2.4.07

Crònica de Toulouse II





L'Àlex Pinós, després de reiterades peticions i d'una dilatada experiència com a comentarista d'aquest Bloc, per fi s'estrena amb un text:



Mentre passegem pel centre de Toulouse, ens creuem amb una noia que fa caure d’esquena.
- Què ho fa que les franceses estiguin tan bones? - em pregunta l’Àlex amb certa retòrica.
Com si estigués esperant resposta, li contesto que no ho sé, però que potser ens ho sembla pel sol fet que són franceses, estrangeres, de la mateixa manera que els carrers i les places de Toulouse ens semblen bellíssims segurament només perquè ens resulten exòtics. Perquè som lluny de casa. Diríem que allò que ens és estrany ens atrau pel sol fet de ser-ho, de tal manera que si ho féssim nostre aviat deixaríem de veure-hi la gràcia. Probablement també per això ens agraden els llibres vells: el seu misteriós atractiu rau potser en el fet que pertanyen a un altre temps, a un món que ja no és el nostre, un món capaç de menar dos homes a recórrer tres-cents quilòmetres en cotxe per arribar a una petita fira de llibreters de vell i regirar entre novel·les gastades, tractats de biologia escrits en francès, manuals de caça major, gravats de plantes o revistes d’aviació dels anys 50. I això és el que hi fem: remenem, fullegem, badem. Jo m’hi passejo curiós i una mica perdut mentre l’Àlex, que és l’expert, fa algunes compres. Tot i que després descobreixo que s’hi ha deixat uns quants bitllets, em diu que només ha comprat “quatre tonteries” i que els preus ja no són el que eren. Ho diu resignat, però no decebut: sortim de l’Hôtel Dieu, on se celebra la fira, sense el menor dubte que el viatge està valent la pena. De fet, si som sincers, la fira és només l’excusa, l’esquer de l’excursió. El dinar també n’és una part important i tampoc no defrauda: la brasserie que triem té l’aspecte que a la nostra imaginació han de tenir les brasseries franceses i hi serveixen el menjar que s’hi ha de servir. Amb entusiasme dissimulat, demanem ostres, carn de vedella i vi rosat. Després, amb la panxa plena i el caminar pesat, fem un últim volt per la ciutat i acabem seient a la terrassa d’un bar. Prendre cafè a l’assolellada place Saint-Georges no fa altra cosa que augmentar la nostra sensació d’agradable privilegi, mentre observem, embriagats, els antics cavallets que giren i giren, allà al mig.




Foto Àlex Pinós: Hôtel Dieu Saint Jacques de Toulouse

3 comentaris:

Àlex Figueras ha dit...

Si expliques que dic que les franceses estan bones i que em deixo "uns quants bitllets" en llibres vells, potser aconseguiràs que em fotin fora de casa.

Alex ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Alex ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.