Benvinguda, Núria

El divendres dia 22 de febrer a les set i cinc de la tarda va néixer la nostra filla Núria. Ara ja som quatre. Tot un conjunt de sentiments que es poden resumir també en quatre paraules: il·lusió, alegria, feina i responsabilitat.
Durant els propers dies no crec que tingui massa temps per escriure aquí, tot i que ho intentaré.

Inventari de petits plaers

Moltíssima gent ha escrit sobre els petits plaers de la vida quotidiana. Un dels primers fou Philippe Delern, amb un llibre anomenat El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs. Posteriorment, aquest ha estat un tema repetit fins a perdre tota originalitat. No obstant això, m’ha vingut de gust escriure també sobre aquests petits plaers que de vegades anem a buscar i d’altres apareixen inesperadament.
Aquest és un cert inventari personal:

Passejar, en mànigues de camisa, per la rambla Catalunya un capvespre de juny.
Submergir el cap dins l’aigua del mar un dia de molta calor.
Despertar-me i notar un silenci estrany: ha nevat.
Tenir un punt de febre i ficar-me al llit.
Sortir de La Central amb una bossa de llibres.
Mirar l’Hotel Majèstic il·luminat de Nadal.
Estudiar (és un dir) BUP.
El gol de Jônatas Domingos a Glasgow (un plaer molt efímer).
Les passades de John Lauridsen.
Picar un revés creuat guanyador.
Veure jugar Henri Leconte.
Llegir a fora les nits d’estiu.
Un triple de Larry Bird.
No anar a veure cap pel·lícula espanyola.
Pensar que algun dia tornaré a anar a París.
Abstreure’m mirant un foc.
El silenci del pla de la Calma.
La noia de l’anunci de Kenzo amour.
Passejar pels carrers de Vic quan fa molt fred.
Veure la constel·lació d'orion.
Sentir, per sorpresa, una noia parlant italià.
Tancar la ràdio perquè parlen de futbol.
Mossegar una oliva.
Trobar-me un missatge d’interès enmig de la merda habitual del correu electrònic.
Percebre, de sobte, que ja és primavera.
Sentir l’expressió “a tomar (pronuncïi’s tumà) pel cul”. (Cal aclarir que aquesta és una expressió nostrada del meu poble –no sé si extensible a d’altres llocs- que, com bé em va apuntar el meu germà, no respon tant al significat literal d’engegar algú sinó que és l’expressió d’un cert sentiment de “menfotisme”. Un exemple del seu ús: “Em van dir que havia de menjar sense sal, però ara em fotré unes anxoves i a tumà pel cul”. M’encanta sentir aquesta expressió incorrectíssima en tots apsectes).
L’excepció d’un bon programa de tele.
Tenir a les mans un nou volum dels diaris d’en Trapiello.
Un quiosc amb tots els diaris del dia.
Arribar a casa i treure’m les sabates.
Sentir el meu fill trencar-se de riure.
Anar a comprar el pa amb bicicleta.
Conduir de nit pels carrers deserts de Barcelona.
Travessar la frontera de la Jonquera (i pensar, una mica, a tumà pel cul).
Caminar descalç sobre la gespa.
Seure a llegir en el banc d'un parc sota el sol d'hivern.
Escriure això al tren mentre escolto la Carla Bruni.

Recomanacions

Un parell de novetats aparegudes a la xarxa que voldria recomanar:

1) Queviures, un nou bloc que promet oferir-nos tot tipus d'ultramarinos per anar vivint.

2) Un nou projecte planià, el bloc d'El quadern gris, que, a partir del 8 de març i aprofitant el 90è aniversari del dietari, ens oferirà diàriament en forma de bloc les entrades de l'obra cabdal de Josep Pla. Una iniciativa novedosa i una forma diferent de llegir o rellegir El quadern gris.

Felicitats i molts èxits als impulsors d'aquestes iniciatives.

