Dissabte

Em costa venir a escriure. No per indolència, sinó perquè cada vegada tinc més por de ser incapaç d'escriure allò que vull escriure.

***

L'X., per a més senyes advocat de professió, va explicar-me que, davant d'una gestió administrativa, va haver de fer reiterades visites a la finestreta perquè, cada dia que passava, la funcionària de torn li demanava un nou paper, que no tenia. Finalment, l'últim dia del termini va aconseguir presentar-se definitivament amb tots els documents i la funcionària es negava llavors a admetre'ls perquè durant aquest llarg període li havia acabat caducant el carnet d'identitat.

Aquesta història, més pròpia de l'univers literari de Kafka que de la realitat del nostre temps, té per a mi un valor al·legòric. Hi ha persones a qui, en circular per la vida, sempre ens falta, metafòricament, algun paper. De fet, L'home a qui faltava un paper podria ser perfectament el títol d'una novel·la. Ens sentiríem identificats amb el seu protagonista, sempre amb una sensació de vulnerabilitat, amb un transitar incomplet i provisional per la vida.

***

Quan estudiava, me'n sortia molt bé amb la teoria però detestava els problemes. Amb la vida, em passa el mateix.

(Un apunt immodest: això no vol dir que no els resolgués, ni els resolgui.)

***

Dia de mercat a Vic. Els avantatges de llevar-se d'hora: frescor i absència de gent. Unes quantes llibreries i unes parades de la plaça: un diari estival de Parcerisas, uns préssecs de vinya i uns tomàquets d'Arenys de Munt. Abans de tot això, veig l'M. i, inevitablement, se'm disparen els records d'adolescència, com un món fantasmal, quasi fictici.

***

Per l'instagram em surt, per casualitat, la foto d'una postal de Saignon escrita i enviada per Cortázar, que ven un antiquari. Descobreixo així que l'escriptor argentí havia viscut en aquest petit poble del Luberon que mai em canso de visitar. Sabia de la seva presència a Grignan (territori també de Madame de Sevigné), immortalitzada en un conte d'un cert erotisme, sobre la qual vaig escriure un article fa anys, però desconeixia aquesta relació amb aquest racó tan estimat. Així, la geografia íntima se m'enriqueix.

***

Sovint em vénen al record els viatges que fèiem amb els nens quan eren petits. Se m'apareixen vivament aquells dies a la Bretanya, la Borgonya, Normandia, el Périgord... Vivíem al paradís i no ho sabíem.

***

Sobre això, aquest paradís de la infantesa dels fills, escriu José Carlos Llop en algun poema de Mediterráneos, l'última recopilació de la seva poesia. La lectura, encara no acabada, d'aquest llibre sumada al pòsit de moltes altres lectures anteriors, em fa pensar que Llop deu ser el gran escriptor espanyol viu dels nostres temps. Sense fer escarafalls, construeix una obra que excel·leix de forma estrepitosa i, paradoxalment, mig oculta.

***

El poema de Llop sobre Bordeus (La vida distinta o La chanson de Bordeaux), tal vegada antipoètic des del punt de vista formal, el trobo insuperable. Potser perquè enllaça també amb la meva geografia més íntima.

***

En aquest poema escriu Llop una frase que va improvisar després de veure un retrat de Barthes, segons la qual L'écrivain est un homme blessé, mais avec sens de l'humour, i afegeix Et sens de l'amour, olvidé añadir.

***

Busco el ganivet per tallar formatges tous, aquell que és buit de dins, i la G. em diu que mai hem tingut un ganivet d'aquests. Efectivament, té raó; recordo llavors que només hem tingut aquesta classe de ganivets en algunes de les cases franceses que hem llogat. I sento llavors una certa felicitat de pensar que, d'alguna manera, he fet meves totes aquelles cases, aquelles estances i aquelles petites possessions que les conformaven, com el ganivet dels formatges tous, i que aquells paradisos no han desaparegut del tot. Ens han deixat un cert pòsit i formen part del que som.

***

Fa dies que, quan anem a caminar, em fixo on hi ha figueres que trobem pel camí, per, quan arribi la tardor, agafar-ne un esqueix i plantar-lo a casa. Li pregunto a l'R. i em diu que la de Castellà és la que fa les figues més bones. Però això tampoc m'interessa especialment. Tinc ganes de tenir una figuera, símbol familiar (de petit en recordo una d'allargassada en un test de casa) i arbre mediterrani per excel·lència, pel seu creixement anàrquic, per l'olor dolça, pel contorn matissià de les seves fulles, perquè sempre acompanyen les masies, al costat dels pous o enmig dels patis, també per les seves reminiscències gregues.. Tot això em fan néixer la necessitat de fer créixer una figuera. 

***

Caure del cavall, és l'expressió que usa l'R. davant del meu reconeixement a algunes de les cançons més -relativament- recents de Loquillo, a les quals no prestava prou atenció, ofuscat, com sempre, per les meves dèries centrades en les creacions més primigènies dels músics.

Així, a la nit escolto repetidament Cruzando el paraíso, que ja va punxar-me al concert de divendres passat, i que sento com em toca d'una forma molt personal:

Somos tan iguales y a la vista tan distintos
Yo bajando a los infiernos y tú cruzando el paraíso
Para ti la vida que te lleva
Para mí la vida que me quema
Tenías tanto que aprender y yo tanto por demostrar
Por un instante la eternidad.

Sí, em sembla que ens quedarem sempre amb la vida que crema.

Notes. P.

Jugava a tennis contra la paret de casa, que sempre acabava patint despreniments de guix. M'hi passava hores. Aquell dia cantava, interiorment, Cadillac solitario, que havia acabat d'escoltar, repetidament, al tocadiscs de la meva habitació. Em recreava en aquella lletra, nova llavors, que em semblava profundament transgressora i que em portava el record, més buscat que real, d'alguna noia. Ara recordo vivament aquell moment, com si acabés de passar. Hi he pensat, avui mentre sonava aquesta cançó a la ràdio del cotxe. Els vidres opacs de les ulleres de sol han amagat la rojor dels meus ulls i les llàgrimes, que no he pogut retenir però que no han acabat de caure galta avall. Tampoc sabria dir ben bé per què ni per qui brotaven. Per ningú en concret. Potser per aquell noi jove de la raqueta, tan llunyà. O per tots i cadascun de nosaltres.

***

Una casa de subhastes barcelonina treu a la venda una col·lecció d'autògrafs. N'hi ha d'actors, escriptors, pintors i gent de la faràndula. Moltes d'aquestes signatures es van estampar sobre fotografies, que acaben sent més interessants que l'autògraf en si. Em criden especialment l'atenció una foto de Camus fumant, sempre tan elegant, i una altra d'Ingrid Bergman, que sembla voler esquivar la càmera i mira cap avall, transmetent una profunda malenconia. Em captiva enormement aquesta imatge, i també el fetitxisme de saber que va passar per les mans de la protagonista de Casablanca, però què en trauríem de posseir-la? Res, perquè mai posseiríem aquesta mirada trista ni el món en què s'expressava, que és el que realment ens imanta.

***

La meva manca de mètode a l'hora d'escriure resulta enervant. Ara prenc notes per preservar idees i moments, però quan les recupero em resulten inextricables. M'exaspera no entendre-les, que la feina de recollir-les hagi estat en va.

***

Havent dinat, quan el sol és ben alt, és, paradoxament, quan més bonic trobo el color del mar. Diumenge, mentre esperava la G. i l'N. que compraven un gelat, palplantat sota uns pins alts i forts, d'agulla ben verda, vaig sentir aquell blau intens, onejant, com la millor bandera a estimar, la més propera, l'única possible.

***

Mai discutiré el bon gust ni l'elegància: és un dels triomfs de la civilització. Però sempre penso que qui assenta dogmes (no es poden portar camises de maniga curta, no es poden portar pantalons estrets, etcètera) té una relació estranya -al·lèrgica- amb la llibertat. També en la moda, laissez faire, laissez passer.

***

El dogmatisme em fa resultar odioses fins i tot les causes més nobles.

***

L'educació no hauria d'impedir contradir a qui expressa opinions que no compartim, però a vegades és una barrera que impedeix fer-ho.

***

Vaig conèixer la P. en una època en què vaig tenir la utòpica, potser delirant, idea de ser llibreter. Feia llavors unes pràctiques en una llibreria de Barcelona, i vaig coincidir amb ella, per primer cop, un dissabte al matí. Per als que només anem a la ciutat entre setmana a treballar, els dissabtes al matí, a Barcelona, ens resulten estranys. No hi estem acostumats. Regna pels carrers -i pels establiments- una mena de pau fictícia, com una treva momentània i fràgil. A aquella hora, la llibreria també era buida; només hi entrava, de tant en tant, algun client despistat. Vam començar a parlar de lectures -de què sinó- mentre l'ajudava a encaixar llibres per devolucions. Em vaig adonar de seguida que coincidíem força en els gustos, en la mirada. Després li he llegit que la literatura que li agrada és fragmentària; doncs precisament per aquí venien les coincidències. Crec que vam citar Zweig, Ginzburg, Madieri, però el meu record també és també fragmentari. Contraveninit les normes -jo era un becari-, la P. em va permetre fins i tot que fes alguna recomanació a alguna passavolant matinera. Em permeto una falta de modèstia: gràcies a això es va endur Verd aigua. De res, senyora.

Vam anar coincidint més -en dies i en gustos- i en les nostres converses va parlar-me dels seus mons: de Granada i de la casa - o La Casa- d'Almeria. Jo devia parlar-li també dels meus mons, que no acaben de tenir un encaix geogràfic. D'entrada, per la seva joventut, em va sorprendre la profunditat i maduresa dels seus coneixements, així com la seva profunda sensibilitat. El meu últim dissabte a la llibreria, mentre ens acomiadàvem (semblava llavors que per sempre) després de baixar la persiana, mentre pujava a la moto, em vaig permetre donar-li una plaquette que acabava d'editar llavors amb textos sobre Londres i les seves llibreries. Ella m'havia parlat també d'alguns contes que havia escrit, però que no li agradava donar a llegir. Me'ls va enviar, però, uns dies després. Estaven ben escrits, tenien ànima, però he de confessar que sóc molt mal lector -i, per tant, mal jutge- de contes. De ficció, en general.

Ara, la P. que va descobrir-me setmanes després Saul Leiter a la Colectània i que va escapar d'aquesta ciutat que li resultava una mica carcerària (potser l'adjectiu és exagerat) per instal·lar una llibreria a Granada, ha escrit per sorpresa -almenys per a mi- el magnífic i inclassificable ¿Qué piensa mi padre?. Fragmentari, òbviament, i també familiar, acollidor, humil (en el bon sentit), madur i sentit és una porta oberta al seu món. Diria que els pensaments del pare romanen encara ocults, segurament perquè són inabastables, però els seus van obrint-se pàgina a pàgina, amb el blanc del silenci dominant a voltes sobre el negre de l'escriptura. Personalment, em sento molt proper al silenci d'aquest pare, que també és el meu. I ja sé que pot arribar a resultar irritant, però sovint l'hermetisme és l'única defensa, l'única opció raonable. Treure l'entrellat a aquest silencia seria impossible si no existissin sempre uns poemes, uns textos o, encara millor, uns records.

A diferència de la P. tinc el mal costum de no subratllar els llibres, nascuda de la mania de deixar-los immaculats. Així que en les lectures sempre se m'escolen fragments valuosos, que acabo perdent. Tanmateix, he mirat de recuperar-ne alguns i reproduir-los aquí.

Soy plenamente consciente de mi propia autocensura. Lo que me dice, que algo de lo que quiero exponer al mundo se esconde entre estas palabras. No digo que sea una mentira lo que cuento. No lo es. Pero tampoco es la verdad de quién soy. O si, porque mis censuras forman parte de mí. (...) Alice Munro dice que la autobiografía se encuentra más en la forma que en el contenido. Mi vida sin duda la concibo de forma fragmentaria. Por ello este texto es imposible que sea de otra manera.

Me gustaría escribir en un cuaderno todo lo que he subrayado a lo largo de mi vida. Seguro que todas esas líneas hablan más de mí que lo que yo misma pueda escribir jamás. Creo que incluso yo misma me sorprendería y que descubriría cosas que desconozco. Creo que algo parecido trato de hacer en este texto, ordenar muchas de las frases que se han clavado en mí y que en cierta manera dicen quién soy. 

Entrada la noche, lo mejor que se puede hacer es leer poesía. Sólo la poesía convive bien con esa soledad de la madrugada, la penumbra de las luces apagadas, el descanso de la vida.

Mi padre me contó que a las espigas que se pegan a la ropa en el campo se les llama amor del hortelano. La vida cobra sentido en este tipo de cosas tan pequeñas.

El escritor peruano Julio Ramón Ribeyro dice que escribir, más que transmitir un conocimiento, es acceder a un conocimiento. El acto de escribir nos permite aprehender una realidad que hasta el momento se nos presentaba de forma incompleta, velada, fugitiva o caótica. Al leer esta frase en los diarios de Ribeyro entendí por qué empecé a escribir: necesito comprender quién es mi padre.

Paula Puigmartí, ¿Qué piensa mi padre?

Breus

L'estiu és un vestit de color blau cel.

***

No fer mal als altres -i ser respectuós és una manera de no ferir- és molt important. El cristianisme, sempre maximalista, ens diu que amb això, ni de bon tros n´hi ha prou, però jo crec que és un gran pas.

***

Fora de les arts, els esports i altres disciplines que requereixen un virtuosisme, és a dir, en la quotidinitat, sempre preferiré les persones resultadistes a les perfeccionistes.

***

Pedro Olalla contraposa l'actual pau idíl·lica de les illes de l'Egeu amb la dificultat de la vida, en aquell mateix indret, en temps pretèrits de guerres i pirateria. La fragilidad de la justicia y de la civilización, diu.

I posa el dit a la nafra, perquè és aquesta fragilitat, que percebo avui en dia potser de forma hipersensible, el que més m'inquieta ara mateix.

***

Els ideogrames de les primeres escriptures, representats en el llibre d'Olalla, em fan pensar en els actuals emoticons. Com si es tanqués un cercle.

***

L'estiu és un petó al coll.

***

El llibre de la P., magnífic. No és que em sorprengui, tot el contrari.

***

Aquests darrers dies tinc la sensació que la meva vida és ishiguriana: the remains of the day.

***

L'estiu és aquella cançó d'Otis Redding: sittin' on the dock of the bay.

***

No crec que l'evolució social, absolutament lligada a l'evolució tecnològica, tingui com a objectiu evitar el pensament, però la realitat és que l'està desterrant de la nostra vida.

***

Potser aniré al concert de Loquillo al festival de Pedralbes. Tot i que l'encaix -Loquillo i Pedralbes- em resulta difícil.

***

El millor que podria escriure emergeix de nit, entre somni i vigília, com un monòleg semiconscient impossible d'enregistrar.

Potser m'estic tornant freudià.

***

L'estiu és un amor platònic.

Notes

M'he llevat, he anat a córrer i després m'he pres un ancestral suc de fulles d'olivera, tal com fa Pedro Olalla. L'eterna joventut no pot tenir escapatòria.

