Notes

Si les miente la vida / se hacen parapetos con poemas.

Això ho cantava El último de la fila i és una metàfora gairebé perfecta. He experimentat darrerament que quan la vida no ens dóna allò que desitjaríem, hom es construeix refugis, que acaben sent sòlids, amb la poesia. Una poesia que pot agafar formes diverses: l'amistat mateixa n'és una mostra. Què té a veure l'amistat amb la poesia, podríeu preguntar. No sóc capaç d'explicar-ho, però és una construcció semblant, que pot bastir-se pas a pas, vers a vers, amb elements propers i distants, amb atributs que poden ser antagònics, amb imatges aparentment llunyanes que conflueixen...

Parapets, en definitiva.

***

Ara que nous corrents de la música popular (vegi's regueton) ens delecten amb missatges de gran solidesa, sensibilitat i profunditat, em meravellen, per oposició, les composicions literàries de grups d'altres moments. Un exemple paradigmàtic és l'esmentat El último de la fila, que teixia, amb les seves cançons, una poesia que és pur 27. Una mostra:

Y refulgiendo cual luciérnagas,

Caminando sin prisa sobre el tiempo,

Huyen de un mundo material,

Son espíritus barridos por el viento.

Y ahora van

Hacia su abstracción,

Dales sólo paz y una sonrisa,

Cielo abierto y aire para respirar.

Caen las estrellas de su manto,

Verdean los campos a un resquicio de luz,

La pradera ahora es su casa

Donde la espiga brota entre la flor.

Si les miente la vida

Se hacen parapetos con poemas.

Un día color de melocotón,

Cuando todos seamos libres,

Cuando las piedras se puedan comer

Y ya nadie sea más que nadie,

Canta por mí

Si no estoy yo aquí.

***

Tot i aquesta demostració lírica que és Canta por mí, el meu vers preferit de El último segueix sent l'interrogant retòric i estrany de:

¿Por qué esas flores raras crecen en las aceras para ti?

***

D'un documental de Netflix (ecs!) sobre l'Hotel Formentor n'he tret la consciència del valor d'un poeta que, per als mals lectors de poesia, queda ocult entre els noms amuntegats als manuals de literatura de l'època d'estudiants. Recitat amb èmfasi com es fa en el documental i cantat, gairebé acaronat, per la veu de Maria del Mar Bonet, Lo pi de Formentor, de Miquel Costa i Llobera se situa en els cims més alts de la literatura catalana.

Segurament aquest és un descobriment com el de la sopa d'all, però en temps de cuina michelinada, i de literatura anabolitzada, cal anar descobrint periòdicament la recepta de sopa d'all, sovint amagada en vells receptaris.

La composició de El pi de Formentor és gairebé perfecta, fins al punt que les dues últimes estrofes les triaria gairebé com un epitafi:

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada

com l'au dels temporals.

Em magnetitza el ritme, la sonoritat, la força i el simbolisme d'aquest poema excels!

Notes

La realitat supera la ficció, diu el tòpic. És clar que la supera, infinitament. La ficció, de la mà dels grans mestres, a l'únic que pot aspirar és a acostar-se a la capacitat creativa de la realitat.

***

Miro aquests dies una sèrie televisiva de ficció. La veritat és que està ben construïda, els guions són magnífics, els diàlegs també. Però els personatges -diplomàtics, polítics...- són tan sofisticats, brillants i intel·ligents que m'acaben resultant repulsius. En aquest cas, els guionistes -que es deuen considerar igualment sofisticats, brillants i intel·ligents- pretenen superar la realitat amb la seva ficció i no s'adonen que aquest és un llistó massa alt, fins i tot per a la flexible perxa de la seva vanitat.

***

Llegit Aquellos días, de Javier Castro Flórez. És una mena de dietari, amb les entrades ordenades de forma inversa, construït a partir de textos que l'autor va publicar fa uns anys a Facebook. M'he sentit molt proper a la seva escriptura, que, en el fons, és la seva manera de mirar, construïda a base d'humor, candidesa, sensibilitat i una rebel·lia mig amagada. I quan dic que m'hi he sentit proper no vol dir que la meva escriptura tingui aquestes qualitats -no vull pecar d'immodèstia- sinó que m'agradaria aproximar-m'hi.

Curiosament, dos dels llibres que he trobat més rodons, en la seva simplicitat profunda, han estat dos llibres elaborats a partir d'entrades de Facebook: aquest de Castro i el Diario de un editor con perro de Julián Rodríguez. Em reconforta adonar-me que les xarxes socials també porten coses bones i que el suport, al final, és el de menys.

***

Precisament, una editorial publica avui a instagram un post incitant els seus seguidors a respondre què vol dir escriure bé. L'expressió escriure bé, d'entrada ja no m'agrada. Jo obviaria l'adverbi i diria que escriure és, sobre tot, saber mirar.

***

Tarda a Empúries. El verd dels pins i el blau del mar. L'aire net després de les pluges; fins i tot una frescor agradable. El sol descendint sobre la plana de l'Empordà. Els quatre gats que ens passegem enmig de les runes no sé si som prou conscients del privilegi que suposa viure aquest moment. Grècia, a una hora i mitja de casa.

***

Ara he recordat que fa uns anys vam mirar-nos una casa de poble a Garrigoles, un poblet de l'interior, no molt lluny d'Empúries. Era molt petita i ens l'oferien a un preu raonable. Estava restaurada amb gust i tenia un terrat on mirar el cel. A pocs metres hi havia l'església del poble, romànica. Com en tantes altres coses de la vida, no ens vam decidir. La vida és tot allò que passa mentre estàs indecís. Ara penso que hi podríem passar moments feliços. O no, qui sap. Kavafis va escriure que la ciutat és sempre la mateixa, és a dir, som nosaltres mateixos.

Els agapants

Mentre llegia al jardí, aprofitant una de les poques estones de sol (beneït sigui l'actual clima quasi nòrdic!), he vist que les tiges dels agapants començaven a créixer. Tenen aquestes tiges una forma i un comportament quasi fàl·lic. Comencen a créixer a principis d'estiu per acabar explotant, a gran alçada i en un èxtasi floral, quan la canícula arriba al zenit. Mostren llavors tota la seva força botànica i la seva elegància reial, vestides de blanc o de violeta. A la tardor es marceixen i passen els mesos de fred en hibernació, inexistents.Veure avui, per primer cop aquest any, com començaven a emergir entre les fulles verdes m'ha fet adonar de la imminència de l'estiu, ocult encara entre núvols i pluges diàries.

Els agapants, d'altra banda, simbolitzen perfectament el caràcter efímer de la felicitat. Sempre em recorden antigues escapades provençals. De fet, vaig comprar-los per aquest motiu. Allí, acostumen a vorejar piscines d'aigua maragda i parets de pedra seca. Ballen al ritme del mestral i acompanyen el brunzit de les cigales. Han estat testimoni de felicitats llunyanes, quasi fictícies, en aquelles comarques. Aquí, els veiem créixer el mes de juny i florir just quan la vacança s'inicia. Són el teló de fons de llargues vetllades, de capvespres quasi infinits. A les hores de sol, projecten unes ombres negríssimes, que oscil·len, en un contrast quasi fotogràfic, sobre el blanc encegador de la paret. A l'hora blava, abans que la nit entri del tot, s'alien amb les copes entelades, plenes de vi blanc glaçat, per fer-nos creure que la grisor de l'hivern, i de la monotonia, mai tornaran.

Avui, he escoltat el cant harmònic de sirena d'aquestes petites poncelles emergents i no he sabut què és millor, si lliurar-me a l'engany dels seus braços traïdors o vestir-me amb els hàbits monacals d'un octubre no tan llunyà.