Mai se m’han donat bé els comentaris de llibres o de pel·lícules. Em resulta molt difícil explicar perquè un determinat llibre m’ha agradat. Normalment quan algun llibre o autor m’agraden és perquè hi trobo algun tipus de complicitat, ja sigui amb els temes, l’estil o la manera de pensar, que me’l fa interessant. Intentar transmetre-ho em resulta molt complicat i fàcilment caic en les frases buides i sense sentit d’una determinada crítica literària i, sobretot, artística. Sempre m’han fet molta gràcia els textos que acostumen a acompanyar els catàlegs de les exposicions pictòriques. I si es tracta de pintura abstracte, encara més. Normalment són expressions del tipus “l’artista explora amb aquestes obres una realitat fugissera i incòmoda, projectant un món interior viu i incontrolable”. Possiblement aquests textos només siguin superats per algunes descripcions del tast d’una ampolla de vi.
Doncs bé, quan comento un llibre em fa por caure en aquest tipus de paranys. Durant el batxillerat ja no se’m donaven bé els comentaris de text, encara que llavors potser era per altres motius. Tot s’havia de fer perfectament estructurat: títol, resum, moviment literari, recursos estilístics emprats, opinió personal,... Tot encorsetat i sense espai a la creativitat. Aquest esquema te l’imposava el professor de llengua i després venia el de filosofia i et col·locava un altre esquema igualment militaritzat però diferent. Au, home!
Però m’estic escapant de l’objectiu d’aquest text, que era comentar el darrer llibre que he llegit, El suplente del suplente, de Xavier Calicó. L’autor, segons se’ns diu en les cobertes del llibre, fou un artista reconegut fa anys que, de cop, va abandonar la pintura (un Bartleby de la pintura, vaja, segons la terminologia Vila-Matas) i que es dedica a dirigir un negoci familiar de numismàtica. Amb El suplente del suplente debuta, doncs, en la literatura.
El suplente del suplente és un llibre amè, divertit i que enganxa. Ui, quina por, dirien els puristes després de llegir aquests qualificatius, però la veritat és que es tracta també d’un llibre amb una història ben teixida, uns personatges (extravagants i molt divertits) ben construïts i una ambientació decadent molt ben trobada. Tot això li confereix aquell punt d’interès i de complicitat abans esmentada essencial en una novel·la. I no m’allargo més per por de caure en tòpics i frases buides. El recomano.
Doncs bé, quan comento un llibre em fa por caure en aquest tipus de paranys. Durant el batxillerat ja no se’m donaven bé els comentaris de text, encara que llavors potser era per altres motius. Tot s’havia de fer perfectament estructurat: títol, resum, moviment literari, recursos estilístics emprats, opinió personal,... Tot encorsetat i sense espai a la creativitat. Aquest esquema te l’imposava el professor de llengua i després venia el de filosofia i et col·locava un altre esquema igualment militaritzat però diferent. Au, home!
Però m’estic escapant de l’objectiu d’aquest text, que era comentar el darrer llibre que he llegit, El suplente del suplente, de Xavier Calicó. L’autor, segons se’ns diu en les cobertes del llibre, fou un artista reconegut fa anys que, de cop, va abandonar la pintura (un Bartleby de la pintura, vaja, segons la terminologia Vila-Matas) i que es dedica a dirigir un negoci familiar de numismàtica. Amb El suplente del suplente debuta, doncs, en la literatura.
El suplente del suplente és un llibre amè, divertit i que enganxa. Ui, quina por, dirien els puristes després de llegir aquests qualificatius, però la veritat és que es tracta també d’un llibre amb una història ben teixida, uns personatges (extravagants i molt divertits) ben construïts i una ambientació decadent molt ben trobada. Tot això li confereix aquell punt d’interès i de complicitat abans esmentada essencial en una novel·la. I no m’allargo més per por de caure en tòpics i frases buides. El recomano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada