Cadaqués, un dissabte de gener. Exceptuant una visita fugaç de fa sis o set anys, feia dècades que no hi anava. La superpoblació estival i el difícil accés desincentiven el viatge. Però de seguida m'adono de l'error d'aquestes prevencions. Potser perquè és hivern, potser perquè fa un dia assolellat i clar, però resulta difícil no deixar-se embriagar ràpidament per la bellesa i l'esperit del lloc. L'aigua de la badia és plana com una bassa, d'un verd transparent d'aiguamarina. Hi neda, plàcida, una gavina. Davant la petita platja d'Es Pianc, un noi intenta engegar un vell llaüt que carrega també una parella d'avis. És una imatge bonica, la de la barca immòbil i els seus passatgers, retallats tots davant del caseriu blanc del poble, coronat per la gran església. Recorrem caminant tot el semicercle de la riba, de nord a sud. Al bell mig, tot just creuada la riera, una munió de gent s'agomboia com pot, a les parets del casino, amb cerveses a la mà, prenent el sol com llangardaixos. Les terrasses també són plenes. A Port Alguer -o Portdoguer-, passades les voltes, em giro per veure l'escenari, que no ha canviat gens, del quadre de Dalí que tant agradava a la mare. En teníem un pòster emmarcat a l'apartament de l'Estartit. No sé què se'n deuria fer. Allí, un altre bevedor de cervesa pretén fer tot el possible per estroncar la foto que vull fer, des del mateix punt on Dalí degué pintar l'escena. Seguint la corba, anem sentint néixer una mena d'enveja per no poder viure, ni que fos un dia, en alguna d'aquelles cases arrenglerades davant del mar. Alguns banyistes prenen el sol a la sorra, ben arrecerats a les roques o als murs de pedra, desafiant l'hivern. Només un cartell, a la mateixa platja, irromp en l'entorn idíl·lic avisant de la presència de senglars. L'advertiment resulta inquietant i, alhora, d'un surrealisme dalinià.
Després, com a bons turistes, pugem fins l'església. El retaule barroc impressiona, com ho fa també el conjunt de l'edifici. Josep Pla va escriure que és del tot superflu preguntar-se el perquè de l'aparent contradicció entre aquella monumentalitat i l'isolament del poble. Però el cert és que, actualment, la monumentalitat no es redueix a la gran església. A tot el poble trobem cases que impressionen, pertanyents a èpoques i estils diferents, en un conjunt eclèctic però afortunat. Queda clar que, al llarg de les dècades, s'ha anat imposant un estiueig benestant i de bon gust, que no trobem -de forma tan evident- en altres indrets de la costa. I això no deixa tampoc de sorprendre després de recórrer els quilòmetres i quilòmetres de carretera que, per arribar el poble, creuen i envolten el paisatge àrid i mineral del cap de Creus. Entre hectàrees de garriga i camps d'oliveres delimitats per murs atàvics de pissarra, l'arribada a Cadaqués impressiona, i encara ho fan més algunes de les seves construccions.
És difícil no enamorar-se, com un adolescent febril, de Cadaqués. Potser és més aviat un enlluernament, un sentiment líquid i fugaç, però hom té ganes de cultivar-lo, de regar-lo, perquè creixi i arreli. De sentir-se unit, per algun tipus de vincle emocional, amb aquest poble.
I així, hom retorna als mestres. Rememoro aquelles històries de contraban de Pla, amb personatges obscurs i escenaris simenonians. Vents, pluges, oratges... Caps que es trenquen i embarcacions que van a la deriva. Derelictes, llums que cremen en somort, tramuntana que xiula, ombres sospitoses, carabiners. Intento imaginar com deuria ser la vida al poble fa vuitanta anys, quan Pla hi vivia i hi situava aquestes narracions. El passat sempre captiva, amb els ingredients de romanticisme amb què l'acostumem a vestir. Però ja no el podem reviure si no és amb la lectura, o, en aquest cas, la relectura. Torno, doncs, fragmentàriament a Aigua de mar i, sobretot, a Cadaqués, el llibre que Pla va dedicar a la població empordanesa i que va publicar Joventut l'any 1947. Dels fragments que llegeixo, allí mateix, en un banc de la platja (i també la nit anterior a casa) m'adono que és imprescindible recuperar-lo sencer. Hi apareix el millor Pla i n'emergeixen escenes, instants, que semblen correspondre a la realitat immediata del moment:
Hi ha dies del mes de gener-per les minves o seques- que el mar sembla tornar-s'hi jove i la vida convertir-s'hi en una convalescència. Les llargues calmes de la mar sota el sol tebi, la suavitat de l'aire la finor fresca de la llum, les oliveres en pau, irradiant dolçament una claror pensativa, la calma que baixa del cel, semblen crear un món ingràvid i lleuger.
Sembla descriure amb exactitud el dia, el moment exacte d'aquest dissabte de gener. Però, més enllà d'aquesta feliç coincidència, tot el llibre és un festival d'escriptura planiana, d'adjectivació i precisió:
Em passejo, ara a l'hivern, per Cadaqués. És de nit i fa lluna. Tinc el poble a mà dreta, la mar a l'esquerra. La mar és negra i està com adormida. La lluna riella per sobre de les aigües mortes. No es mou res, no hi ha el més lleu fresseig. Una petita goleta fondejada en la badia és com un fantasma immòbil. Del Pianc vaig al Poal i després, pel Podritxó, al Baluard i Portdogué. De vegades, en el curs del passeig m'aturo un moment i giro la vista enrera. La lluna, que és vella i està sobre la terra, toca el poble d'esquitllentes. Una part de la vila es reflecteix a la mar de la badia. L'aigua és tan tensa i densa que la projecció és una meravella. Les cases blanques tenen, sobre la mar, un color ivorenc. Les ombres de les obertures fan una taca d'un negre lluent. Les llumetes semblen cuques de llum groguenques. La lluna toca els vidres de les cases, la roba posada a assecar flota, com una carícia vaga, sota els porxos, inunda de llum desfibrada i trista els olivars veïns. De vegades s'alça una mica de vent que arrissa la mar i descompon -un moment- el somni adormit de l'aigua morta. Un moment -només- i tot queda altra vegada solidificat en el mirall negre i límpid.
És el Pla més gran, l'observador més eficaç, l'escriptor tocat pels déus que sap copsar com ningú l'esperit del lloc i les seves atmosferes. Per acabar:
...quan passo per la riba m'envaeix una il·lusió gairebé, diria, inconscient: em sembla que sóc a Itàlia, en un poblet de la mar de Gènova exactament. No sabria pas dir-ne la raó. Ni el color ni l'arquitectura, ni la composició, ni el gust general no són els mateixos. Però la cosa interna, l'esperit, és el mateix. Cadaqués és un poble construït per homes que abans de conèixer Figueres i Barcelona conegueren Nàpols i el golf de Gènova. Si més no, Cadaqués em remou els pòsits italians de la memòria, constantment.
***
En català, Pla i en castellà, Azorín. Jo crec que ningú escriu com ells.
***
Enamorat com he estat sempre de l'Empordanet, de la costa de Begur i Palafrugell, de la plana interior i els seus llogarrets color d'argila, cada vegada em sento més atret pels paisatges més grans, més oberts, més solitaris, més feréstecs, més rocosos, de l'Alt Empordà, l'Albera i la costa del cap de Creus.
***
Dilluns al matí. Després d'una llarga estona blocat amb el cotxe a la ronda de Dalt, el destí -com s'hi fos un àrbitre que hagués errat amb un càstig desproporcionat- em fa petits regals compensatoris. Al carrer que porta cap al monestir de Pedralbes, creua, just abans que no passi jo, un esquirol. Quan arriba a la vorera contrària, dubta, però acaba finalment fent un salt, com impulsat per un ressort, fins entrar al jardí d'una casa. Al següent semàfor, tres o quatre nens travessen desaforats. Corren per no fer tard a l'escola i, en el fons, reconforta aquest interès per arribar a l'hora, encara que sigui només per evitar alguna sanció. L'últim, que va força endarrerit, creua ja en vermell i salva la vida de miracle. Esperant que es posi verd, un home enguantat llegeix un llibre, concentrat. En aquests carrers de la Barcelona més acomodada i rural -si això és possible-, esquirol, nens i lector formen un conjunt divers i balsàmic, en contraposició a l'enervant caos automobilístic previ.
***
El diumenge, mentre m'espero per recollir l'N., passo una bona estona assegut, llegint, a la terrassa del bar de la plaça d'un poble. És un poble petit, de l'interior, molt representatiu del que podria anomenar-se l'essència del país. Allí, agafo a l'aire algunes converses. En el fons i en la forma, em resulten molt depriments. Em sap greu ser descarnat, però, quan un país ha assolit des de fa anys un determinat nivell de benestar i d'accés a la educació i la cultura, en determinades generacions, la vulgaritat i la banalitat no deixen de ser una tria personal.
(I no, quan dic això no vull dir que la gent hagi de discutir a les places sobre el pensament de Kierkegaard. I no, tampoc és aquesta una visió elitista, és objectivitat, és el mirall al costat del camí de Stendhal).
