Article publicat avui a El 9 Nou:
Sempre he preferit el model polític liberal anglosaxó per sobre del sistema jacobí i estatalista francès. Sóc plenament conscient de la política uniformitzadora que ha dut a terme durant segles l’Estat francès, que ha reduït a la categoria d’anècdota les cultures minoritàries del país i al nivell de patois les altres llengües de l’estat. Sé també que un bon nombre de les guerres que hi ha al món, especialment al continent africà, són degudes en part als interessos francesos i a la intervenció dels seus temibles serveis secrets, encara que al nostre país només s’aixequin veus pacifistes de protesta quan es tracta d’anar contra els Estats Units. És innegable també el galdós paper de França durant la Segona Guerra Mundial i la ocupació alemanya. Considero que els darrers presidents que ha tingut la República Francesa (Giscard d’Estaing, Miterrand, Chirac) han estat personatges, com a mínim, inquietants i que entronquen directament amb les maneres del pèrfid cardenal Richelieu caricaturitzat per Alexandre Dumas. És evident també que el model rural francès difícilment podria existir sense les subvencions agràries comunitàries ni la política proteccionista europea. Però malgrat tot això, confesso que sóc francòfil. L’atracció que exerceix el nostre veí del nord és per a mi (i no sóc l’únic) irresistible. De vegades, l’aire del nostre petit país es torna irrespirable: sempre els mateixos temes als diaris, idèntiques cares a la televisió, les veus de sempre a les ràdios, els noms habituals a les portades dels llibres, l’omnipresència dels colors de l’equip futbolístic oficial. És llavors quan França esdevé un refugi. Passejar sota el cel gris pels carrers de Montpellier omple els pulmons d’aire fresc. Esmorzar sota les arcades de la Place du Capitole de Toulouse assoleix un caràcter simbòlic. Rondar pel mercat d’Apt, a la Provença, és com un bany de llum i de vida. Contemplar la vall del riu Dordogne des del castell de Beynac, al Perigord, és molt més que gaudir d’un bell paisatge. Dormir entre els murs d’un vell casalot, sentint l’olor de les brases mortes a la llar de foc, dóna més vida als somnis. I tot això per no parlar de perdre’s per qualsevol dels barris de París habitats per il·lustres fantasmes.
Tot això pot semblar d’un esnobisme insuportable o d’una ingenuïtat tremenda. Potser sí. Però el cert és que França per a molta gent és més que un país; és gairebé com un estat d’ànim. França és el símbol d’un món que està desapareixent. Davant la globalització cultural de baix nivell, la cultura francesa té un paper gairebé residual. Els grans noms de la música francesa -Piaf, Gréco, Brassens, Brel- pertanyen ja al passat. La Costa Blava té un punt decadent i aquell seu món de la dolce vita il·lustrada francoitaliana ja no existeix. Aquella forma de vida, tan francesa, en què l’educació, la cultura i la formació humanística tenien un paper central, se n’ha anat en orris. A les nostres escoles el francès fa temps que ha deixat el seu lloc a un anglès força macarrònic. Brigitte Bardot ha envellit malament.
El retrocés és indubtable però França, no ho hem d’oblidar, és el país d’Astèrix i sap resistir. França, i especialment la França rural, té uns valors innegables que defensa aferrissadament: la seva tradició, la seva manera de viure, els seus productes. És un país molt menys sotmès a les modes i els capricis de la societat actual. Els francesos no es deixen enganyar tan fàcilment pels cants de sirena del fals progrés. I això és un actiu molt important.
França és, doncs, encara un referent per a moltes persones; un país on ens trobem bé i on ens agradaria viure. Jo gaudeixo amb els seus paisatges suaus, els pobles de cases de pedra, els camins vorejats de plataners centenaris, els domaines i chateaux vinícoles, la cuina tradicional inigualable,... Fins i tot m’agraden els seus tennistes (el genial Leconte, l’acrobàtic Noah, l’elegant Forget) i el millor equip de futbol que mai he vist jugar és la selecció francesa del 82 (amb Platini, Giresse, Tigana, Genghini)... No acabaríem mai d’esmentar els referents culturals francesos sobre diverses generacions, per això voldria acabar citant-ne només un, molt representatiu i emotiu: el cant de La Marsellesa com a símbol de llibertat davant dels nazis a la pel·lícula Casablanca. Fa posar la pell de gallina.
