A la manera de Joan de Sagarra i salvant totes les distàncies:
Crònica de Toulouse
El divendres 16 de març a les deu del vespre, amb el meu nebot Àlex, vam agafar el cotxe en direcció nord fins arribar a Portbou. La nit era negra i en els últims revolts de la carretera s’endevinava la companyia inquietant del mar nocturn. Vam arribar a Portbou a mitjanit. Tot era mort: els carrers, les places, els bars, la platja. Només alguns trens trencaven el silenci amb el seu respirar asmàtic i els seus batecs metàl·lics. Vam dormir poc, per poder sortir d’hora cap a Toulouse. El dissabte a les set del matí, el poble continuava desert. Els trens, altra vegada, i una parella de la Guàrdia Civil eren l’única forma de vida visible. Costava trobar en aquest Portbou la població fronterera plena d’activitat que fou en altres temps. Costava imaginar-se a Walter Benjamin perdut allí.
La carretera que porta a l’altre costat de la frontera ofereix vistes de gran bellesa. Llàstima que havia de conduir i no podia gaudir-ne. Vam travessar els pobles de la Marenda: Cervera, Banyuls, Port-Vendres. Em venien al cap les històries de contraban i de navegació de Josep Pla. Aviat la carretera serpentejant va deixar pas a una autovia fins a Perpinyà i, posteriorment, a l’autopista. Vam esmorzar en una àrea de servei. Cafè amb llet, te, dos panets, dos croissants i un petit plat de formatge: 11,50 €. La decoració, tremendament kitsch, amb un piano de color rosa coronat per partitures de fals pergamí com a element més destacat.
A dos quarts d’onze arribàvem a Toulouse. Vam creuar la Garona fins arribar a l’Hôtel-Dieu, l’antic hospital on tenia lloc la fira de llibres vells que era l’excusa de l’escapada. Vam intentar aparcar sense pagar però va ser impossible. També existeix la globalització de la zona blava. Vam passar el matí a la fira. Preus molt alts i poca possibilitat de comprar. Però només per veure els llibres que s’ofereixen i per tot l’espectacle val la pena anar-hi. Al final vaig arreplegar alguns gravats antics de plantes, que tant m’agraden, un petit volum de poesia de Prévert, un llibre sobre cases antigues del Périgord, una minúscula guia il·lustrada de la Gascunya de finals del segle XIX i una modesta litografia de principis del segle XX d’un il·lustrador, Poulbot, que desconeixia totalment i que segons he descobert després fou un personatge de Montmartre conegut sobretot pels seus dibuixos dels nens que jugaven pels carrers d’aquest barri. Després de veure com els llibreters s’entaulaven a la mateixa fira i treien els seus dinars amb les corresponents ampolles de vi (res d’entrepans ràpids ni de menjar drets de qualsevol manera), vam anar-nos-en nosaltres també cap a dinar. De fet, aquest era un altre dels grans objectius del viatge.
A aquella hora, els carrers i les places de Toulouse estaven plens de gent. La ciutat lluïa i bullia sota el sol de primavera. Després d’algunes petites infraccions del trànsit que es perdonen als estrangers (circulació pel carril bus, girs prohibits), vam trobar un aparcament al centre.
Dinar a la braseria Le Capoul, place Wilson. Decoració de principis de segle XX. Mostrador de zinc, sofàs de cuir, miralls a les parets i les taules molt juntes. L’Àlex es va menjar unes ostres i una bavette de vedella, jo una amanida gascona (amb tot tipus de vísceres d’ànec) i un filet. Postres contundents i un Côtes de Provence rosat, fresquet i suau. Tot plegat, 75 €. Un bon dinar. No vàrem beure res més ni ens vam fumar cap cigar, perdona’ns Joan de Sagarra.
El cafè vam anar a prendre’l en una terrasseta de la bella Place Saint Georges. Sota el sol, vèiem com la vida girava igual que el carroussel estil art nouveau que hi ha al bell mig de la plaça. Les noies franceses, amb el seu jenesaisquoi, atreien, perquè negar-ho, les nostres mirades. S’hi estava bé. Llàstima que havíem de marxar. Abans, però, vam donar un passeig final per la ciutat vermella, passant per la majestuosa Place du Capitole, flanejant pels carrerons del centre i aturant-nos finalment a la llibreria Privat, on vaig comprar Chaleur du sang, d’Irène Némirovsky (Éditions Denoël, 15 €) que tot just acabo de començar. La llibreria tenia una secció especial dedicada a la literatura espanyola, potser per la tradició de la ciutat com a centre d’acollida dels exiliats ibèrics, però entre els llibres top de literatura estrangera els autors espanyol escollits eren Pérez Reverte i Ruiz Zafón. No faré cap comentari, només constato el fet. El viatge de tornada (quatre hores de cotxe, amb paradeta de migdiada inclosa) és poc ressenyable. Apart de l’agradable conversa, només els paisatges de vinyes prop de les Corberes van atreure un cop més la meva atenció i vaig somniar, com sempre, en una casa de pedra i finestrals blaus, enmig del verd de les vinyes i de l’ombra d'uns plataners centenaris. No sé per què però França té sempre uns certs efectes estupefaents.
Crònica de Toulouse
El divendres 16 de març a les deu del vespre, amb el meu nebot Àlex, vam agafar el cotxe en direcció nord fins arribar a Portbou. La nit era negra i en els últims revolts de la carretera s’endevinava la companyia inquietant del mar nocturn. Vam arribar a Portbou a mitjanit. Tot era mort: els carrers, les places, els bars, la platja. Només alguns trens trencaven el silenci amb el seu respirar asmàtic i els seus batecs metàl·lics. Vam dormir poc, per poder sortir d’hora cap a Toulouse. El dissabte a les set del matí, el poble continuava desert. Els trens, altra vegada, i una parella de la Guàrdia Civil eren l’única forma de vida visible. Costava trobar en aquest Portbou la població fronterera plena d’activitat que fou en altres temps. Costava imaginar-se a Walter Benjamin perdut allí.
La carretera que porta a l’altre costat de la frontera ofereix vistes de gran bellesa. Llàstima que havia de conduir i no podia gaudir-ne. Vam travessar els pobles de la Marenda: Cervera, Banyuls, Port-Vendres. Em venien al cap les històries de contraban i de navegació de Josep Pla. Aviat la carretera serpentejant va deixar pas a una autovia fins a Perpinyà i, posteriorment, a l’autopista. Vam esmorzar en una àrea de servei. Cafè amb llet, te, dos panets, dos croissants i un petit plat de formatge: 11,50 €. La decoració, tremendament kitsch, amb un piano de color rosa coronat per partitures de fals pergamí com a element més destacat.
A dos quarts d’onze arribàvem a Toulouse. Vam creuar la Garona fins arribar a l’Hôtel-Dieu, l’antic hospital on tenia lloc la fira de llibres vells que era l’excusa de l’escapada. Vam intentar aparcar sense pagar però va ser impossible. També existeix la globalització de la zona blava. Vam passar el matí a la fira. Preus molt alts i poca possibilitat de comprar. Però només per veure els llibres que s’ofereixen i per tot l’espectacle val la pena anar-hi. Al final vaig arreplegar alguns gravats antics de plantes, que tant m’agraden, un petit volum de poesia de Prévert, un llibre sobre cases antigues del Périgord, una minúscula guia il·lustrada de la Gascunya de finals del segle XIX i una modesta litografia de principis del segle XX d’un il·lustrador, Poulbot, que desconeixia totalment i que segons he descobert després fou un personatge de Montmartre conegut sobretot pels seus dibuixos dels nens que jugaven pels carrers d’aquest barri. Després de veure com els llibreters s’entaulaven a la mateixa fira i treien els seus dinars amb les corresponents ampolles de vi (res d’entrepans ràpids ni de menjar drets de qualsevol manera), vam anar-nos-en nosaltres també cap a dinar. De fet, aquest era un altre dels grans objectius del viatge.
A aquella hora, els carrers i les places de Toulouse estaven plens de gent. La ciutat lluïa i bullia sota el sol de primavera. Després d’algunes petites infraccions del trànsit que es perdonen als estrangers (circulació pel carril bus, girs prohibits), vam trobar un aparcament al centre.
Dinar a la braseria Le Capoul, place Wilson. Decoració de principis de segle XX. Mostrador de zinc, sofàs de cuir, miralls a les parets i les taules molt juntes. L’Àlex es va menjar unes ostres i una bavette de vedella, jo una amanida gascona (amb tot tipus de vísceres d’ànec) i un filet. Postres contundents i un Côtes de Provence rosat, fresquet i suau. Tot plegat, 75 €. Un bon dinar. No vàrem beure res més ni ens vam fumar cap cigar, perdona’ns Joan de Sagarra.
El cafè vam anar a prendre’l en una terrasseta de la bella Place Saint Georges. Sota el sol, vèiem com la vida girava igual que el carroussel estil art nouveau que hi ha al bell mig de la plaça. Les noies franceses, amb el seu jenesaisquoi, atreien, perquè negar-ho, les nostres mirades. S’hi estava bé. Llàstima que havíem de marxar. Abans, però, vam donar un passeig final per la ciutat vermella, passant per la majestuosa Place du Capitole, flanejant pels carrerons del centre i aturant-nos finalment a la llibreria Privat, on vaig comprar Chaleur du sang, d’Irène Némirovsky (Éditions Denoël, 15 €) que tot just acabo de començar. La llibreria tenia una secció especial dedicada a la literatura espanyola, potser per la tradició de la ciutat com a centre d’acollida dels exiliats ibèrics, però entre els llibres top de literatura estrangera els autors espanyol escollits eren Pérez Reverte i Ruiz Zafón. No faré cap comentari, només constato el fet. El viatge de tornada (quatre hores de cotxe, amb paradeta de migdiada inclosa) és poc ressenyable. Apart de l’agradable conversa, només els paisatges de vinyes prop de les Corberes van atreure un cop més la meva atenció i vaig somniar, com sempre, en una casa de pedra i finestrals blaus, enmig del verd de les vinyes i de l’ombra d'uns plataners centenaris. No sé per què però França té sempre uns certs efectes estupefaents.
Foto Àlex Pinós: Fira de llibres vells a l'Hôtel Dieu de Toulouse
1 comentari:
Ja t'ho he dit abans, tremendo el piano de color rosa de l'àrea de servei.
Publica un comentari a l'entrada