12.12.19

Notes

Tornant de Barcelona, assegut al vagó d'un tren de dos pisos -que em resulten profundament incòmodes- veig una imatge que em reconforta. Així com a l'anada m'he trobat individus mal educats fent sonar altaveus amb música reggaeton (un oxímoron) a tot drap, deixant una bicicleta obturant el pas a les portes o ocupant tres seients amb la cama estirada (no sé si això és manspreading o simplement badly behaving), ara veig una noia jove d'esquena amb uns auriculars posats, seguint amb gran atenció una partitura de música, en la qual pren anotacions. Als profans, les partitures musicals -i aquesta sembla especialment complexa- se'ns mostren com un món ignot, un oceà profund i inabastable, en el qual seríem incapaços de navegar. Per això, ens genera -almenys a mi- profunda admiració el coneixement d'aquest art, i m'agrada ser testimoni d'aquesta escena, en la qual hi percebo coneixement, constància i voluntat de superació.
A igual edat i escenari, la partitura i el reggaeton.

***
Una imatge magistral al final del tercer volum -Otoño- de Una danza para la música del tiempo d'Anthony Powell, que algun dia haurem de publicar en català. S'acaba la Segona Guerra Mundial, que ha ocupat durant sis anys, amb sorts ben diverses, la vida dels protagonistes. És el final d'una etapa intensa i l'alegria per la supervivència i la fi d'un infern -amb diferents graus de duresa, però infern a la fi- no és incompatible amb una certa buidor i alhora vertigen davant l'abisme d'una vida civil que cal reprendre amb tota les incògnites. Powell sap dibuixar aquesta estranya amargor situant el protagonista, Nicholas Jenkins, en una mena de botiga on els oficials llicenciats poden escollir un conjunt de vestimenta civil.
Colgador tras colgador, hasta donde alcanzaba la vista, exhibían pantalones de franela y chaquetas de tweed, deslustradas gabardinas y trajes grises con rayita blanca. Si aquello no era una tienda..., ¿qué podía ser? Tal vez la última escena que habías estado representando discurría en una tienda de ropa, donde te tocaba hacer el papel de comprador: elegías, te la probabas, la pagabas...y después salías del teatro dejando para siempre la escena y buscando cualquier cosa por hacer.
I aquesta escena on els personatges, com el mateix protagonita dábamos vueltas por el local como hombres sonámbulos, tanca el volum amb l'encontre amb un personatge secundari d'una altra època, un home una mica gris i ridícul -el recambio par excellence a disposición de cualquier anfitriona que lo necesitara en balls i festes ja anacrònics- que ajudar a marcar el final d'una època, el teló que cau com una llosa.

***
Sí, hi ha èpoques en la vida que acaben -més o menys bé- i n'obren de noves, que no deixen de ser, d'entrada, un abisme com el del final d'una guerra i acaben sent un oceà difícilment navegable, com el de les composicions musicals. T'adones llavors que la successió de mons no és només una qüestió temporal -la guerra que s'acaba dibuixada al·legòricament per Powell com una estranya botiga de roba i una etapa de pau que comença-, sinó que moltes vegades es tracta d'àmbits que conviuen els uns amb els altres sense gairebé solució de continuïtat. Territoris que transites i habites amb la màxima intensitat i, sobtadament, et resulten llunyans i inaccessibles.
 

Cap comentari: