El paradís de Maillol

La Mediterrània, d'Aristides Maillol. Foto d'Àlex Pinós

Article publicat al Presència:

El paradís de Maillol

Àlex Figueras

De vegades, conèixer els escenaris on els artistes han forjat la seva obra és imprescindible per entendre-la. És el que passa amb l'escultor Aristides Maillol i el paisatge de Banyuls de la Marenda. Fer el passeig que, seguint un rierol, ens porta fins el mas-taller on Maillol treballava resulta extraordinàriament enriquidor. Que avui en dia encara existeixi aquest indret és fruit d'una relació que començà amb un intercanvi epistolar sorprenent.

Benvolguda senyora, estaria interessat a tenir cura del camp d'oliveres que teniu a Banyuls. Si us hi aveniu, jo m'encarregaria del conreu i vós rebríeu la meitat de la collita d'olives.
Benvolgut senyor, perdoneu la meva resposta tardana però he estat a l'estranger. La vostra oferta sembla interessant però m'agradaria saber quina producció en podríem treure d'aquest camp d'oliveres.
Benvolguda senyora, us agraeixo el vostre interès i us faig saber que possiblement, amb les olives que en traurem amb prou feines podrem fer-nos una bona amanida.
Així s’inicia la relació entre dos personatges de caràcter: Dina Vierny, model i musa de l'escultor banyulenc Aristides Maillol, i Yvon Berta, besnét d'una germana de l'escultor; un lligam que va acabar donant un resultat valuosíssim: la recuperació i conversió en museu d'un lloc de bellesa i valor excepcionals, el petit mas de l’escultor situat als vorals del camí que s’enfila cap al coll de Banyuls.
Avui en dia Yvon Berta, vinyater i tresorer de la Fundació Dina Vierny, que gestiona el patrimoni de l'escultor, no té més que paraules i gestos d'admiració quan recorda la model, esdevinguda després galerista, especialista en l’obra de Maillol i impulsora de la fundació que porta el seu nom, morta tot just fa tres anys. Assegut davant la llar de foc del seu mas, on en època nadalenca no hi falten el pessebre ni el tió, Berta rememora l'encontre que va seguir a l'intercanvi inicial de cartes. En un petit cafè de Banyuls ella el va identificar de seguida, potser pels seus aires o pels seus ulls, com a descendent de l'escultor. Tot seguit, van anar a veure el vell olivar descuidat que Vierny havia heretat de Lucien, l’únic fill de l’escultor, i davant la visió imponent dels troncs retorçats de les oliveres –escultura més de Rodin que de Maillol- l’antiga model va exclamar:
- Aquestes oliveres són obres d'art. Cal salvar-les!
Després van venir anys d'esforços per convèncer les autoritats locals i aconseguir fites més importants: preservar la vella métairie –el petit mas- de Maillol, vestir la vila amb obres de l'escultor (n'hi ha quatre en diferents indrets del poble, a banda de la col•lecció del museu) o completar l'admirable conjunt escultòric de les Tuileries de Paris, on l'esperit mediterrani dels bronzes de Maillol aconsegueix integrar-se en la geometria i la vegetació septentrional -els marronniers- del parc de la capital. El vell vinyater tampoc oblida els detalls de la Dina -nom que accentua a la francesa amb el seu abrupte català rossellonès- com ara invitacions a dinars a París, alguns amb el president Mitterrand o el ministre Jack Lang. Caviar i champagne. Era així, la Dina- explica.
Dina Vierny tenia només quinze anys quan va esdevenir model de Maillol, que aleshores passava ja dels setanta, però el seu magnetisme i personalitat la van convertir en un personatge indestriable de la figura de l'escultor. Jueva, nascuda a l’actual Moldàvia, provenia d'una família propera a Trotsky, que als anys 20 va haver de fugir del seu país. Exiliada a París, les fotografies de l'època expliquen perquè va captivar Maillol. Quan va morir, algú va arribar a dir que Maillol era ella, però possiblement seria més just dir que ella era una viva obra de Maillol. Vierny explicava que quan Maillol va enviar-la a posar per Matisse, l’escultor va escriure-li una nota que deia: T’envio l’objecte del meu treball perquè el redueixis a un simple traç. Segurament el més encertat seria parlar de simbiosi entre ambdós. En qualsevol cas, més enllà de la inspiració i influx que exercí en vida de l'escultor, Dina Vierny ha resultat després una figura clau en la projecció i conservació de l'obra de Maillol. Gràcies a ella, van veure la llum els museus de París i Banyuls i l'escultor català s'ha situat en el primer rengle dels artistes del segle XX.
Aristides Maillol va néixer a Banyuls de la Marenda l'any 1861 en el si d'una família de la petita burgesia rossellonesa. Fent els estudis a Perpinyà, les seves aptituds artístiques el van portar a estudiar arts a París, seguint un camí comú al de molts artistes catalans de l'un i l'altre costat de la frontera. Els tres-cents francs mensuals que li assignà la seva tia -administradora del negoci familiar de comerç marí- no foren suficients per evitar-li les estretors pròpies de la vida de l'artista finisecular. El seu escàs convenciment envers la seva pintura -disciplina que practicava aleshores seguint el mestratge de Gauguin i integrat en el grup dels nabís- i el seu caràcter poc donat a la bohèmia i a l'estridència inherent a les avantguardes, el van fer retornar a Banyuls, on va crear un taller de tapisseria. Maillol tingué sempre clar que l'art tenia les arrels en l’artesania i la noblesa dels materials més simples: el paper, la terra, les teles. Fou llavors quan féu coneixença de Clotilde Narcís, una de les empleades del seu taller, que esdevindria la seva dona. Resulta sempre recomanable quan tractem de conèixer a fons els personatges de la Catalunya de la primera meitat del segle passat recórrer a Josep Pla. L'Homenot que l'escriptor de Palafrugell dedica a l'escultor de Banyuls n'és una prova. Rememorant la joventut de la seva dona, Pla fa dir a un Maillol ja madur:
- Ah, quines anques tenia la pallaga en aquell moment. Quines anques, fava de Déu!
I, segons conta Pla, fou una escultura de fusta que Maillol féu de Clotilde el que el va convèncer de dedicar-se a aquesta vessant de l’art. Marxà llavors al nord, a la regió de París: Villeneuve Saint-Georges primer i Marly-le-Roi després. Però no perdé mai els lligams amb Banyuls, on passava els mesos d'hivern i primavera. Consagrat i reconegut com a escultor, gràcies als escrits que li dedicà Octave Mirbeau, captà l'atenció del comte alemany Harry de Kessler, que esdevingué el seu mecenes. Kessler li proposà la composició de les xilografies per a una edició de luxe de les Èglogues de Virgili, traduïdes pel poeta francès Marc Lafargue. Però Maillol, exigent, no va trobar al mercat cap paper que el satisfés. Sempre tingué aquesta obsessió pels materials de qualitat i aliens a la producció industrial: la terra irregular de Banyuls, tacada de partícules brillants de mica, que utilitzava en les seves escultures, la varietat d'una verdor característica que aconseguí per als seus bronzes o el paper artesanal que va fabricar -el famós paper de Montval- per aquestes edicions de luxe de Kessler. Fou amb el comte alemany, i amb el poeta austríac Hugo von Hoffsmannthal amb qui féu un viatge a Grècia. L'antiga escultura grega el va captivar, però no així el país que, a diferència dels centreeuropeus, va trobar molt semblant a la seva terra, amb un toc excessiu. La seva relació epistolar amb Kessler li va crear problemes durant la Primera Guerra Mundial, igual que l'amistat amb l'escultor Arno Breker durant la segona gran contesa. Uns problemes que segurament Maillol devia donar per