Estampa de Nadal

Llegeixo aquest text d’en Marcel Campà i em retorna amb vivesa una estampa –trista- d’ahir. Anava jo amb el cotxe cap a un d’aquests inhòspits centres comercials dels afores de Barcelona. Circulava prop d’unes vies, envoltat de descampats. Si no hagués estat pel sol hivernal, que maquillava amb or l’escena, el paisatge hauria estat del tot barojià. Per partida doble: dels llibres ravalers madrilenys de Pío i dels gravats obscurs de Ricardo.
De sobte, pel voral del carrer se’m va aparèixer una família. El pare, al davant, empenyia un carro de supermercat carregat de cartrons, cables, llaunes i altres desferres. Just al darrera venia la mare amb un cotxet amb dos nens petits, ben abrigats. Me’ls vaig imaginar amb la cara una mica bruta, inermes davant de les malalties i del futur. Tancava el grup una nena una mica més gran, d’uns cinc o sis anys, sola, independent. S’havia fet gran per força. Els pares tenien a la cara i al cos més anys dels que indicaven els seus papers. Encara que segurament tampoc no en tenien de papers. Semblaven apressats, com si fugissin. I vaig pensar de seguida en una altra família, fugint també després d’haver tingut el seu fill en un estable. I em vaig sentir com un estúpid anant a comprar regals a un absurd centre comercial.

Elogi de Nadal

Article publicat avui a El Punt

Elogi de Nadal
Àlex Figueras

Està de moda malparlar de Nadal. I no dic que no hi hagi motius per fer-ho: el consumisme sense fre, la disfressa de la solidaritat efímera, el tedi del materialisme expressat en l'excés de regals, les trobades familiars –i ara també laborals– forçades i de vegades forçoses... Però si no ens aferrem a allò que Nadal representa, què ens queda?

Més enllà de les creences de cadascú, Nadal és un trencament en el nostre món prosaic de cada dia. Costa imaginar-se el pas dels anys sense el punt d'inflexió periòdic de les festes de Nadal, que ens aporten sempre una espurna d'espiritualitat, un bri de transcendència (i perdoneu aquests termes, no voldria que això semblés un manual d'autoajuda). Qui hagi perdut persones estimades sentirà aquests dies amb més profunditat la seva absència, qui se senti incòmode amb la rutina diària agafarà aire per poder tornar a capbussar-s'hi, qui tingui nens buscarà en ells la seva pròpia infantesa perduda.

Aquest sentiment l'expressa diàfanament Josep Maria de Sagarra en uns versos del tancament d'El poema de Nadal: “La nostra vanitat, prou s'afigura / que està damunt del bé i del mal, / mes no hi val ganivet, ni ànima dura, / és més forta la nit de Nadal! / Ai, si no fos aquesta nit, tan clara! / Seríem tros de carn i pensament / que no coneix d'on ve, ni on va, ni on para, / pell d'home que arrossega la corrent!”

I rebla el clau un altre gran poeta i escriptor, aquest contemporani, Andrés Trapiello, que en el seu poema Venite adoremus, dedicat al seu fill Rafael, després de dibuixar-nos les gèlides nits de Nadal a la ciutat de Lleó, que molts podríem projectar a les nostres pròpies experiències infantils de misses del gall i cels plens d'estels lluents, acaba dient: “Ésta es la noche / en que todos nosotros buscamos a los nuestros. / Para ella vivimos todo un año”.

És així: per a uns el naixement de l'Infant, per a uns altres només un símbol, però és clar que sense una dosi de transcendència com la que ens aporta Nadal el tràfec de la vida seria gairebé insuportable.

Nadal

Dos poemes de Nadal: de Josep Maria de Sagarra i d'Andrés Trapiello. I aviat (espero) un article meu que els citarà tots dos.
Que passeu un bon Nadal.

23 de desembre de 1918

Josep Pla escrivia això amb data 23 de desembre de 1918 (fa 98 anys) a El quadern gris.

Ara que dins de l’aire flota aquesta cosa indescriptible, humanament tendra, íntima, de les festes de Nadal, m’obsessiona la sequedat de cor, l’eixarreïment, l’esterilitat sentimental. És una esterilitat que m’alarma perquè deu formar part de la pròpia naturalesa íntima. No sento el més lleu impuls d’adorar res. La meva sensibilitat social és negligible, escassa. Sento que la família parla, amb entusiasme, de la missa del gall. No arribo pas a interessar-m’hi. És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió –ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida–, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d'escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano: ¿què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?

És probablement un dels textos més citats del dietari de Pla: personal, íntim, il·lustratiu per d'entendre tota la seva obsessió vital.
Segurament no és el text més adient per felicitar el Nadal als lectors de Bloc de notes. Demà en buscarem un altre.

