Article publicat a El 9 Nou el 29 de juny de 2006
He tingut la sort de passar uns dies de primavera a la Val d’Orcia, a la regió italiana de la Toscana. Allí he pogut gaudir de l‘extraordinari patrimoni artístic d’aquell país, dels seus meravellosos paisatges i, el que és més important, del seu envejable estil de vida.
Com és ben sabut, la Toscana és coneguda mundialment per la seva riquesa artística, amb la seva capital, Florència, al capdavant, i amb moltes altres viles i ciutats del valor i l’encant de Siena, Arezzo, Lucca, Pienza, Montepulciano o San Gimignano. Però la Toscana ha esdevingut també un referent indiscutible per la seva qualitat de vida; un concepte molt ampli en el qual hi intervenen factors com ara la bellesa paisatgística, l’elevat nivell de conservació d’aquests paisatges, la qualitat dels seus productes, la cuina, el bon clima i una certa manera d’entendre la vida. A donar aquesta imatge idíl·lica de la Toscana hi han contribuït també en gran mesura una sèrie d’il·lustres visitants anglosaxons que, des dels Henry James o E. M. Forster en el segle XIX, fins a la més recent bestsellerista americana Frances Mayes, autora de l’exitós Sota el sol de la Toscana, han contribuït a publicitar aquesta regió.
El cert és que tot i aquesta idealització un xic naïf pròpia dels ianquis, l’ascensió de la Toscana al cim mundial del refinament i la bona vida té realment una justificació. Evidentment, la Toscana és una regió prou gran que no deixa de tenir zones urbanes, àrees industrialitzades i paratges alterats que no s’escapen de la contaminació ni dels ritmes de vida actuals. Però, en general, ha sabut conservar la seva bellesa paisatgística (qui no té en ment la típica imatge de camps verds amb camins vorejats de xiprers?), les formes de vida pròpies, les construccions autòctones i l’economia agrària tradicional, amb una aposta clara pels productes de qualitat. A més, darrerament han sorgit a Itàlia els moviments anomenats Slow food i Slow cities (Menjar lent i Ciutats lentes) que tenen com a objectiu preservar aquests valors: des de l’alimentació tradicional fins a una forma de vida que busca el repòs, la tranquil·litat, la qualitat de vida.
Tot això ha servit en safata a la Toscana el fet de convertir-se en la meca mundial del turisme de qualitat. Un turisme que, si exceptuem la seva massificada capital, s’hostatja bàsicament en cases de pagès, petits hotels rurals o palauets restaurats i que gaudeix de la bellesa, l’art, la cuina i la privilegiada forma de vida de la regió.Aquest és el model de la Toscana i, modestament, crec que hauria de ser un model a seguir. Però tot i que Catalunya comparteix molts dels valors d’aquesta regió italiana i que hi ha alguns corrents que sintonitzen amb aquesta línia, a casa nostra continua imposant-se un altre model de desenvolupament: el model del totxo, l’asfalt, la velocitat i el soroll. Mentre l’agricultura i també la indústria perden pistonada, la nostra economia sembla dependre cada vegada més de la construcció i el turisme; una construcció desmesurada i un turisme situat a les antípodes del que descrivia anteriorment. Malauradament, a casa nostra l’asfalt i el formigó proliferen arreu, van morint els paisatges i la nostra tranquil·litat es veu alterada constantment pel soroll de cotxes, celebracions incíviques o discoteques que superen els límits de la legalitat. Les nostres ciutats i pobles són cada cop menys slow i més sorollosos i accelerats. A més, les administracions semblen voler sumar-se a aquest desgavell amb projectes com el del quart cinturó, la nova autovia Sant Feliu de Codines-Centelles, o l’anunciada creació de grans nuclis de població a Osona sud. Esperem que tots aquests projectes es quedin només en projectes i que el nostre model de país viri del negre de l’asfalt al verd dels camps de la Toscana.
