Notes

He arribat a un punt en què em pregunto com deu ser viure sense escriure. I és que escriure, fins i tot per als amateurs com jo, per als diletants, arriba a ser una obsessió. Bé, obsessió potser és una paraula massa gruixuda, però sí que és una mena de dèria, quelcom que és allí sempre, com una ombra. No sé si això passa també a l'escriptor de ficció o només a qui transcriu el seu dia a dia, a qui no vol deixar de consignar allò que li passa i pot ser objecte de literatura. Com l'entomòleg que viu amb el caçapapallones no fos cas que se li escapés algun exemplar valuós mentre bada o, simplement, viu.

***

En la introducció de Finestrals, Marcel Riera, que n'és alhora el traductor, escriu que Philip Larkin a l'inici de la seva carrera va publicar dues novel·les, gènere que tot i ser la seva primera vocació, va deixar córrer perquè, com ell mateix deia, la ficció consisteix a parlar dels altres, i ell només sabia parlar de Philip Larkin. Com encertes en la diana, vell Larkin!

És molt interessant tot el que Riera escriu de Larkin, com ara que els versos de Larkin ajudaven els lectors a suportar la vida però també a fruir-ne o que l'autor s'eleva fins a il·luminar amb la seva brillant escriptura i des d'una nova perspectiva aspectes coneguts però fins aleshores invisibles els quals dota de claror enmig de la tenebra de la vida quotidiana.

Només li retrec una cosa a Riera i és que quan posa en un plat de la balança els suposats defectes (encara que no els anomena aixó) de Larkin -o potser més aviat del Larkin personatge- diu que era introvertit i esquerp i tímid i misantrop i cínic i conservador, casolà, mordaç i carregat de prejudicis. No tots aquests qualificatius em semblen negatius (de fet potser dels nou només m'ho semblen dos i mig), però sobretot n'hi ha un a què sempre es penja la llufa: conservador. A mi em sembla un elogi.

***

Tot s'aprèn. Jo vaig aprendre, fins i tot, a ser un home social. De debò que ho vaig aconseguir i el primer sorprès era jo mateix. Em manegava bé en entorns on el tracte, la conversa i els somriures són elements fonamentals. Fui simpàtic i charmant.

Ara he tornat als quarters d'hivern. He dilapidat també aquest capital. Si no em fes vergonya utilitzar un terme tan suat diria que he tornat a la meva zona de confort. Sóc de nou, com Larkin, introvertit i esquerp i tímid. I que per molts anys.

***

En paral·lel a la poesia de Larkin, l'última novel·la de Knausgård. Un dels grans elogis que es poden fer a l'autor noruec -i se n'hi poden fer molts- és que des del primer moment saps que estàs llegint Knausgård. No sé si a això se n'hi diu estil.