Rosselló

A Ceret, a primera hora. Aparco al costat del monument als morts i camino, com en un ritual, fins la maison Delclos on havien viscut, entre d'altres, Picasso i Braque. Veig que al porter automàtic encara hi consten els seus noms, la qual cosa em tranquil·litza. Uns operaris amb una grua treballen amb uns cables a la façana de la casa. Em sorprèn veure com pels reguerons que baixen del Canigó, tan característics de la població, hi circuli aigua. Després m'acosto a la plaça dels nous raigs, on faig alguna foto aprofitant que no encara no hi passa ningú i els restaurants són tancats. La grisor del dia, el color del tronc dels plataners, l'aire morós, les cadires apilades... tot això hauria de casar bé amb el blanc i negre del meu rodet.

***

Al museu, magnífica exposició sobre l'Escola de París. Grans retrats de Modigliani, Van Dongen, Kupka, Soutine, Sonia Delaunay... M'agrada especialment el d'una noia amb vestit tradicional polonès, fet per Kisling. També hi ha fotos de Brassaï, escultures de Zadkine... L'enriquiment que va suposar per a la cultura francesa l'aportació de tots aquests artistes d'origen divers -majoritàriament de l'est d'Europa- ens hauria de fer pensar.

Anotació mitomaníaca: anar a Montparnasse a veure la Ruche. O el que en queda.

***

Els horaris francesos: gairebé una cursa des de Ceret per arribar a Banyuls abans no tanqui la cava, a dos quarts d'una. Un autobús escolar que em precedeix en els revolts de la Costa Vermella, m'ho posa encara més difícil, però aconsegueixo arribar deu minuts abans de l'hora. Un cartell a la porta m'indica, però, que ara tanquen a les dotze. Désolé, em dirien, si hi hagués algú.

***

Com aconsegueixen els francesos compatibilitzar els seus horaris minimalistes amb la seva proverbial lentitud serà sempre un gran misteri per a mi.

***

Hi ha una antipatia que és frontal i directa, indiscutible, que es relaciona directament amb la mala educació. Després hi ha una antipatia basada en la fredor i la distància, que mai gosaria traspassar els límits de la urbanitat, però que pot arribar a ser igualment violenta. Els francesos, les franceses sobretot, quan ultrapassen una determinada edat, poden ser grans mestres en la pràctica d'aquest darrer tipus d'antipatia, que pot anar fins i tot acompanyada d'uns somriures absolutament glacials.  

***

De camí entre Banyuls i Portvendres, a l'alçada de la platja de Paulilles, una mica enretirada de la costa hi ha l'aldea de Cosprons. Entre vinyes, i apartada de la carretera i del moviment que sempre comporten les platges, sembla, vista de lluny, un indret idíl·lic i fora del temps. Mai m'hi havia acostat i decideixo fer-ho, seguint una carretereta que zigzagueja i s'enfila suaument entre les vinyes. El poble són quatre cases i carrers silenciosos, coronats per una capella, que em sembla romànica, arrebossada d'un color incert. M'hi acosto per un camí breu que hi puja. L'esglesiola està rodejada per les tombes del cementiri. Em crida l'atenció una làpida que recorda els obrers d'Indoxina morts a la fàbrica de dinamita de Paulilles: Lê Duong, 21 anys, Pham-Huñ-Nung, 20 anys, Vo-Tan, 32 anys, Lê-Hai, 22 anys... Reminiscències fosques de passats colonials. No tot són flors i violes al jardí d'Occident.

*** 

Als molls de Portvendres s'hi endevina encara el pes d'una certa activitat portuària. Malgrat ser pràcticament deserts havent dinat, el meu passeig es veu permanentment acompanyat pel brogit constant de les operacions de càrrega i descàrrega d'un enorme buc, a l'altre costat de la bocana. Això em fa pensar en la imatge viva de port comercial que dóna Josep Pla de Portvendres a Contraban, on hi constata sobretot el moviment de vaixells que van i tornen d'Alger i Orà. La independència d'Algèria va acabar amb aquesta activitat però a Portvendres hom encara sent que es troba en un port de debò.

***

Dino a Portvendres, on és tradició -meva- menjar una sopa de peix. Es tracta sempre d'una sopa modesta i humil, allunyada de la bullabesa que Josep Pla ja enyorava menjar-s'hi -com diu que es feia abans- a l'època de la postguerra, que és quan va escriure Contraban. Però és una sopa saborosa que acompanya bé aquest dia gris, més normand que mediterrani. La mestressa del restaurant em pregunta d'on vinc i després sento que li diu al cuiner -el marit- una frase amb la paraula Barcelone. Dec ser un visitant pintoresc. Després veig de reüll el cuiner: porta el barret preceptiu i un mostatxo considerable. Josep Pla diria que té cara de radical-socialista, tot i que no sé si encara en queden. La cambrera que els ajuda és argentina.

***

Recordo que quan vam visitar, amb l'À., el museu Maillol de Banyuls per escriure un petit reportatge sobre l'escultor català, el guia va queixar-se un parell de vegades sobre l'estat del monument dels morts de Portvendres. Il est totalement abimé, recordo que va dir. I vaig llegir després que aquestes queixes ja les havia expressat reiteradament durant anys Dina Vierny als alcaldes de la població portuària. Constato ara que l'escultura de Maillol que presideix un dels racons del port ha estat restaurada. Des del moll, la figura regna a les alçades sobre el frontispici que recorda els morts de la població en les guerres mundials, amb el fons d'un obelisc i de la tricolor onejant. En aquest país, hom no està enlloc a resguard de la grandeur.  

***

Georges-Daniel de Monfreid: un nom totalment desconegut que no em deia absolutament res. Però m'atreu el cartell de l'exposició que se'n fa al museu de Perpinyà. Efectivament, Monfreid no és un pintor de primera línia, però s'enriqueix -pictòricament- de l'amistat amb Gauguin, de qui esdevé una mena de protector i en projecta la figura després de la seva mort. L'exposició ens mostra també obres valuoses del pintor del Conflent: els lluminosos paisatges inicials, d'un realisme que evoluciona cap al neoimpressionisme, o els retrats i interiors, on hi flota no només l'aire de Gauguin sinó també també el de Bonnard. La figura de Monfreid és interessant pels seus orígens -fill il·legítim- que sembla que el marcaren, i perquè, segons ens explica l'exposició, no va acabar mai de donar el pas cap a la professionalitat, que suposava llavors també un cert salt al buit cap a la bohèmia. Aquestes contradiccions me'l fan interessant, igual que la seva innegable capacitat artística, ben palesa en les obres exposades. L'exposició de Monfreid val un viatge a Perpinyà i crec que valdria la pena estirar el fil d'aquest pintor i dels seus indrets.

***

Christian Bobin, un altre nom que em resultava desconegut però que em desperta un cert interès en fullejar els seus llibres a la llibreria Torcatis de Perpinyà. Acabo comprant el més recent, Le muguet rouge, un títol bell que encaixa a la perfecció, imprès en lletres vermelles, en la coberta crema de la blanche de Gallimard. Després veig que ha estat prou traduït al castellà (menys al català), però mai li havia prestat atenció. D'entrada, em sembla una escriptura d'interès,  

***

Precisament en un petit quadernet amb el disseny de la blanche prenc alguna nota mentre dino al restaurant de Portvendres, amb el desig que això faci créixer el meu pintoresquisme.

***

Arran d'una conversa amb l'S. i l'O. sobre el castell de Valmy, a Argelers, rellegeixo l'article que vaig escriure fa més de deu anys sobre l'obra de l'arquitecte danès Viggo Dorph Petersen, que em va arribar a obsessionar, i constato que havia oblidat bona part dels detalls d'aquella recerca.

***

És curiós com a la vida donem fàcilment per tancades etapes que, anys després, tornen a obrir-se encara que no vulguem.

Cinema Paradiso

- Com pot ser que ploris tant per una pel·lícula que has vist cent vegades? - em pregunta l'N. mentre mirem Cinema Paradiso, efectivament, per enèsima vegada en el meu cas.

I la veritat és que ni jo mateix sé explicar-m'ho, però deu ser que la història i el món d'aquesta pel·lícula tenen una vibració que ressona exactament en la mateixa longitud d'ona que la meva sensibilitat. O potser és perquè va ser el primer film que em va emocionar realment de jove. I sé que hi contribueix també molt la banda sonora del mestre Ennio Morricone, que és per si sola mitja pel·lícula i davant la qual reacciono com el gos aquell de Pavlov.

Fa uns anys, quan els nens eren encara petits, vam anar a veure Cinema Paradiso a l'Alhambra -un altre Cinema Paradiso- en una reposició especial on fins i tot va venir l'actor que interpretava el Totó nen. Van projectar la versió original italiana subtitulada i l'N. encara ens diu que li costava molt llegir els subtítols -era molt petita-, però la sessió va aconseguir que el film tingui encara a la nostra família una dimensió mítica que ni la iconoclàstia adolescent ha aconseguit dissoldre del tot. Així que dissabte la vam trobar a l'hòrrid Netflix i vam decidir mirar-la.

- Per què l'Alfredo li diu que no torni mai més al poble?- em pregunta l'N. davant l'escena en què el jove Totó se'n va a Roma i el projeccionista cec l'acompanya a l'estació. I em costa d'explicar-li els múltiples significats d'aquell consell, que és gairebé una ordre. El necessari trencament de les arrels seria per si sol ja un tema en aquesta pel·lícula, que en té tants. I és també una de les raons de l'emoció que genera aquest film: com és possible desarrelar-se d'un món com aquell, gairebé un teatre amb capacitats hipnòtiques? I com d'inevitable resulta que al final, amb la mort de l'Alfredo, tot acabi retornant: els personatges, les atmosferes, els records, les reminiscències d'aquell primer amor, intens i tòpic... Cinema Paradiso emociona perquè explica la nostra història i potser això és un altre tòpic, però estic segur que és també la resposta a la pregunta de l'N. amb què iniciàvem aquest text.

Baudelaire

Espigolant en les pàgines d'una vella edició francesa de Les flors del mal, em trobo amb L'avertisseur, que em diu:

Tout homme digne de ce nom

A dans le coeur un Serpent jaune,

Installé comme sur un trône,

Qui, s'il dit : "Je veux!" répond : "Non!"

I penso que, en el fons, és una sort trobar-nos de tant en tant amb aquesta oposició directa a la nostra voluntat.

***

Després topo amb L'Horloge -dieu sinistre, effrayant, impassible- que ens avisa:

Souviens-toi que le Temps est un jouer avide

Qui gagne sans tricher, à tout coup! c'est la loi.

Le jour décroit; la nuit augmente; souviens-toi!

Le gouffre a toujours soif; la clepsydre se vide.

***

Finalment, em reconforta aquesta visió, bellíssima i certa, de la creació literària com una eina poderosa:

II est doux, à travers les brumes, de voir naître

L'étoile dans l'azur, la lampe à la fenêtre

Les fleuves de charbon monter au firmament

Et la lune verser son pâle enchantement.

Je verrai les printemps, les étés, les automnes;

Et quand viendra l'hiver aux neiges monotones,

Je fermerai partout portières et volets

Pour bâtir dans la nuit mes féeriques palais.

Alors je rêverai des horizons bleuâtres,

Des jardins, des jets d'eau pleurant dans les albâtres,

Des baisers, des oiseaux chantant soir et matin,

Et tout ce que l'Idylle a de plus enfantin.

L'Emeute, tempêtant vainement à ma vitre,

Ne fera pas lever mon front de mon pupitre;

Car je serai plongé dans cette volupté

D'évoquer le Printemps avec ma volonté,

De tirer un soleil de mon coeur, et de faire

De mes pensers brûlants une tiède atmosphère.

***

He topat amb Baudelaire de la manera més inesperada. Dedico hores aquests dies a treure la pols, un a un, dels llibres de la biblioteca i aquesta feina, com totes les labors feixugues, acaba sent reconfortant. Permet, al mateix temps, recuperar llibres oblidats i fullejar-los -rellegir-los vagament- de forma inesperada. És així com he recuperat aquest volum, comprat en alguna llibreria francesa, que deuria escampar-se d'unes obres completes. És una edició de finals del segle XIX, bonica, en mitja pell, amb un retrat de l'autor gravat a punta seca. M'omple part de la tarda.

Notes

Tots sabem, com deia Pla citant Montaigne, que la vida és ondoyante. Però mai volem pensar que aquestes ondulacions poden arribar a ser onades que ens passin per sobre. Allò que no volem que passi no passa per les nostres ments, ho evitem, com si no pensant-hi no existís la possibilitat de que passés. Així com sovint imaginem allò que desitgem que succeeixi, i ens gronxem en aquesta recreació fictícia per molt improbable que sapiguem que sigui, allò que no desitgem que tingui lloc, ho evitem. En el pensament i en la imaginació. Perquè creiem que si no és, ni tan sols en el nostre pensament, no serà mai en la realitat. I és així com els mals, les desgràcies, les contrarietats -tinguin el rang que tinguin- sempre són inesperades i sorprenents, tot i que sapiguem de la seva possibilitat i, fins i tot, de la seva probabilitat. I és així com el seu encaix en la nostra vida és sempre costós, dificultós i, també, pesat.

***
Noto que aquests dies em costa escriure, que busco excuses per posar-m’hi i, quan finalment ho faig, no trobo la fluïdesa necessària. He deixat passar les idees i el ritme per encadenar-les en l'escriptura. Em passa alguna cosa semblant amb la lectura, que és sincopada, inapetent, dubitativa i fragmentària.
Tot i això, em sembla encertat el que llegeixo en Paul Auster: que qui escriu és perquè no té altre remei, perquè difícilment podria no fer-ho. Conversant l’altre dia amb l’I. i l’X. coincidíem precisament en aquesta certa necessitat i consideràvem estrany que els bons lectors no acabin sentint la crida -o la necessitat- de l'escriptura.

***
L’À., com ha fet també alguna vegada l’R., em suggereix, tímidament i indirecta, que cerqui alguna revista on publicar articles o altres textos. I potser tenen raó, però a aquestes alçades de la vida, si he de trucar portes desconegudes ja només tinc esma de fer-ho si m'obren estances que enlluernin amb la seva elegància i majestuositat o, alternativament, que m'aportin calidesa, confort i comoditat. El temps passa i determinats hàbits són, també, passat.

***
Llegint els mestres, com he fet aquests dies amb les relectures de Marías, hom empetiteix, pren consciència de la magnitud de les seves limitacions. En canvi, repassant els taulers de les llibreries, i constatant l'existència de determinades publicacions, hom retorna a les seves dimensions originals.

***
Casualment, em coincideixen aquests dies unes quantes trobades socials, dinars i sopars amb amics bàsicament, dels quals intento no absentar-me ni físicament ni mentalment, tot i les dificultats que a voltes em suposa. Sopem, en vigília de festa, amb l’À. i l’R., a Barcelona i allà on em costa més mantenir-me en la conversa és al Belvedere, on anem a prendre alguna cosa havent sopat. L'atmosfera de llum tènue, el calor de la fusta dels interiors i els colors vius dels líquids de les ampolles amb les quals conflueix permanentment la meva mirada, resulten quasi hipnòtics. Per contra, sóc totalment immune al Gin fizz que he demanat, del qual només percebo l'acidesa. Quan anem després a buscar el cotxe, el carrer Enric Granados és a vessar de gent -jove- que surt de nit. Aquest és un univers que m'és del tot aliè i em fa prendre consciència de que la riquesa del món rau, en bona part, en l'existència de realitats aïllades que mai conflueixen.
Aquell mateix dia he dinat sol al Bassy, bar que he fet meu -fugaçment- i on he viscut també uns moments de quasi inconsciència, endut per elements que confluïen però que em xocaven amb la seva incompatibilitat: el soroll ambiental fet de multitud de converses a plena veu, la conversa de la taula veïna -aquesta sí que la sentia perfectament- centrada en els moviments socials llatinoamericans, els balls silenciosos d'una jove Jennifer López a la pantalla del local, els plats curulls de salses i guarnicions que circulaven en totes direccions... Una galàxia, també, aliena.

***

Divendres, en canvi, sopo al poble amb els amics d'infantesa. La coincidència fa que en una taula veïna, la que em queda més directament a la vista, s'instal·li X amb la seva família. S'asseu de cara. No queda res d'aquell enamorament, molt fugaç, de joventut, però sí una certa torbació o interès que impedeix que la meva mirada s'escapi en altres direccions. La manca de reciprocitat, la incomoditat del soroll ambiental i el pes del present s'acaben, però, imposant sense cap mena de discussió.

***

Per ser sincer he de confessar que la relectura de Todas las almas no ha respost a les expectatives generades pel record de les lectures primigènies. Potser no era el seu moment.

En canvi, Beber de cine, de José Luis Garci, que havia començat a l'estiu sense massa èxit, m'interessa més ara. Hi trobo, a més, una dedicatòria inesperada -i que deuria escapar-se també al llibreter que me'l va vendre- del mateix Garci a la directora d'una revista de modes.