La mala reputació

Fa unes setmanes (o potser ja fa mesos), vaig comentar que em dedicaria a traduir (de forma lliure) algunes cançons de Georges Brassens. Vet aquí els primers resultats:

Voldria recordar primer la lletra original del mestre de Sète:

La mauvaise réputation

Au village, sans prétention,
J'ai mauvaise réputation.
Qu'je m'démène ou qu'je reste coi
Je pass' pour un je-ne-sais-quoi!
Je ne fait pourtant de tort à personne
En suivant mon chemin de petit bonhomme.
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Tout le monde médit de moi,
Sauf les muets, ça va de soi.
Le jour du Quatorze Juillet
Je reste dans mon lit douillet.
La musique qui marche au pas,
Cela ne me regarde pas.
Je ne fais pourtant de tort à personne
En n'écoutant pas le clairon qui sonne.
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Tout le monde me montre du doigt
Sauf les manchots, ça va de soi.
Quand j'croise un voleur malchanceux,
Poursuivi par un cul-terreux;
J'lance la patte et pourquoi le taire,
Le cul-terreux s'retrouv' par terre
Je ne fait pourtant de tort à personne,
En laissant courir les voleurs de pommes.
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Tout le monde se rue sur moi,
Sauf les culs-de-jatte, ça va de soi.
Pas besoin d'être Jérémie,
Pour d'viner l'sort qui m'est promis,
S'ils trouv'nt une corde à leur goût,
Ils me la passeront au cou,
Je ne fait pourtant de tort à personne,
En suivant les ch'mins qui n'mènent pas à Rome,
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Tout l'mond' viendra me voir pendu,
Sauf les aveugles, bien entendu.

I la música:




I aquí la meva versió lliure (disculpeu les llibertats del traductor):

La mala reputació

Al meu poble, sense intenció
Jo tinc mala reputació.
Els tracti de tu o de vostè
Diuen que sóc qui sap què!
Jo no faig però cap mal a ningú
Seguint un camí que no és comú.
Però el que no tolera el ramat
És que em surti del camí marcat
Però el que no tolera el ramat
És que em surti del camí marcat
Tothom malparla de mi,
Excepte el muts, esclar que sí.
De la nostra Festa Nacional
Jo no en faig gaire cabal.
La música de corneta i clarí,
No està feta per a mi.
Jo no faig però cap pecat mortal,
No cantant la lletra de l’himne oficial.
Però el que no tolera el ramat
És que em surti del camí marcat
Però el que no tolera el ramat
És que em surti del camí marcat,
Tothom em senyala amb el dit
Excepte els mancos, tot sigui dit.
Quan veig un pobre lladregot.
Assetjat per un guripot;
deixo caure la pota esquerra,
i el guripot es fot per terra
Jo no trenco però cap precepte moral,
Deixant escapar qui no fa cap mal.
Però el que no tolera el ramat
És que em surti del camí marcat,
Però el que no tolera el ramat
És que em surti del camí marcat
Tothom vol fotre’m cops de peu,
Excepte els coixos, ai quina creu.
No cal ser un gran endeví,
Per saber quin serà el meu destí,
Si en tenen l’oportunitat,
Voldran veure’m ben penjat,
Jo no ofenc però a Deú ni a Mahoma,
eguint els camins que no porten a Roma,
Però el que no tolera el ramat
És que em surti del camí marcat,
Però el que no tolera el ramat
És que em surti del camí marcat,
Tothom vindrà a veure’m penjat,
Excepte els cecs, per descomptat.

També voldria recordar la versió castellana que va fer Pierre Pascal i que van cantar, que jo sàpiga, Paco Ibáñez i Loquillo. He de dir que vaig voler escriure la meva versió sense llegir ni escoltar la versió castellana per no contaminar-me, en el bon sentit de la paraula, d'ella.

En mi pueblo sin pretensión
tengo mala reputación,
Haga lo que haga es igual
todo lo consideran mal,
Yo no pienso pues hacer ningún daño
queriendo vivir fuera del rebaño;
No, a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe,
Todos todos me miran mal
salvo los ciegos es natural.
Cuando la fiesta nacional
yo me quedo en la cama igual,
Que la música militar
nunca me pudo levantar,
En el mundo pues no hay mayor pecado
que el de no seguir al abanderado,
Y a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe,
Todos me muestran con el dedo
salvo los mancos, quiero y no puedo.
Si en la calle corre un ladrón
y a la zaga va un ricachón,
Zancadilla doy al señor
y he aplastado el perseguidor,
Eso sí que sí que será una lata
siempre tengo yo que meter la pata,
Y a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe,
Todos tras de mí a correr
salvo los cojos, es de creer.
No hace falta saber latin
yo ya sé cuál será mi fin,
En el pueblo se empieza o oír:
Muerte, muerte al villano vil.
Yo no pienso pues armar ningún lío
con que no va a Roma el camino mío
No, a le gente no gusta que
uno tenga su propia fe,
Todos vendrán a verme ahorcar,
salvo los ciegos, es natural.


>

Finalment, aquí podeu trobar una altra versió catalana que he trobat per la xarxa.

