Barcelona

When a man is tired of London, he's tired of life, escrivia Samuel Johnson. Fa anys, podia passar-me hores recorrent els carrers de Barcelona. Ara al cap d'una estona ja n'estic cansat. Així que m'espero que arribi l'hora de sopar assegut dins del cotxe, en una cantonada de la rambla de Catalunya. Afortundament, aquest any encara no fa calor. Veig una desfilada de persones amunt i avall. Bé, segurament el terme desfilada no és el més adequat, el moviment de la gent recorda més el desordre d'un formiguer que l'ordre militar d'una desfilada. Els uns van en una direcció, els altres en una altra, cadascú impulsat per una febre interior, pròpia i indesxifrable. Em crida l'atenció una parella, d'uns quaranta anys. La noia, oriental, vesteix una samarreta blau marí i una faldilla prisada blanca, d'estil tennístic. Camina uns metres per davant del seu partenaire. Ell, la va gravant mentre camina, seguint-la amb el mòbil a l'alçada del maluc. La noia, que té un cos esplèndid, va caminant gràcilment i al final, quan arriba al semàfor, es gira i fa un somriure a la càmera, acompanyat d'una certa gestualitat. És llavors quan veig que ella té faccions orientals i que ni ella ni ell -que ja té una coronilla evident- no són de la primera volada. L'escena generaria sorpresa des d'un prisma estrictament objectiu. Però avui en dia no ho fa. I això sí que realment sorprenent.

Quan s'acosten les vuit, surto del cotxe i m'encamino cap al restaurant. De camí, em creuo amb força nois -fins i tot senyors- estrangers que porten gorres amb l'escut del Barça. Almenys tres o quatre. La impressió que em generen em fa pensar que no m'hauria de posar més la gorra dels Celtics. Tot i que jo la gorra no la porto -ni la portaria- per Boston. Per no parlar de les diferències entre ambdós clubs. (Deixem-ho córrer que no vull perdre lectors). Al passeig de Gràcia també hi veig alguna parella jove, ella amb una bossa de Louis Vuitton, ell amb una de la botiga del Barça. Fa uns anys vaig pensar que seria un bon negoci obrir una llibreria a Barcelona i posar-hi una secció de clàssics de la literatura catalana i espanyola traduïts a l'anglès o al francès per al públic estranger. The gray notebook, La place du diamant, A heart so white. Quin gran il·lús!

Així com la rambla Catalunya conserva un cert caràcter -per la seva pròpia configuració i dimensions- el passeig de Gràcia ha esdevingut un espai inhòspit, ple de caminants foranis alienats i de botigues de luxe, majoritàriament d'un gust discutible. Algunes de les persones que fan cua per entrar-hi, fa uns anys t'haurien fet canviar de vorera. Aquesta avinguda em recorda cada vegada més els Camps Elisis, que és el que menys m'agrada de París. Només mirar enlaire em reconforta. La bellesa dels edifics contrasta amb la lletjor -moral- de peu de carrer.

De nit, quan torno a buscar el cotxe, el passeig és ple de restes de cartrons de les botigues, aquí i allà hi ha contenidors d'obra. Queden pocs zombies, que ara caminen pausadament. Passo per davant d'un restaurant que porta el nom, inigualablement simbòlic, de Paellería Gaudí. La poca vida que hi ha al carrer és artificial. Barcelona m'agrada, tanmateix.