Sempre he preferit el model polític liberal anglosaxó per sobre del sistema jacobí i estatalista francès. Sóc plenament conscient de la política uniformitzadora que ha dut a terme durant segles l’Estat francès, que ha reduït a la categoria d’anècdota les cultures minoritàries del país i al nivell de patois les altres llengües de l’estat. Sé també que un bon nombre de les guerres que hi ha al món, especialment al continent africà, són degudes en part als interessos francesos i a la intervenció dels seus temibles serveis secrets, encara que al nostre país només s’aixequin veus pacifistes de protesta quan es tracta d’anar contra els Estats Units. És innegable també el galdós paper de França durant la Segona Guerra Mundial i la ocupació alemanya. Considero que els darrers presidents que ha tingut la República Francesa (Giscard d’Estaing, Miterrand, Chirac) han estat personatges, com a mínim, inquietants i que entronquen directament amb les maneres del pèrfid cardenal Richelieu caricaturitzat per Alexandre Dumas. És evident també que el model rural francès difícilment podria existir sense les subvencions agràries comunitàries ni la política proteccionista europea. Però malgrat tot això, confesso que sóc francòfil. L’atracció que exerceix el nostre veí del nord és per a mi (i no sóc l’únic) irresistible. De vegades, l’aire del nostre petit país es torna irrespirable: sempre els mateixos temes als diaris, idèntiques cares a la televisió, les veus de sempre a les ràdios, els noms habituals a les portades dels llibres, l’omnipresència dels colors de l’equip futbolístic oficial. És llavors quan França esdevé un refugi. Passejar sota el cel gris pels carrers de Montpellier omple els pulmons d’aire fresc. Esmorzar sota les arcades de la Place du Capitole de Toulouse assoleix un caràcter simbòlic. Rondar pel mercat d’Apt, a la Provença, és com un bany de llum i de vida. Contemplar la vall del riu Dordogne des del castell de Beynac, al Perigord, és molt més que gaudir d’un bell paisatge. Dormir entre els murs d’un vell casalot, sentint l’olor de les brases mortes a la llar de foc, dóna més vida als somnis. I tot això per no parlar de perdre’s per qualsevol dels barris de París habitats per il·lustres fantasmes.
Tot això pot semblar d’un esnobisme insuportable o d’una ingenuïtat tremenda. Potser sí. Però el cert és que França per a molta gent és més que un país; és gairebé com un estat d’ànim. França és el símbol d’un món que està desapareixent. Davant la globalització cultural de baix nivell, la cultura francesa té un paper gairebé residual. Els grans noms de la música francesa -Piaf, Gréco, Brassens, Brel- pertanyen ja al passat. La Costa Blava té un punt decadent i aquell seu món de la dolce vita il·lustrada francoitaliana ja no existeix. Aquella forma de vida, tan francesa, en què l’educació, la cultura i la formació humanística tenien un paper central, se n’ha anat en orris. A les nostres escoles el francès fa temps que ha deixat el seu lloc a un anglès força macarrònic. Brigitte Bardot ha envellit malament.
El retrocés és indubtable però França, no ho hem d’oblidar, és el país d’Astèrix i sap resistir. França, i especialment la França rural, té uns valors innegables que defensa aferrissadament: la seva tradició, la seva manera de viure, els seus productes. És un país molt menys sotmès a les modes i els capricis de la societat actual. Els francesos no es deixen enganyar tan fàcilment pels cants de sirena del fals progrés. I això és un actiu molt important.
França és, doncs, encara un referent per a moltes persones; un país on ens trobem bé i on ens agradaria viure. Jo gaudeixo amb els seus paisatges suaus, els pobles de cases de pedra, els camins vorejats de plataners centenaris, els domaines i chateaux vinícoles, la cuina tradicional inigualable,... Fins i tot m’agraden els seus tennistes (el genial Leconte, l’acrobàtic Noah, l’elegant Forget) i el millor equip de futbol que mai he vist jugar és la selecció francesa del 82 (amb Platini, Giresse, Tigana, Genghini)... No acabaríem mai d’esmentar els referents culturals francesos sobre diverses generacions, per això voldria acabar citant-ne només un, molt representatiu i emotiu: el cant de La Marsellesa com a símbol de llibertat davant dels nazis a la pel·lícula Casablanca. Fa posar la pell de gallina.
Fotografia de Robert Doisneau
Incloc enllaç per veure el fragment de Casablanca esmentat a l'article:
http://www.youtube.com/watch?v=jHXQvNqSnYQ&mode=related&search=
Incloc enllaç per veure el fragment de Casablanca esmentat a l'article:
http://www.youtube.com/watch?v=jHXQvNqSnYQ&mode=related&search=
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada