La cristalmina

Quan els nens eren petits i marxàvem de viatge portava sempre a la motxilla una ampolleta de cristalmina acompanyada d’un paquet de gases i algunes tirites. Molt poques vegades l’havia hagut d’usar però em donava tranquil·litat saber que, si algun d’ells queia i es feia la clàssica pelada als genolls podria almenys desinfectar-li la ferida i curar-lo també emocionalment. Perquè tots recordem que quan érem nens i ens fèiem mal, la mercromina o l’aigua oxigenada tenien més la funció de reconfortar-nos i sentir-nos cuidats que no de curar-nos possibles infeccions o dolors físics. La bromera de l’aigua oxigenada eixugava les nostres llàgrimes, igual que la tirita feia desaparèixer miraculosament una ferida que deixàvem de veure.
En el meu paper de pare previsor i modèlic, fins i tot havia arribat a socórrer algun nen desconegut –al castell de Monbazillac, per exemple- amb la meva cristalmina màgica i les gases que eixugaven la sang i netejaven la pols. Als meus fills els feia una mica de vergonya. Tant se val, es tractava només de saber que podies fer alguna cosa si no tenies aigua i sabó a mà. I que podies protegir-los.
He recordat això mentre, llegint un diari digital, m’ha aparegut un anunci de cristalmina. Veig que ara la fan en moltes presentacions –el líquid amb esprai, que era el meu, en gel i un altre esprai més sofisticat. He recordat també viatges carregats de benes i pomades, quan havíem de fer cures a una ferida més importants, o xarops d’antibiòtics conservats en neveres portàtils. Compres de pomades antimosquits i pastilles contra el mal de coll en farmàcies franceses (aquestes son més bones que els strepsils, papa). Cures de mals, afortunadament menors, però que ens preocupaven i volíem cuidar com més bé sabíem.
Ara, les ferides dels nostres fills ens seran ja desconegudes. L’adolescència obre al mon i a la seva capacitat de fer mal. És així com ha de ser; és, com s’ha dit sempre, llei de vida. I no tindrem remeis infal·libles a la motxilla. Ens hi hem d’acostumar. Ja no duc cristalmina ni gases a la motxilla, hi han deixat un buit.

Notes

No sé si és per la sequera o l'absència de gats, però aquest any el jardí és ple de sargantanes. Mentre llegeixo, rego o, simplement, bado les veig sortir de sota els testos, dels parterres, de qualsevol racó. Quan érem petits les agafàvem, no sé com ho fèiem, i molts cops acabaven fugint mentre ens quedàvem amb la cua, que seguia movent-se, a les mans. Hi havia llavors un alt percentatge de població mutilada, ara totes son senceres, boniques i gràcils.

Algunes nits apareix també una cuca de llum, com un record lisèrgic de la nostra infantesa.
 

***

Cada dia amb més ganes d'abraçar el moviment neoludita. Cada codi QR absurd i inútil és un estímul.

***

Per construir un país és fonamental tenir al davant referents culturals i intel·lectuals sòlids. Si això no succeeix és com córrer en el camp de batalla darrere d'un capità coix.

***

No dono l'abast amb tot el que m'agradaria reproduir i citar de Agua y jabón de Marta D. Riezu, un llibre que no he estat capaç de llegir a petites dosi, com caldria. La meva mania de no subratllar els llibres ha fet també que s'esmunyissin moltes idees, sensacions, pensaments, referents que hauria volgut conservar. Caldrà anar-hi tornant, a l'atzar.

***

Un dels valors d'aquest llibre són les cites, sempre acerades. Martínez Zarracina, que he de buscar a google per saber qui és: Las opiniones no sirven para nada. Apenas para subir a ellas y parecer más alto. I quants nans necessiten avui en dia aquest graó per mirar de treure al nas entre la merda de twitter.

***

I una de Pérez Reverte sobre els periodistes: Suelen pertenecer a una de las categorías de la triple D: desequilibrados, divorciados, dipsómanos.

I el pitjor és que és mentida.

***

Rellegir algun capítol de l'extraordinari Pinyols d'aubercoc en l'edició original dedicada que m'ha aconseguit l'amic R. I la tristesa de pensar en la desaparició del seu programa a la televisió pública.