Prediccions que fan por

Avui a La Contra de La Vanguardia el biòleg Fernando Jiménez López fa una sèrie de prediccions catastrofistes sobre el futur de la humanitat i de la vida terrestre en general. Citant un altre científic, Richard Leakey, pronostica que en un segle totes les espècies podrien haver-se extingit. Entre d’altres coses, afirma textualment que d’aquí a un segle:

España será un erial con 7ºC más de temperatura media que hoy, con un nivel del mar que será seis metros más alto que hoy, que engullirá deltas, salinizará tierras bajas,...

Acostumo a donar poca credibilitat a aquest tipus de pronòstics, però sempre hi ha aquell dubte que ocasiona un malestar inevitable, pensant en els nostres descendents, i un cert sentiment de culpa per formar part de l’espècie humana i del món desenvolupat, causants, com sempre, de tots els mals.
Com s’acostuma a dir, d’aquí cent anys tots calvos (alguns fins i tot abans) i poc hi haurà a fer, però segurament d’aquí a vint-i-cinc o trenta anys ja tindrem clar si les coses avancen cap al destí fatal d’aquestes prediccions. Si llavors veiem que els continuats pronòstics catastrofistes no es compleixen, algú demanarà responsabilitats a aquests visionaris? Ho dic seriosament, se’ls podria imputar alguna responsabilitat pels danys causats? Jo m’hi apuntaria.

L'ensenyament: acció contra la reacció

No sé qui era que deia que les reformes necessàries són difícils de dur a terme perquè la minoria que en pot sortir perjudicada (per pèrdua de privilegis, drets adquirits,...) crea una resistència molt superior a la força de suport que pugui exercir la gran majoria que se’n beneficia. Parlaríem de majories silents i minories sorolloses.
Ara, a Catalunya, ens trobem amb un cas que tindria tots els números d’esdevenir el paradigma d’aquesta regla, però curiosament sembla que els fonaments d’aquest principi podrien esquerdar-se.
Em refereixo a la polèmica creada al voltant del document de bases per a una nova Llei de l’educació a Catalunya que ha elaborat el Departament d’Educació de la Generalitat. Davant d’aquest intent tímid, i segurament insuficient, de reforma educativa, la resposta sindical ha estat la convocatòria d’una vaga amb caràcter previ i preventiu. La bena, doncs, abans de la ferida; encara que en aquest cas no es tracti d’una ferida sinó més aviat d’una sutura curativa per intentar trobar un remei a la gran hemorràgia del nostre ensenyament.
L’argument més repetit per part del moviment sindical per oposar-se als canvis proposats ha estat una suposada privatització de l’ensenyament. Privatització, privatització, privatització! En aquest país – creieu-me, sé de que parlo- la paraula privatizació és emprada i utilitzada de la forma més demagògica per oposar-se a la introducció de qualsevol nova fórmula de gestió, encara que no tingui res a veure amb privatitzar el servei. Parlar de privatització quan no hi ha cap privatizació és mentir i s’hauria de dir amb totes les lletres. I això no és exclusiu de determinats sindicats sinó que algunes forces polítiques es sumen a aquest discurs quan els convé, canviant de criteri quan passen de l’oposició al govern.
Però, reprenent l’argument inicial, deia que un cas com aquest, allò habitual seria que es duguessin a terme les habituals protestes sectorials i corporatives, es convoquessin les corresponents vagues –fins aquí el guió es compleix a la perfecció- i la gran majoria de ciutadans s’encongís d’espatlles i continués a la seva, quedant tot en una pugna entre govern i sindicats. Però sembla que aquesta vegada la segona part de la pel·lícula podria donar alguna sorpresa. Està apareixent entre l’opinió pública, i sobretot entre l’opinió publicada, un corrent favorable al canvi i una creixent sensació de “ja n’hi ha prou” davant les posicions reaccionàries difícilment justificables. Jo, modestament, em sumo a aquest corrent i desitjo que aquest cop la majoria no sigui silenciosa. Ens hi juguem massa. En hi juguem el futur dels nostres fills.