(I recordeu que podeu llegir El quadern gris en línia aquí.)

Ètica i creació: una reflexió molt simple (i segurament simplista)

L’altre dia vaig sentir una persona, de qui puc donar fe de la seva absoluta manca de principis morals (o més ben dit d’una forma d’actuar patològicament pèrfida), explicant que volia anar a veure una determinada exposició de pintura. La meva reacció instintiva –i pueril- fou sentir com un territori estimat era trepitjat i pensar allò de “treu les teves mans brutes d’aquí”. Després, la reflexió fou més serena.
Fa uns mesos vaig assistir a un determinat fòrum en el qual va sorgir el debat sobre la necessitat d’un transfons ètic en la creació literària. Ens deia el ponent que algú que no fos una bona persona –utilitzarem aquest terme potser excessivament simple però ben il·lustratiu- no podia crear una bona obra literària o almenys una obra de la qual ell en pogués gaudir. La tesi fou força discutida –van sortir noms com Rimbaud o Céline- i a mi mateix em va semblar exagerada. Però quan vaig acudir als meus gustos personals vaig ser incapaç de trobar un nom que la refutés.
Vaig pensar també en algú que conec que quan un llibre no li agrada –o més ben dit, no li agrada com és l’autor que es percep darrere l’obra- el llença a les escombraries i allí el troben, sorpresos, els seus familiars. Segur que estaria d’acord amb la tesi.
Ara, crec que es podria anar més enllà i fer extensiva la teoria no només al creador, sinó també al receptor de la creació: lector, espectador... Segurament això seria encara més discutible i, de fet, en moltes creacions literàries i cinematogràfiques apareix el clixé del personatge culte i refinat però alhora cruel i pervers. Possiblement, l’afirmació sigui aventurada però penso que difícilment es pot gaudir d’una cosa tan pura com l’art amb una ànima corrupta. I crec que en aquests personatges tan tòpics de les pel·lícules, llibres o de la mateixa història aquest suposat gaudi no deixa de ser una aparença fictícia, un tret patològic més.

De lladres

Diu que no s'ha de deixar mai cap objecte a la vista quan es deixa el cotxe aparcat al carrer. Jo segueixo aquesta recomanació amb una excepció: de vegades deixo algun llibre sobre el seient.
Mai me'ls han volgut robar.

A la terra del senyor Pla

Article publicat avui a El Punt:

A la terra del senyor Pla
Àlex Figueras

Per trobar-nos ja en ple mes de desembre, el dia és exquisidament càlid. Lluu un sol temperat per algun núvol esfilagarsat com un cotó de sucre de fira. La llum matinal té color d'horabaixa. La terra llaurada dels camps s'endevina flonja i maternal. Les cases d'estiueig, sòlides i elegants però gens ostentoses, són tancades. Els masos veritables, habitats per pagesos, fumegen. Les carreteres secundàries són gairebé desertes. Se senten els lladrucs d'algun gos i, de tant en tant, el pas d'un tractor.
En aquest dia de desembre primaveral el paisatge de l'Empordà es mostra amb tota la seva bellesa. Les ondulacions són gairebé perfectes, l'arquitectura tradicional, insuperable.
Pla esdevé aquí quasi una obsessió. Tancar els ulls és veure la seva figura, com hem vist en algun reportatge, assenyalant aquí i allà, resseguint el paisatge. Recórrer la plana amb la vista és topar-se amb tots els referents geogràfics de la seva obra: “El meu paisatge bàsic està comprès entre Puig Son Ric, de Begur, a llevant; les muntanyes de Fitor, a ponent; les illes Formigues a migdia i el Montgrí a Tramuntana”, escrivia a El quadern gris. Fins i tots els nens, des del seient del darrere del cotxe, mostren la seva excitació per ser al que ells anomenen la terra del senyor Pla, personatge que coneixen per la Petita història de Josep Pla il·lustrada per la Pilarín Bayés.
Pujant a Sant Sebastià va néixer la vocació d'escriptor del mestre de Palafrugell: “Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble en veia un cementiri –que era per a mi un cementiri familiar... Aquell dia vaig sentir-me davant d'aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals”. La conjunció d'una obra literària excepcional i un paisatge d'una bellesa extraordinària fa que molts que venim d'altres comarques ens sentim també units a aquesta terra amb vincles eterns.

El pintor Pokémon

L'N. agafa un fullet que corre per casa de l'exposició de Picasso i Degas que vam anar a veure a Barcelona, assenyala un retrat de l'època blava de Picasso i diu:

- Aquest és en Picachu.

(Per als no iniciats, clicar aquí).

A Bruges (II)

Pels carrers de Bruges, sembla com si la vella Fed anés a la recerca del carrer de Vermeer.