m'agradaria veure unes olimpíades!

I afegeix l'N:

- I a mi m'agradaria veure un ós panda.

A Ceret (II)

La setmana que ve sortirà al Presència l'article sobre els artistes establerts a Ceret. Mentrestant, algunes fotos de l'Àlex Pinós.

Herois

Tal com m’imaginava, alguns crítics qualifiquen Herois de cursi i lacrimògena. I,si bé és cert que cau en alguns tòpics i comet algun error evident, és una pel·lícula extraordinàriament eficaç en la seva emotivitat. Potser és que, en el meu cas, juga sobre segur. Doneu-me flashbacks d’infantesa, personatges extraviats en el món dels adults, sentiments de nostàlgia d’un paradís perdut, atmosferes agredolces d’estius que han perdut el color, històries d’amistat ingènua i real i em tindreu clavat a la cadira. Si, a sobre, la història transcorre en els anys 80 de la meva adolescència (impagable la samarreta de Sunkist d'una de les protagonistes), és difícil que no la senti com a pròpia.
Herois, escrita pels cada cop més mainstream –esperem que no s'extraviïn- Pau Freixas i Albert Espinosa, és una pel·lícula carregada d’una emotivitat que l’emparenta amb Cinema paradiso –també vilipendiada per part de la crítica- i que deixa una forta empremta. Un dia després em resulta difícil treure’m del cap aquesta història i alguna de les seves escenes. Especialment l’escena final, plena de bellesa i carregada d’emotivitat, amb un contrast exacerbadíssim entre la suposada alegria dels protagonistes i el brutal impacte de tristesa que sent l’espectador davant de tot el que han perdut. Jo la recomano vivament.

Primavera

Habitualment, cap al mes de març o abril hi ha un dia que, sense saber com, perceps un canvi. No és només que hagi arribat la primavera; és una sensació que va més enllà. Més que un canvi d’estació és gairebé com un món nou que apareix. Acostuma a passar cap al tard. Notes que l’aire s’ha temperat, que la llum es resisteix a morir, que les olors es desperten. Canta algun rossinyol amagat. Segurament això ja passava el dia abans, tímidament, però és en aquest moment precís que tot es conjuga perquè tu ho puguis percebre. És un regal.
Aquest any no he pogut –o no he sabut- gaudir d’aquest moment. M’he trobat de ple en un estiu precoç, sense avís previ. M’ha atrapat la calor vestit de llana. L’única percepció clarament primaveral que he tingut ha estat trobar-me, amb pocs dies de diferència, amb tres parelles besant-se al carrer amb una passió extraordinària. Uns petons llarguíssims, profunds i rotunds, impecables i implacables. Els seus protagonistes, que haurien fet les delícies de Doisneau, eren absolutament aliens al brogit del món i al circular dels vianants, que no existien per a ells.
Segurament aquest era l’anunci que em va passar per alt. I el meu fill A. que, tot passejant, va dir-me l’altre dia:

- Papa, fa olor a estiu.

Enganyats

Amb aquell escepticisme burleta i displicent propi de l’edat, quan érem adolescents qualificàvem sovint algú d’enganyat. Aplicàvem aquest adjectiu a qui mostrava una excessiva i ingènua dedicació o il·lusió –amb un punt de freakisme- cap alguna cosa que consideràvem que, o bé no s’ho valia o bé mai aconseguiria. Doncs bé, lamento dir que començo a pensar que els seguidors de l’Espanyol som uns enganyats. Moltes vegades he pensat que, més enllà de dificultats i disgustos, ser ungit amb els colors blanc i blau era una cosa extraordinària, una oportunitat de veure les coses des d’una perspectiva diferent, un estímul a la creativitat i l’esperit crític, un exemple del que avui es coneix com resiliència. Però arriba un moment en què fins i tot les conviccions més fermes trontollen i ara començo a pensar que els pericos en el fons som uns enganyats. Enganyats en l’accepció descrita a l’inici –uns il·lusos- però també en la més estàndard de diccionari. Que ens enganyen, vaja. És ben cert que no tenim plantilla per ser on érem a mitja temporada, i cal reconèixer, doncs, el mèrit de l’equip. I no és menys cert que, com diu el tòpic, ni abans érem tan bons ni ara som tan dolents: cal veure les coses en la seva justa mesura. Però és una evidència palmària que el traspàs de dos defenses –un 50% de la defensa titular en termes quantitatius i segurament un percentatge força més alt en termes qualitatius- a mitja temporada ha desmembrat l’equip. Ja em sé el discurs oficial de que es tractava d’una venda imprescindible per a l’economia del club. I me’l crec. Però el que no accepto és la duplicitat de discursos: cofoi i triomfalista quan toca presentar els números, alarmista i catastrofista quan es tracta de justificar vendes –males vendes- intempestives. Tots som capaços d’entendre que val més garantir el futur del club que no passejar-nos per Europa una temporada –encara que el somni de la Champions era tan bonic!- però que ens diguin les coses clares i ens expliquin quina és la realitat. Si no, serem uns enganyats. I per partida doble.

Tornant de futbol

Arribem a casa capcots i emprenyats, després d'haver perdut 1 a 2 amb el totpoderós Racing de Santander. Ens rep l'N. amb la frase:
- Nanos, quines bufandes més maques que porteu!
Després d'això, el sentiment tràgic -irrisòriament tràgic, infantilment tràgic- de la derrota es volatilitza de forma total i absoluta.