Notes

L'escriptora X em va signar un llibre el dia de Sant Jordi. No és que tingués especial interès en demanar-li una signatura, més enllà de la intenció que ja tenia de llegir la seva última novel·la. Entre altres motius, perquè aquesta situació, la de demanar a un autor la signatura d'un llibre, darrerament em resulta una mica incòmoda. Però el fet de veure-la allí asseguda, amb cara d'avorriment, exposada com es fa ara amb els escriptors en aquesta diada tan nostrada i bonica, em va impulsar a acudir-hi. Al seu costat, una altra autora -diguem-li Y- estava ocupada amb una llarga cua de fidels. L'escriptora Y ha assolit darrerament un èxit notable. No seré jo qui posi en dubte la seva vàlua, però practica una escriptura que a mi em resulta molt llunyana. I no és que l'escriptora X sigui tampoc una autora que em resulti especialment propera, però tant desequilibri em va semblar una injustícia massa explícita. Així que, amb el meu llibre a la mà, vaig anar a pal·liar momentàniament aquella situació. La conversa que vàrem mantenir, si se'n pot dir així, fou mínima, cortès però ascensoral. Vaig evitar qualsevol comentari improvisat, que, en aquestes circumstàncies, sempre acostumen a ser desafortunats.

Sóc -o potser era- una mica fetitxista amb els llibres signats, però em pregunto si aquestes situacions tenen algun sentit.

***

Mentre dino -un entrepà- en un bar de barri, observo la televisió, sense so. Hi surt una tertuliana vociferant -dedueixo que vocifera intensament per la seva expressió crispada i la gestualitat-, però el que em crida l'atenció és el que apareix en un extrem de la pantalla. En un petit requadre s'hi veu la imatge fixa d'una xemeneia sobre una teulada vella. És fàcil deduir que es tracta de la xemeneia que ha d'emetre algun tipus de fum indicatiu de l'evolució de l'elecció papal. La xemeneia és omnipresent mentre a la tertuliana la substitueix un altre individu, igualment enfadat. M'agrada la xemeneia vella, com a contrast amb aquest debat polaritzat amb què ens delecta la televisió pública estatal. Però al mateix temps em sorprèn i em fa reflexionar la presència de la xemeneia. Perquè la xemeneia simbolitza la importància que donem a l'actualitat.

Quan estudiava EGB teníem un professor, que era alhora periodista, que ens deia que un periódico de ayer es un periódico viejo. Allò em sorprenia i m'escandalitzava una mica. ¿Què volia dir que aquell diari que havia comprat el meu pare el dia abans i que jo havia fullejat amb interès ja era vell i no servia per res? Allò no tenia sentit. Ara comprenc que tenia raó. Però al mateix temps no entenc aquesta raó. Penso que l'interès que genera l'actualitat és una anomalia, una deformitat de la nostra societat, que arrosseguem des de fa anys i que anem alimentant i convertint en un autèntic monstre. Un monstre que alhora alimenta moltes boques, algunes amb engrunes però d'altres amb grans quantitats de diners. Per què ens han d'interessar determinats fets només perquè acaben de succeir? Certament hi ha notícies que tenen interès, però pel seu fons i contingut, no pel fet de ser novetat. Penso ara que aquell professor tenia raó, però en un sentit diferent. El que realment és vell de forma immediata és tot allò que té, com a únic valor, el fet de ser nou. Allò que perdura, o hauria de perdurar, és el que no té cap relació amb l'actualitat.

Avui ja ningú no mira la xemeneia. La biografia del nou Papa omple avui pàgines i pàgines de diari. Passats dos dies ningú mirarà a Roma. Tindrem alguna altra realitat per entretenir-nos. Potser la informació és realment l'opi del poble.

***

Vaig entrar al web dels antics alumnes d'un col·legi on havia anat. Fou estrany, perquè quasi instantàniament vaig reviure sensacions oblidades d'aquella època, que, per fortuna, fou molt breu. Darrerament havia arribat a pensar que la meva falta d'encaix en aquell ambient era fruit de la immaduresa o de la rebel·lia adolescent. Però, igual que succeïa quan trepitjava les aules i passadissos d'aquell edifici, va ser entrar en aquell espai virtual i experimentar el mateix rebuig que fa quaranta anys davant d'aquella estranya mescla d'elitisme untuós i fals progressisme missaire, que ja em desagradava llavors.

***

Mentre llegeixo, en una de les poques estones de sol que tenim darrerament, sota un arbre del jardí, veig que s'acosta a la menjadora que hi tenim penjada una mallerenga blava. L'observo de reüll, a escassa distància del meu cap. És ben segur que no s'ha adonat de la meva presència. De tan a prop, la seva imatge es veu quasi difuminada. Percebo gairebé la textura del seu plomatge blau i groc, la irregularitat del seu petit cos. Estranyament, sembla gairebé un ocell pintat per un impressionista. És una mallerenga de Pissarro, de Monet o de Sisley. Picoteja els cacauets sincopadament fins que s'adona que sóc allí, a tocar, i fuig esporuguit. Recupero l'atenció en el meu llibre.

***

Dia complicat i ple d'entrebancs, tant d'índole laboral com domèstic. Tot molt travat. Quan surto de l'última reunió, que afortunadament té lloc al centre de la ciutat, em regalo amb la visita a una llibreria de vell. Per l'establiment deambulem un parell de parroquians, remenant i tafanejant com s'acostuma a fer en aquest tipus d'establiments. De cop, entra un tercer. De cua d'ull observo que, amb poc temps, acumula ja una pila de llibres. És jove i elegant, d'aspecte esportiu, ben vestit i pentinat. Curiosament, però, porta un dels extrems de la camisa totalment sortit dels pantalons, una mena de triangle que li penja i li dona una profunda asimetria. Es mou amb rapidesa i diligència entre les taules. Mentre li estant cobrant els llibres pregunta el preu d'unes revistes de principis del segle XX que hi ha exposades per tota la llibreria. Per a la meva sorpresa, el llibreter li dóna un preu molt baix. Ràpidament em poso en tensió perquè he vist que una d'aquelles revistes -Hispania- té a la portada una bella il·lustració de Ramon Casas. Sense pensar-s'ho gaire el client elegant en tria una altra, paga i surt escopetejat. Després agafo jo la revista amb el Casas i també pago. Surto calmadament.