Potser m’estic tornant un maniàtic, però cada dia em costa més suportar determinades tonteries del nostre món. Ja sabeu que els suposats avantatges de les noves tecnologies són un dels objectius preferits de les meves invectives. I un altre blanc de les meves ires és un determinat llenguatge, ple de neologismes estúpids i d’anglicismes cutres, que s’imposa en cercles cada vegada més amplis.
Quan s’ajunten les dues coses, ja no puc més i exploto a l’estil Eto’o.
Avui he sentit a la ràdio que l’Hospital Clínic de Barcelona ha implantat una nova tecnologia mèdica que permet detectar amb gran precisió els tumors mamaris i possibilita que els cirurgians puguin observar-los a temps real. Aquesta expressió a temps real, cada vegada més estesa, és realment fascinant. M’agradaria que algú m’expliqués si existeix algun temps irreal. Potser algun científic m’ho podria explicar. Potser la teoria de la relativitat tracta aquesta qüestió. No ho sé, jo amb Heisenberg i Schrödinger em vaig començar a perdre. Ara bé, tal vegada algun autor de novel·les de ciència ficció ha arribat a imaginar un temps irreal. Ho desconec, ja que no m’interessa gens aquest gènere.
Personalment només conec tres estadis del temps: passat, present i futur. I d’ells, l’únic que pot tenir una existència més ambigua, més hipotètica, és el futur. Però en qualsevol cas, penso que també és un temps real.
Però no crec que els creadors i difusors del terme a temps real aprofundeixin en aquestes qüestions; es tracta una vegada més de vendre fum, superficialitat. A temps real, que guai. Penso que el nostre llenguatge té prou termes per expressar la mateixa idea amb propietat. En funció del context, se m’acudeixen “en el mateix moment”, “en directe”, “al mateix temps”. Però ja se sap, a temps real és més modern, més actual, més cool.
Quan s’ajunten les dues coses, ja no puc més i exploto a l’estil Eto’o.
Avui he sentit a la ràdio que l’Hospital Clínic de Barcelona ha implantat una nova tecnologia mèdica que permet detectar amb gran precisió els tumors mamaris i possibilita que els cirurgians puguin observar-los a temps real. Aquesta expressió a temps real, cada vegada més estesa, és realment fascinant. M’agradaria que algú m’expliqués si existeix algun temps irreal. Potser algun científic m’ho podria explicar. Potser la teoria de la relativitat tracta aquesta qüestió. No ho sé, jo amb Heisenberg i Schrödinger em vaig començar a perdre. Ara bé, tal vegada algun autor de novel·les de ciència ficció ha arribat a imaginar un temps irreal. Ho desconec, ja que no m’interessa gens aquest gènere.
Personalment només conec tres estadis del temps: passat, present i futur. I d’ells, l’únic que pot tenir una existència més ambigua, més hipotètica, és el futur. Però en qualsevol cas, penso que també és un temps real.
Però no crec que els creadors i difusors del terme a temps real aprofundeixin en aquestes qüestions; es tracta una vegada més de vendre fum, superficialitat. A temps real, que guai. Penso que el nostre llenguatge té prou termes per expressar la mateixa idea amb propietat. En funció del context, se m’acudeixen “en el mateix moment”, “en directe”, “al mateix temps”. Però ja se sap, a temps real és més modern, més actual, més cool.
1 comentari:
M'ha fet gràcia el teu comentari i m'he posat a buscar (poca feina?)l'origen de l'expressió, que prové (com no!) de l'anglès. Aquí hi pots trobar una explicació: http://en.wikipedia.org/wiki/Real-time
Si no ho he entès malament, inicialment el terme no es referia a la simultaneïtat amb la realitat, sinó a una simulació el ritme de la qual coincidia amb el de la realitat que se simulava, a diferència de les simulacions més ràpides o més lentes que la realitat.
Tot i la meva explicació repel·lent, a mi l'expressió "a temps real" també em segueix fent ràbia. Però hi ha coses pitjors: l'altre dia vaig sentir a la ràdio que en el cas Eto'o hi havia "un conflicte metge".
Publica un comentari a l'entrada