28.3.07

De tot fa molt temps


Després que l’Espanyol guanyés el seu partit contra el Maccabi Haifa, el locutor que retransmetia el matx, va anunciar que, dinou anys després, l’Espanyol s’havia tornat a classificar per uns quarts de final de la UEFA. Em vaig quedar d’una peça. Recordo molt vivament aquella temporada històrica, amb final infeliç a Leverkusen, i em sembla mentida que ja hagin passat dinou anys.
No gaire dies després, vaig sentir per la ràdio que la cançó d’U2 Where the streets have no name, que és també un referent de la meva joventut, complia vint anys. Em ve a la ment la imatge de la meva colla d’amics mirant l’esplèndid vídeo d’U2 (http://www.youtube.com/watch?v=GpVbLm4TN3g) a la tele Philips de casa els meus pares i no la sento tan llunyana.
Avui mateix, en una crònica periodística, he llegit que ja fa 15 anys que Javier Marías va publicar Corazón tan blanco. Recordo també aquella època de la meva vida en què, un cop acabada amb cert avorriment una carrera de ciències, em vaig començar a sentir atret pel món de les lletres.
L’altre dia, com ja vaig anotar en aquest bloc, es van complir els 110 anys del naixement de Josep Pla, quan encara sembla que ressoni l’eco dels fastos del centenari.
El temps passa vertiginosament. D’això no hi ha cap dubte. No sé qui era que deia que els dies costen de passar però que els anys cauen a gran velocitat. És ben cert. Quan arribi l’any 2000, pensava quan era un nen, tindré trenta anys. I veia aquesta fita extraordinàriament llunyana. L’any 2000 ha passat i ara ja estic més a prop dels quaranta que dels trenta, dels cinquanta que dels vint. La vida canvia inexorablement, el temps corre, de tot fa molt temps. Aquesta no és una mirada pessimista, té només un punt de nostàlgia. No em canviaria pel que era jo fa vint anys, ni canviaria les certeses d’ara per la indefinició de llavors, però els esdeveniments que he esmentat m’han fet sentir el vertigen del pas del temps. I el que sí que és cert és que, quan em trobo amb gent jove com ara els meus nebots, em sento molt més a prop d’ells o del meu jo de fa quinze anys, que no pas d’un senyor de cinquanta anys amb totes les seves conseqüències.

2 comentaris:

Alex ha dit...

Larry Mullen Jr. ja no porta tupè i tu has perdut alguns cabells, però jo encara us veig jovenets!

Àlex Figueras ha dit...

Només alguns? Són majoria els cabells que han optat per retirar-se.
Gràcies de totes maneres