Un bar de París

Acabo de veure una fotografia que m'ha recordat un bar de París, on vàrem prendre alguna cosa, deu fer uns quinze anys. Era en un carrer que dóna a la place des Vosges: un local fosc en un carrer fosc del Marais. Crec que havies de baixar unes escales, però no ho recordo amb certesa. L'estança era petita, les taules, de fusta vella, les cadires, Thonet. La llum era molt tènue. Devien ser les sis o les set de la tarda i a fora ja era fosc i hi feia molt fred. Vam prendre alguna beguda calenta, un te segurament. Vam estar-hi una estona, per descansar i agafar calor. Això és tot el que recordo d'aquell bar, però la seva imatge m'ha quedat gravada per sempre.
Quan els fantasmes apareixen, a París, al món i dins d'un, la imatge d'aquell bar resta com un refugi, un escalf llunyà.

Xarxes

Darrerament començo a tenir davant les xarxes socials una mirada semblant a la que tenen els peixos davant les xarxes a seques.

15 anys

L'amic R. m'informa que avui fa 15 anys de la presentació a la Central de Verde agua, traducció a l'espanyol de l'obra de Marisa Madieri, publicada per Minúscula. (Faig un parèntesi per dir que no sé com s'ho fa R. per estar sempre tan sorprenentment ben informat, deu ser cosa de les perverses xarxes socials, suposo).
Doncs bé, aquesta informació actua sobre la meva persona com una autèntica magdalena (o torrada, segons diuen ara) de Proust. I és que, tot i que només recordo vagament haver assistit a aquella presentació, que va comptar amb la presència de Claudio Magris, sí que em retornen un parell d'evocacions molt poderoses. L'una fa referència a la pròpia obra, que va resultar un descobriment extraordinari (doble descobriment: el del llibre i el de l'editorial, que ha esdevingut també un referent). I l'altra, la remembrança d'una època perduda -com tot passat- de la qual ja fa -ai- quinze anys.
Qui em coneix sap que tinc una gran estima per Verd aigua. L'he recomanat fins a la sacietat. L'he deixat també unes quantes vegades, fins al punt de perdre el llibre, cosa que em fa una ràbia enorme (m'he comprat una edició posterior, però ja no és el mateix que aquella primera). Força gent m'ha agraït la recomanació, cosa que em satisfà i reforça el meu ego. Madieri i Modiano són dos dels meus èxits en l'àmbit del consell literari i els seus reconeixements posteriors els sento també una mica propis.
Però, més enllà de l'obra en si, aquest record dels quinze anys va molt lligat a l'experiència personal. Tenia llavors poc més de trenta anys i no es pot dir que estigués a la primera volada, però sí que tenia un grau més d'ingenuïtat. Qualsevol descobriment literari era molt viscut. La Central era com una mena de paradís, on setmana rere setmana s'obrien portes al món. Tenia més temps i menys obligacions. Menys condicionants i més pardals al cap. Passejava pels carrers de l'Eixample com si allò fos Trieste. El carrer Mallorca em semblava la rue de l'Odéon. El bar Mauri em semblava el Cafè de Flore. Els octògons de l'Eixample eren els rectangles de la Baixa lisboeta. Així eren aquells temps, que potser no eren tan idíl·lics, però així els veig ara. Quinze tardors després.

(PS: De vegades em pregunto si aquests escrits tenen alguna utilitat. Doncs aquest sí que n'ha tingut. M'ha permès recuperar (bé, de moment localitzar) el meu exemplar original de Verde agua. El culpable ha confessat. La seva bona voluntat i penediment li reduiran la pena).

Escena matinal

Avui he estat testimoni d’una escena curiosa. Graciosa i alhora entendridora. En un carrer del Barri Gòtic una parella de nuvis es feia fer fotografies. Aquesta és una pràctica habitual en aquests carrerons, especialment en parelles orientals, però aquests d’avui eren del país. El nuvi era més aviat baix i anava amb l’habitual vestit fosc. La núvia, morena, portava el cabell recollit i un vestit blanc força escotat. No cal dir qui era l’estrella de la sessió fotogràfica. La gent, com ha estat el meu cas, passava pel seu costat i no podia deixar de mirar-los de reüll. En això, caminant amb dificultats s’ha anat acostant un senyor gran.  Cabells blancs, patilles llargues, americana gastada, una vuitantena d’anys, un cert toc castís. Malgrat l’edat, el seu posat era de no haver-se arrugat mai davant les dificultats de la vida. Li esqueia un passat de torero, per exemple. Quan encara no havia arribat a la seva alçada, li ha fet saber a la núvia, amb veu alta i clara, que la trobava molt guapa. Ella li ha agraït el comentari amb la mateixa naturalitat. L'home s'ha anat acostant a la parella i, ja amb veu més baixa, ha felicitat el noi. Després ha agafat la mà de la núvia i, sense deixar-la, li ha tornat a dir que era molt guapa. En veure que no la deixava anar, m’he temut que no s’arribés a una situació una mica incòmoda, però llavors simplement s’ha acostat la mà de la noia a la cara i ha recolzat molt lleument la galta al dors de la mà.  Ha estat un gest molt ràpid, gens impropi, més elegant que galant. Després s’ha acomiadat de la parella i ha anat seguint el seu camí, que segurament no duia enlloc.