Allò del capità coix.

***

Juny és una promesa de nits sense fi, de capvespres frescos i vestits lleugers. Juliol, com la seva fonètica pesada ja indica, és la realitat de dies inacabables de sol enlluernador i aire pesat, irrespirable.

Juny són banderoles de paper de color i bombetes de fil incandescent per on voletegen les arnes, juliol són els camps agostejats -noti's la contradicció del verb- i els mosquits estúpidament inútils, picant-te les cames.

***

Sobre la inutilitat de mosquits i homòlegs. Mentre ens banyem al mar, intentant esquivar una medusa que neda per allí, pregunta l'N:

- Per què serveixen les meduses?

I hi veig una última reminiscència de la seva infantesa.

***

Aquella sensació de desolació de quan una nòvia, que et veia totes les gràcies, de cop deixa d'estimar-te. L'adolescència dels fills és això.

Migdia

Des de fa uns dies Barcelona em recorda Nimes o Arles. És curiós perquè Barcelona és una gran urbs, amb un caràcter aparentment allunyat del d'aquestes petites ciutats provençals. Però caminant pel parc de la Maternitat, en ple migdia, la llum encegadora del sol, reflectida sobre la sorra clara dels camins, té aquests dies alguna cosa dels parcs que envolten les Arenes de Nimes. El sol crema, la calor és més seca del que és habitual, ningú passeja a les hores centrals del dia i això em recorda un migdia d'estiu que vam passar a Nimes, ciutat morta on la gent deuria estar reclosa per amagar-se de la canícula. Llavors vam dinar en una terrassa a tocar de les parets blanques de les Arenes on el propietari va parlar-nos de toros. De què, sinó. L'home ens va explicar que viatjava cada any a Sevilla només per anar a les corridas. Vestia d'acord amb el que hom espera d'un aficionat taurí francès, quasi semblava un figurant. Després, vam caminar pel centre de la ciutat, on tot era tancat excepte una llibreria amb els aparadors de fusta. Enyoro les llibreries del país veí.

***

He dinat en una placeta de les Corts, plaça del Carme crec que es diu. La terrassa del restaurant era plena a vessar, amb taules de totes les mides i capacitats. La gent xerrava, menjava i bevia. I era feliç. He arribat a la conclusió que res fa més feliç a la gent del nostre país que trobar-se per menjar i beure. O potser és simplement menjar i beure. Veus i rialles; la pandèmia era un fet aliè, o volgudament ocult. Es menjava bé, dignament, en una ciutat on això cada vegada és més difícil. Sense artificis ni artistificis. Sense ínfules. I això m'ha fet pensar també en la França provençal, on la gent dina plats sense pretencions, sense mostrar-se apressats, rient, parlant. El respecte per una estona, uns moments, que es feia seus, sense intromissions externes. M'he fixat que gairebé ningú mirava el mòbil, només parlaven, menjaven, bevien. M'ha agradat aquesta Barcelona provençal, que habitualment no sé veure.

***

De tornada a la feina, em fixava en els cotxes -darrerament ho faig- i he recordat que de petit em semblava que els cotxes tenien cara. L'expressió variava si tenien els fars rodons, fet que els donava un caràcter més desenfadat, quadrats o rectangulars. També la forma dels radiadors i dels paraxocs, fins i tot del parabrisa, ajudaven a confegir l'expressió dels automòbils. N'hi havia que em resultaven més simpàtics, d'altres antipàtics, alguns fins i tot eren dolents. Avui tots els cotxes m'han semblat igual, amb una expressió anònima i impersonal, com ciutadans d'una massa desprovista de vida, molt allunyada de la imatge d'aquells barcelonins que dinaven feliços a la plaça del Carme.