bons, tenint en compte que fou Breker, l'escultor de referència del Tercer Reich, qui va intercedir per salvar Dina Vierny d'un mort segura l'any 1943. La model jueva havia estat empresonada a París en una razzia de la Gestapo i Maillol, a través de Breker, va aconseguir salvar-li la vida. Impossible no recordar-nos aquí d'una altra eminent jueva eslava, l'escriptora ucraïnesa Irène Nemirovsky morta, ella sí, a Auschwitz. Tot i que durant i després de la Guerra Civil espanyola Maillol va ajudar artistes catalans com Togores o Sunyer i malgrat Dina Vierny, gràcies al coneixement del país de Maillol, va ajudar a passar la frontera del coll de Banyuls a molts fugitius del règim nazi, la relació amb Breker -que va venir a Banyuls amb tots els honors a buscar a Maillol per portar-lo a París- van situar l'escultor en una posició difícil acabada la Segona Guerra Mundial. Primer ell, i després el seu fill Lucien, van ser titllats de col•laboracionistes i, aquest darrer va ser empresonat. Per tal d'alliberar-lo, un dia de setembre de 1944 Maillol va desplaçar-se a Perpinyà per entrevistar-se amb el doctor Nicolau, amic seu i home ben relacionat. Un cop allí, Nicolau va demanar-li que l'acompanyés a Vernet, on prenia les aigües el pintor Raoul Dufy. Fou durant aquest viatge quan tingué lloc l'accident que, uns dies després, acabaria amb la vida de Maillol a la seva casa de Banyuls. En aquesta casa del nucli mariner i costerut de la vila -l'anomenada Casa Rosa- tingué lloc gran part de la vida de Maillol a Banyuls. Però la seva existència més real, més pura i creativa es va donar al petit mas que avui en dia acull el museu. No costa gens d'entendre. Només cal arribar-hi seguint el camí que voreja el rierol de la Roma, portador d'aigües clares dels cims de les Alberes. Els marges són d'una verdor tendre i brillant, aquí i allà hi trobeu una olivera, un ametller, unes figueres de moro; les vinyes no són lluny. És aquest paisatge el que ofereix el millor vi, el millor oli, la millor mel del Rosselló, afirmava Pla a Contraban. No ho posareu en dubte mentre enfileu aquest camí, tot sentint el cant dels ocells, que fugen esparverats pel soroll dels vostres passos. A l'altra banda del riu, deixeu enrere l'antic mas familiar dels Maillol, on s'arriba per una passarel•la i, en acabat, enmig del clos silenciós que emmarquen uns xiprers trobeu la tomba de l'escultor amb una de les seves obres més belles i significatives, l'anomenada Mediterrània. Us sentiu afortunats de ser en aquest indret i ho sereu doblement si hi esteu sols. Donareu la volta a l'escultura amb el recolliment necessari per apreciar-la, sentireu l'esperit del lloc i entrareu finalment al petit museu, on hi havia les austeres estances –sense aigua ni llum- de l'escultor. Si teniu sort, us donaran unes explicacions apassionades que us acabaran de transmetre el geni de l'artista, de l'obra i del lloc. Serveixin de testimoni les paraules del propi Maillol, recollides per François Bassères:
La métairie és la meva vida... Cada cop que hi torno em sento de seguida transformat i més fort. Encara no hi he arribat que ja sento com una sensació física de benestar. I, si patia, em sento guarit!... Quina pau!.. Aquí tot és tan tranquil i assossegat!


Aristides Maillol, Dina amb vestit vermell, 1940. Durant l'ocupació nazi, Dina Vierny ajudava a fugitiusd a travessar la frontera. La clau per reconèixer-la a l'estació de Banyuls era el seu vestit vermell.


Aristides Maillol i Dina Vierny el gener de 1944. Foto de Louis Carré


Yvon Berta. Foto d'Àlex Pinós

>Informació pràctica:

Museu Maillol de Banyuls (Fundació Dina Vierny). Vall de la Roma. www.musee-maillol.com
Domaine Berta-Maillol (Vins de Banyuls i Cotlliure). Carretera dels Masos. www.berta-maillol.com