Plaça de les Glòries

Fa uns mesos vaig canviar el meu camí diari d'anar cap a la feina. Ara, venint per la Gran Via, passo cada dia, anant i tornant, per la plaça de les Glòries.
És una plaça que té mala fama –i, de fet, té els dies comptats- però a mi cada dia m'agrada més. Els matins d’hivern, entrant a Barcelona enmig de l’embús inevitable, un sol encara tímid llueix entre les torres Mapfre, que es presenten com gegants a la llunyania. Els raigs d’aquest sol, oblicus, enlluernen el conductor però, lluny de ser molestos, esdevenen, en ple febrer, com la promesa d’una primavera cada cop més propera.
En aquesta entrada lenta i pausada a la gran ciutat m’agrada circular pel carril de la dreta. És llavors quan tinc una perpectiva perfecta dels Encants vells. Els Encants, que també han de morir segons diuen, són com un oasi d’un temps oblidat enmig d’una ciutat que sembla que no vulgui reconèixer el seu passat. Vistos des de dalt, hi destaca un mar de teulades d’uralita, juntament amb unes naus velles de maó i finestrals grossos que tenen un aire de revolució industrial. Per damunt d’aquest paisatge que ens acosta als pintors de la “Colla del safrà” i a les novel·les de Juli Vallmitjana, hi sobresurten uns plataners enormes, de fulles torrades i branques una mica tuberculoses. Els dies que hi ha mercat, es veu com la gent circula entre les parades i hom té la certesa que mai trobaran allò que busquen i que segurament ni ells saben.
Quan surto de la feina, tot el decorat de la plaça canvia. És fosc i la circulació fluida. Els cotxes circulem veloços per la calçada corba, passant arran de la meravellosa torre Agbar, que esdevé l'autèntica senyora de la plaça. Quan la torre llueix amb els seus colors blau i vermell, és impossible abstreure’s de la seva potència. A redós seu, les velles naus del Poble Nou deixen el seu lloc a nous edificis que van creixent atrets pel magnetisme de la gran torre. La plaça nocturna és un paradís de llum i de cotxes que corren rabent. Té un punt novaiorquès.
La plaça de les Glòries, matinal i vespertina, oriental i occidental, és un ecosistema de contrast que m’atreu i al que podria ben aplicar aquell vers tan conegut de J.V. Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.

Ous (d'or), els seus

L’altre dia vaig llegir al diari que els representants del sector turístic de Barcelona es queixaven per la manca d’il·luminació i per la creixent inseguretat de la ciutat. Segurament tenen tota la raó, especialment pel que fa al segon punt, però el curiós és que tota la seva argumentació es basava en els problemes que aquestes mancances generaven en els turistes.
Evidentment, el turisme és un factor de riquesa econòmica que cal preservar però penso que si Barcelona ha de ser una ciutat millor i més segura, ho ha de ser, fonamentalment, pels i per als barcelonins.
Sense ser tan crític amb el turisme de masses que s’està imposant al cap i casal com ho és, per exemple, Quim Monzó, crec que el model de ciutat de Barcelona és massa dependent del turisme. Jo no sé si la ciutat pot aguantar el volum de turistes que té actualment. La Rambla ha deixat de ser un espai de passeig agradable per convertir-se en un autèntic ghetto turístic, amb unes botigues espantoses i uns restaurants de nivell més que dubtós. I el Passeig de Gràcia, encara que a un altre nivell, comença a seguir el mateix camí.
En el marc de les queixes esmentades, un conspicu hoteler advertia que, si la ciutat no millorava, entre tots podríem acabar matant la gallina dels ous d’or. Doncs miri, cal deixar clar que aquests ous d’or només van a parar a algunes cistelles i que hi ha molta gent que ni els veu. Contràriament, cada vegada se senten més veus dient que d’aquesta gallina comencen a veure’n només les cagarades.

Més Josep Pla

Els resultats de la segona enquesta del bloc m’omplen de satisfacció.
En primer lloc, perquè hem incrementat notablement el nombre de votants, i això que alguns asidus m’han comentat que no havien votat. Això vol dir que l’audiència creix. Poc, però creix.
En segon lloc, perquè l’autor que més vots ha rebut com a mereixedor del Premi Nobel de literatura ha estat Josep Pla, que, com ja us deveu imaginar, era el candidat oficialista del bloc. Així doncs, l’admirat Pla no té el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes però sí que té el reconeixement d’aquest bloc.
I perquè la cosa no quedi així, reproduirem un text de Pla escaient a l’època de l’any en què estem. Qualsevol dia ens trobarem amb aquest miracle:

Temps de febrer: els ametllers

Tots els ametllers ja són florits

davant del mar brillant,

fins a Mallorca.

Joan Maragall, Enllà

“Com al mig de l’hivern la primavera,

aixís el cel avui, el sol i l’aire

obre de bat a bat balcons i portes

i omple la casa de clarors...”

