Ahir, després de dinar, vam anar a buscar molsa per fer el pessebre. Segurament deu seu una activitat prohibida pel nostre benvolgut govern (buscar molsa, vull dir, fer el pessebre no crec que ho estigui, encara).
El sol volia amagar-se ja darrera la cinglera del Puigfred, però lluïa amb una certa força sobre el verd, encara tímid, dels camps. Vam caminar una bona estona vorejant aquells camps de cereals, guanyats temps ençà als boscos. De tant en tant, enmig de la terra llaurada s’hi conservava algun arbre, de tronc robust i pell de rèptil, de gran bellesa.
Hi ha una bellesa de les coses simples i arcaiques. La terra vermella i fangosa del camí, els camps de cultiu suaus i ondulats, aquests arbres isolats i sense fulles. Pel camí vam trobar un caçador, que va fer caure un tudó just davant nostre. Va ser bonic sentir l’estrèpit i veure caure l’ocell entre els arbres. Caçar, cultivar la terra, els nostres ancestres.
En un moment donat vam veure la casa de Castellar, amb les xemeneies fumejant, i vaig pensar, com Pessoa, que la vida allí devia ser feliç. En els gens devem portar alguna cosa que ens crida cap a la vida antiga, una vida difícil i senzilla que segurament avui se’ns faria insuportable. En un plat de la balança hi tenim Horaci i Rousseau, però a l’altra costat hi descansa tot el naturalisme en pes. Precisament, en aquelles terres esquerpes on ens trobàvem, Raimon Casellas hi va situar els personatges obscurs de Els sots feréstecs i Josep Pla afirmava que el principal problema del naturalisme rau en què és veritat.
Però a mi m'agrada deixar-me portar per la imatge idíl·lica de la casa de pedra fumejant, els picarols dels gossos dels becaders dringant entre les torrenteres, les mans submergint-se en la fredor flonja de la molsa, la il·lusió de l'Àlex collint palmeres pel pessebre, els peus enfonsant-se en el fang del camí, un dia més que es va apagant en la fredor d'un hivern que pertany a un altre món.
2 comentaris:
Jo, qué bonito.
Quina putada havia fet un comentari llarg i elaborat i no sé que collons he fet que l'he borrat sencer.M'ha fet molta ràbia!
Bueno et deia queaquest text m'ha encantat de veritat,perquè és emotiu i prquè has retratat molt bé uns llocs on segurament he passat els millors moments de la meva vida,almenys els més intensos,casts i autèntics.Efectivament els camps són ondulats i el sol de la tarda llueix amb una certa intensitat.El sol de la tarda fa que les fulles seques dels grans roures de la zona adquireixin una vermellor,ocre enlluernadora.Les tardes tenen alguna cosa que em produeix una felicitat nostàlgica,una calma depriment que m'encanta.Un dia faré aprofundiré en això de les tardes,ara no tinc temps...
Lo de la casa de Castellar fumejant i entardolida és una cosa molt sèria.Si fós pintor la pintaria,és sens dubte,una de les cases més boniques d'Aiguafreda.Tu estàs segur de que la vida a Castellar s'ens faria insuportable?T'asseguro que viuen molt bé!
L'únic però és que efectivament aquelles cingleres i sots eren la zona dels sots feréstecs,de la que encara queden reminiscències,descendents,gent,senzillament miserable,en tota l'extensió de l'adjectiu.
Publica un comentari a l'entrada