***

Juan Claudio de Ramón, parlant de Roma i fugint una mica dels estereotips d'opinió actuals, reivindica el turisme per a tothom: visitar Roma com un dret humà. I no li falta raó. Perquè sempre considerem que el turisme, com l'infern, són els altres.

***

Ara bé, l'oportunitat perduda, en algun d'aquests forats pandèmics, de visitar Venècia, o Roma, o Florència, sols, sense masses, és imperdonable.

***

Ara que Barcelona ja torna a estar envaïda, m'agrada, en certa manera, passejar pel centre ciutat a les hores més improbables, gairebé com un acte d'excentricitat o d'exotisme. Ahir vaig fer-ho a les quatre de la tarda, amb una calor no hòrrida però sí desagradable. Vaig creuar la Rambla, com si fos un altre planeta i jo portés un escafandre, després vaig enfilar el carrer de Santa Anna, poblat de comerços incomprensibles, i vaig passar per davant de l'Hotel Nouvel, on parava Josep Pla quan anava a Barcelona durant una època de la seva vida. M'agrada aquest hotel, potser des que sé que és un indret planià, però també objectivament: pel seus finestrals i rètols de ressonància art-déco. Ara mateix, és l'hotel que triaria si hagués de fer nit a Barcelona, cosa que no deixa d'atreure'm.

La riuada del portal de l'Àngel se'm va tornar a endur, inhòspita com les aigües amazòniques.

***

De nit, en canvi, Barcelona és una altra cosa: la Pedrera dibuixada sobre el cel nocturn, els passejants amb un punt de lluentor als ulls, l'aire que es refresca molt tímidament, l'alcohol que anima les converses a les terrasses... El negre de la nit ha vençut l'hora blava i l'atmosfera té una vibració especial. En aquests moments ens creuríem capaços de qualsevol gesta.

***

La nit, tanmateix, acostuma a desorientar-nos. S'ha escrit molt sobre la nit i se li ha arribat a donar un valor auri: l'aura del noctàmbul, del bohemi, els ambients i laberints de la nit... En canvi, el matí té poc prestigi. I quantes coses no podríem fer millor a les primeres hores del dia! Quants indrets i imatges belles no ens perdem per no veure-les, en solitari, a les cinc o a les sis del matí. Els efluvis de la nit ens arrosseguen i la tebiesa dels llençols ens embolcalla, mentre deixem passar les millors hores del dia.

El mateix Pedro Olalla ho explica magníficament a Palabras del Egeo:

Ya sabes, siempre me ha gustado madrugar: todo es tan nuevo y tan intacto bajo la luz de estas primeras horas que levantarme pronto es para mí un placer mucho más furtivo que trasnochar. Los rayos de sol, casi horizontales todavía, entran ahora hasta el fondo del patio como una ola dorada, como un balde de luz derramado sobre las lajas de pizarra del suelo. La mesa de madera donde estoy escribiendo comienza a calentarse levemente; la claridad inunda las hojas del cuaderno, y la piel que recubre sus tapas parece de un ser vivo que agradece la tibia caricia del sol; solo la tinaja de barro, en un rincón de sombra, retiene una redonda bocanada del frescor de la noche.

***

Del llibre d'Olalla, el que més m'agrada, de llarg, són aquests moments de vida simple, amb l'eco, tan present, de Grècia. M'agradaria que publiqués un diari.

***

Gairebé sempre, els desitjos més intensos no depenen d'un mateix. I això, que podria semblar negatiu, arriba a ser bo, perquè limita la nostra capacitat de creuar determinats límits. En la gent molt ambiciosa, en canvi, sol passar que els seus desitjos estan relacionats amb la seva pròpia actuació i això els fa superar molts límits: els del sentit comú, els de la honestedat i també, els del ridícul. Quan succeeix això últim en determinades persones sento una estranya i malsana satisfacció.

***

Dos coloms es barallen a cops de bec, mentre la resta es van menjant, pausadament però diligentment, tot el pa que algú els ha deixat. Una valuosa imatge metafòrica.