A Centelles (I)

Aquesta tarda he anat a Centelles a tallar-me els cabells. Tinc molt bon record de Centelles, on vaig passar alguns dels millors anys de la meva vida, estudiant batxillerat. Una de les imatges que més recordo és la vista del Matagalls que es veia des de les classes del pis de dalt del casalot de poble que allotjava el col·legi, el vell i estimat Pere Barnils.
Doncs bé, avui sortint del barber, m’he trobat amb aquesta vista, amb el Matagalls recobert d’un esplendorós mantell de neu. Aquesta madalena proustiana ha accionat la màquina del temps i he decidit acostar-me a l’estació, on havíem passat tantes estones, esperant aquells vells trens de seients vermells que pudien a tabac consumit.
El cert és que l’estació ha canviat ben poc, amb les seves escales de pedra, l’arcaic pont creuant les vies i els descampats i alguna casa vella a l’altra banda. Com a teló de fons, les muntanyes amb la novetat de les maleïdes torres de la MAT i el Montseny cobert de neu.
Curiosament, aquest paisatge hivernal de l’estació de Centelles, com molts altres paisatges osonencs, em fan pensar en Castella. O en la imatge que jo m’he construït de la Castella de Machado, amb vells trens creuant camps de cereals, on discorren camins vorejats d’alguns oms nus. Per aquelles que estem una mica contaminats per la literatura del 98, un dels recorreguts més bonics que pot fer-se amb tren a la Catalunya superurbanitzada d’avui és el que va de Centelles a Vic, a l’hivern.
Sortint de l’estació, m’he ficat per un camí de terra que surt de la mateixa placeta de l’estació. Recordo que aquest camí vorejava els jardins d’unes cases sorprenentment senyorials, una mica desubicades. Fa vint-i-cinc anys, aquests jardins, amb una pista de tennis de terra, unes pèrgoles i uns bancs de ferro ja tenien un aire decadent. Amb un punt d’ingenuïtat i sota els efectes de la magnífica sèrie de televisió, recordo que anomenàvem aquest racó Retorn a Brideshead. Vint-i-cinc anys després, Retorn a Brideshead pràcticament no ha canviat. La pista de tennis gairebé ha desaparegut sota una capa de fulles, però conserva encara les línies i la cadira de l’àrbitre. M’agradaria poder jugar-hi un partit, amb pullover blanc, raqueta de fusta i un gran fair play. El jardí, extraordinàriament romàntic, evoca antigues partides de croquet, jocs infantils i tardes de lectura i indolència. Com en els nostres anys d’estudiant, no s’hi veia ningú i regnava un gran silenci. Tancant els ulls, hom podia tornar vint-i-cinc, o cent vint-i-cinc, anys enrera, sense que res hagués canviat. M'he sentit bé, en aquest racó amagat i desconegut.