Així parla Maragall del temps que ara fa en la seva poesia Les minves de gener. Afegeix:

"No sents una frisança?... Digues!

No et sents la primavera a les entranyes?"

Jo crec que aquests versos de don Joan —i els que segueixen—, versos que posseeixen un pneuma viu i una pell tensa, foren provocats pel memorable espectacle de veure un dia, en ple hivern, els ametllers florits en la llum de l’hivern jovenívol i en l’aire fresc de menta.

No hi ha dos hiverns iguals. No hi ha sobretot dos hiverns iguals en aquest país de l’Empordà, terra de meteorologia abrupta marca de la desaforada lluita dels elements. N’hi ha en què el fred sembla tenir peresa. En altres, la seva procacitat és ofensiva. En tot cas, si el fred bada i es descuida —si es descuida un sol moment— els ametllers floreixen. És per això que el moment de la florida dels ametllers és incert. No té dia fix. La florida és la conseqüència d’un descuit, d’un oblit momentani, d’un moment d’abandó. Si els miracles altra cosa no són que una badada de la naturalesa, el florir dels ametllers, en ple hivern, és el miracle més graciós i lleuger de la terra. És un miracle més graciós com més arriscat es presenta, com més visible és l’extemporaneïtat i audàcia de la florida. És quan fa fred que els ametllers són una pura delícia. Quina elegant sorpresa!

El text sencer aquí.

De Casas a Casas: recordant la meva àvia

Diumenge passat, La Vanguardia oferia la possibilitat d’adquirir, en el marc d’una col·lecció de llibres de pintors catalans, el volum corresponent a Ramon Casas. No vaig dubtar a comprar el llibre i, havent dinat, em vaig posar a fullejar-lo sota els raigs d’un sol de gener estranyament càlid.
Mentre passava els fulls del llibre i anava observant les reproduccions d’aquells quadres extraordinaris, em sentia transportat a un temps que encara sento com a proper però que, objectivament, comença a ser ja llunyà.
L’any 1992, quan estudiava el cinquè curs de farmàcia, va morir la meva àvia, als 93 anys d’edat. Havia nascut al segle XIX i gairebé arriba al XXI. Va viure, doncs, el segle XX (que Valentí Puig anomena el segle de la megamort) en tota la seva plenitud. La seva vida no fou fàcil: pocs anys després de viure l’infern de la guerra va quedar vídua, als quaranta anys. Sola, va haver de fer créixer les seves dues filles i això va acabar de conferir-li una acusada personalitat. Recordo, però, com la seva voluntat individualista i la inflexibilitat del seu caràcter casaven perfectament amb una gran tendresa envers els seus néts. Podia ser dolça com els vasos de gasosa que ens oferia a tothora.
Quan va morir, la meva mare va voler fer-nos un regal; una mena de record de l'àvia que ens acompanyés sempre: una estilogràfica o un objecte d’aquest tipus. Però jo vaig triar una altra cosa.
Llavors jo estava acabant els estudis i començava a sentir-me atret per mons com els de l’art i la literatura que fins aleshores havia bandejat. Recordo haver anat a veure una exposició sobre el modernisme català al Museu d’Art Modern del Parc de la Ciutadella i com van entusiasmar-me aquells pintors catalans del tombant de segle: Meifrèn, Rusiñol, Nonell, Mir, Canals i, sobretot, Casas. A partir de llavors, tot fou anar a veure exposicions d’aquests pintors i llegir els escriptors de la mateixa època: Casellas, Vayreda, Oller o el mateix Rusiñol. Era una fascinació una mica naïf: hauria volgut haver nascut cent anys enrere i anar-me'n a París a viure la bohèmia. Però en comptes de passejar per Montmartre estudiava farmacocinètica.

Casualment, per aquella època, l’editorial Ausa, especialitzada en edicions acurades de llibres d’art, va editar un volum magnífic, rotund i caríssim sobre Ramon Casas. Les llibreries el custodiaven en un lloc especial i amb prou feines te’l deixaven fullejar. No cal dir que aquest fou el regal que jo vaig triar com a record de la meva àvia i el conservo amb una estima molt especial per tot el que representa.

Per això, quan diumenge passat veia passar les imatges de totes aquelles pintures -Plein air, Al Moulin de la Galette, Després del ball- encara que en una edició molt més austera, no només tornava a gaudir de l’obra d’un pintor superdotat que encara valoro especialment, sinó em sentia transportat, com Proust amb la seva magdalena, a un temps passat i cada cop més llunyà.