Apunts

Vaig a Casa Usher on Theodor Kallifatides signa exemplars dels seus llibres. Trobo lloc per aparcar al mateix carrer Santaló, just davant de la llibreria. Kallifatides signa al bonic pati, en una tauleta. Creia que hi hauria algun tipus de presentació, però només és això, la signatura. Set o vuit parroquians fem cua amb els llibres a la mà. En un racó seuen l'editor i la dona de l'autor, que conversen en anglès. Quan em toca el torn, no sé què fer ni què dir. Em surten unes quantes frases en anglès, desllorigades i imprecises. Sé que estic davant d'un autor excepcional, amb una sensibilitat propera, però no sé aprofitar-ho. Kallifatides vesteix amb elegància, però al mateix temps tot en ell denota modèstia. M'acomiado, compro un parell de llibres i marxo, però m'estic una estona al cotxe fent gestions telefòniques. Al cap d'un quart d'hora veig sortir de la llibreria Kallifatides i els seus acompanyants. S'estan una estona conversant al carrer. Ningú reconeix l'escriptor. Allí són, al carrer Santaló, anònims, absolutament allunyats de la pompa que envolta sovint escriptors més petits. Em quedo observant des del cotxe, busquen algun taxi, i per un moment tinc la idea d'oferir-me per acompanyar-los on sigui que vagin, però m'abstinc de fer-ho, més per respecte que per timidesa. Arrenco i me'n vaig, però quan dono la volta per baixar pel carrer Muntaner els torno a veure. Torno a tenir l'instint d'aturar-me, però el descarto. Me'n vaig, carrer avall.

***

Contrasta aquest anonimat de Kallifatides al carrer amb la important presència als diaris d'aquesta setmana. Se'n destaca precisament la saviesa i la modèstia. Efectivament, és una presència profunda però alhora quasi imperceptible. L'antítesi dels nous temps.

***

Com cada any, concert de dissabte d'estiu a Valldaneu. La veu prodigiosa entre la nit dels boscos. La lluna d'una perfecció semicircular. Però la música se'm perd en un repertori que em resulta llunyà. Com tantes obres dels nous museus, que em són alienes en la seva abstracció. Només alguna cançó, més vella, més simple, vibra en una ona familiar. Mentrestant, la mirada se m'escapa cap a les pedres de la torre forta de l'església, quadrangular, i en una estrella que guspireja just sobre la teulada. I em sento més arrelat en aquests elements antics que en la veu, meravellosa, però que se'm perd en missatges complexos.

***

Sovint em diuen que cito o referencio massa quan escric, però no ho puc evitar. Moltes vegades el pensament d'altres és el que allibera el propi. Em consola llegir Agua y jabón, de Marta D. Riezu, on les referències són constants i gairebé sempre ben vàlides. I em sorprèn llegir el que Kallifatides -again- diu en una entrevista al diari. Que llegir i escriure, en l'antiguitat grega era per als esclaus, perquè llegir era estar pendent del que deien els altres, era de febles, deixar-se portar. Per què jo m'he de sotmetre al que pensa un altre? Llegir era claudicar en lloc de ser un ciutadà lliure que no es deixés influir per res.

Ben al contrari, crec que l'esclavitud a bons mestres ajuda a definir el camí propi.

***

El llibre de Riezu és font continuada d'aproximacions a la vida i a la creació, de la mateixa autora i d'altres personatges, molt sovint properes i compartides. N'aniríem portant moltes aquí, massa, per això, el consell és anar directament a la font original. També n'hi ha que se'ns escapen, això passa sempre.

A mi m'han agradat especialment les referències autobiogràfiques i familiars, d'una família austera, especialment aquesta:

En la despensa no había nada con nombres que mi madre no supiera pronunciar. Una casa donde a la hora de comer, con puntualidad suiza, se apagaba la televisión. En la mesa no ser permitía cantar, tamborilear ni decir palabrotas. No te daban atención continua: había que distraerse solo, y ganarse la escucha.

Una familia que sabía que contaba solo con el esfuerzo, y quizá con algo de suerte. Una familia que te invitaba a repetir "por favor" y "perdón".

Quien lleva eso en las alforjas ya lo tiene todo para ir con viento favorable por la vida. Uno lo ve al ir cumpliendo años. La rutina, el cobijo de la estabilidad, el equilibrio. Aprender a estar, para años después poder ser.

***

Ho havia deixat aquí, però entre els apunts sobre l'elegància, m'he trobat això, que no puc deixar de consignar:

El apego a nuestro abrigo azul marino largo, sombrío y envolvente, con unos bolsillos grandes donde quepan las llaves, la cartera y un blanche de Gallimard.