***

Aprofito aquests dies per caminar. Divendres a primera hora començo a pujar cap a la Figuera. Em sorprèn el silenci de les fondalades, un silenci absolut que em fa pensar en l'aparell que, segons explica Marías precisament a Todas las almas, utilitzaven alguns professors que eren alhora espies i que generava un ruido blanco, que els tranquil·litzava i els ajudava a dormir. Allí, el silenci era també blanc, quasi nival.

***

Llegeixo que Paul Auster i Siri Hustvedt es van conèixer el 23 de febrer de 1981. Una coincidència transnacional de l'autor que més ha escrit sobre l'atzar.

Notes

Amb l'inici de la relectura de Todas las almas em ve a la memòria una mena d'història curta, en forma de diari, titulada paradoxalment Amnèsia, ambientada a la ciutat Oxford. La deuria escriure sota l'influx d'aquesta lectura. Cerco a l'ordinador i trobo l'arxiu -de wordperfect- datat l'any 1995. És força més antiga del que em pensava, la vaig escriure amb vint-i-sis anys i, si se'm permet la immodèstia, no em sembla tan dolenta.

***

Han arribat, de cop, els primers freds. Avui fa un dia gris, d'aspecte hivernal. Regna el silenci i escric a la taula del menjador. Una llar de foc encesa i un gos caçador, als meus peus, acompanyant-me mentre escric això, dibuixarien una escena perfecta. En canvi, hi tinc un conill, petit, gris, suau, que de tant en tant em mossega les sabates. La imatge m'acosta més al surrealisme que al classicisme.

***

Després de canviar-li els pneumàtics, porto el dos cavalls a l'ITV. Supero, ara sí, la prova i després, mentre faig temps per recollir l'N. del col·legi, dono voltes sense rumb amb el cotxe. M'aturo a l'entrada d'un camí arbrejat que condueix a una casa senyorial. Faig unes fotos i m'entretinc mirant el paisatge: el verd dels camps, el blau intensíssim del cel, els núvols que creixen dibuixant múltiples formes. Quan vaig a pujar al cotxe, tomba pel camí un cotxe semiluxós, conduït per un noi d'uns trenta anys, que em mira de reüll i s'atura al meu costat. Em pregunta si espero algú i se m'acudeix contestar-li alguna barrabassada relacionada amb algun membre de la seva família, que si fos un seguidor de l'escola d'escriptura cipotuda consignaria aquí amb gran plaer, però en canvi li responc amb la màxima -i immerescuda- afabilitat. Segueix la seva ruta, mentre jo emprenc camí de Vic a recollir l'N. L'espero aparcat davant d'una casa, de la qual van sortint nens d'orígens llunyans. Les seves mirades i somriures quan veuen el cotxe arcaic, que els deu resultar llunyà i còmic, contrasten amb l'estúpida actitud del senyoret de rancis ancestres osonencs.

***

A la tarda, parlo una estona per telèfon amb l'amic X. Em diu que darrerament estic prolífic. És curiós perquè jo tinc la sensació contrària.

Després, llegeixo una estona a la terrassa, aprofitant l'última estona de sol, que encara escalfa. Acabo el Mediterráneos de Llop, que em sembla del tot imprescindible. Més enllà de la lectura estricta, nodreix amb aprenentatges i descobriments diversos. Potser és perquè jo tinc també una comunió amb aquesta ciutat, però els poemes sobre Bordeus em resulten extraordinaris. També les tres o quatre poesies sobre Nàpols, on curiosament hi ha la G. aquests dies.

***

La solitud, i el seu silenci, poder ser, segons les circumstàncies, verinoses, però també poden esdevenir un regal i una oportunitat per a la introspecció.

***

Veig a trossos Blonde, la nova pel·lícula sobre Marilyn Monroe. Quina vida tan trista i infeliç. La interpretació d'Ana de Armas -nova musa- pot semblar, i segurament és, excessiva, però també sòlida i incontestable.

***

Un dels descobriments que em fa Llop és el del trobador Jaufré Rudel -o Jaufrés Rudèls, senyor de Blaye, creador del concepte amour de loin -o amor de lonh-, el que ell sentia i cantava per una princesa de Trípoli a qui no veia. És un sentiment bonic.

***

Passar, com Llop, una temporada a Bordeus, en solitud, dedicat només a escriure i passejar, seria un regal insuperable.

***

Rolla, de Gervex, que il·lustra la coberta de la primera edició de Corazón tan blanco, i tot el que condensa la pintura, un altre descobriment a través dels poemes bordelesos de Llop.