Notes

És normal que les obligacions passin per davant de l'escriptura, en termes d'ordre cronològic. Però no ho hauria de ser que hi passin també en ordre de prioritats.

***

Quan, després de lectures mediocres, arriben bones lectures experimento una sensació equiparable a la de la frescor que ve després d'uns dies de canícula. Javier Marías, Dominique Barbéris, Jacobo Bergareche son aquest aire fresc.

***

Escriure des de la complicitat (o amb complicitat), que és una de les formes més valuoses d'escriptura, no deixa de ser expressar amb senzillesa allò que hem sentit o pensat en alguna ocasió. O allò que no hem arribat a pensar o sentir del tot; que no hem sabut expressar o sobre què no hem arribat a aprofundir. De vegades són coses molt simples, sense gaire transcendència, però que quan veiem escrites les sentim com a nostres.

Llegint Un domingo en Ville-d'Avray de Dominique Barberis experimento sovint aquesta sensació en la forma com es descriuen els ambients: els canvis d'estació, les atmosferes d'algunes zones residencials, els moments del dia... També algunes apreciacions aparentment superficials com aquesta, quan la narradora parla del costum de la seva germana de vestir-se i arreglar-se bé per anar a sopar a la capital, a diferència dels seus amics parisencs:

La mayoría de nuestros amigos, universitarios parisinos, se presenta en vaqueros, una manifestación de su actitud crítica, de su posicionamiento libre en la vida; la señal de que se han liberado de lo fastidioso, lo burgués, lo ceremonial de las apariencias. Sería más acertado decir que en ellos adopta formas más sutiles, ocultas en detalles casi invisibles de sus prendas sobrias, bien cortadas, casi siempre negras, que responden a códigos selectivos, nacidas en el centro de París, fluctuantes como la moda, y que mi hermana no posee, porque vive en Ville-d'Avray.

***

Sento a la ràdio que dos jugadors de futbol del Barça, Griezmann i Dembelé, s'han hagut de disculpar davant de l'empresa japonesa que patrocina el club per un vídeo on apareixien mofant-se d'uns treballadors precisament japonesos. No he vist el vídeo i no puc jutjar la mofa, que de ben segur que és censurable, però no crec que tingui cap càrrega de profunditat més enllà del mal gust i la inconveniència. La reflexió que m'interessa és una altra: la presència permanent i inquisidora del vídeo i la fotografia arreu.

Tots els humans tenim un jo que projectem i un jo que som. El normal, i el desitjable, és que no estiguin gaire allunyats l'un de l'altre, però una certa distància sempre existeix. Qui aguantaria la transparència absoluta de tots els seus actes i de tots els seus pensaments? Crec que això ningú ho desitjaria, ningú ho exposaria, perquè allò que amaguem forma part del nostre jo més íntim i és només nostre. Déu és arreu i ho veu tot ens deien a catequesi, però no ens ho acabàvem de creure.

Les capacitats de la tecnologia i un creixent exhibicionisme han configurat l'actual societat de la imatge, en la qual les càmeres son arreu i ho enregistren tot. Aquells turistes que es passaven més estona rere l'objectiu d'una càmera de vídeo que mirant la realitat a ull nu eren uns precursors del que ha vingut. Cal enregistrar-ho tot, i encara més, el que farem i com actuarem estarà condicionat pensant en la gravació. L'N. m'ensenya com les xarxes son plenes de vídeos en què la gent grava les seves reaccions davant dels gols dels partits de futbol de l'Eurocopa: llàgrimes davant les derrotes, crits i salts davant les victòries. És més important aquesta reacció per ser gravada -impostada a la fi- que allò que realment puguem sentir. Els resultats son pitjors que una pel·lícula de la sèrie B, però, tot i així, ho gravem tot, voluntàriament o involuntàriament. Enlloc ens podem sentir protegits del rastreig i l'enregistrament, dels capricis de qualsevol que circuli amb un telèfon a la mà. Com aquell Déu de la catequesi, les càmeres son arreu i ens mostren tot els pecats de Griezmann i Dembelé.