Més notes

M’ha vingut al cap, no sé per què. El record de la geometria elemental que estudiàvem quan érem nens: el punt, el pla, la recta... La recta, com a successió infinita de punts en una única dimensió. El segment com a part d’una recta, perfectament delimitat entre dos punts i, per tant, finit. Però, i aquest és el dubte que tenia llavors: i la semirecta? Per un costat estava limitada i, per tant, tenia un final, però per l’altre era il·limitada i, per tant, infinita. Llavors, s’havia de considerar infinita o no? Tenia aquest dubte de petit, com tants altres dubtes que apareixien llavors, alguns fruit de la mateixa educació religiosa: la immortalitat, l’infinit, l’univers, l’infern... Però de ben jove vaig aprendre a ser pragmàtic i a adonar-me que pensar molt en aquestes qüestions no em portava a enlloc, que mai hi trobaria l’explicació o la solució.
Malament hauríem anat si els filòsofs i pensadors fossin com jo, penso ara, però continuo creient que al llarg de la vida ens trobem amb molts dilemes i problemes que, per definició, són irresolubles, i que encaparrar-nos a trobar solucions a allò que no en té genera pocs resultats i molta frustració. Com més poderosos ens fem, i per poder entenc capacitació, riquesa, intel·ligència o civilització, més creiem que ho hem de resoldre tot. Per contra, crec que ens dóna més força i felicitat saber que això no és així, que no som omnipotents i que de vegades es tracta de trobar remeis, com els vells savis, més que solucions.

***

La tecnologia, tal com l'usem, cada vegada més un problema i menys una solució.

***  

Llegeixo Qué vas a hacer con el resto de tu vida, de Laura Ferrero, i em sembla una bona novel·la: treballada, profunda, reflexiva i, a voltes, inquietant. Però no puc deixar de preguntar-me què hi ha d’autobiogràfic en aquesta novel·la. Potser ben poc, o res, els bons creadors són així, i així es construeixen les novel·les. Però vull pensar que sí, que hi ha alguna cosa d’autobiografia. Perquè no puc deixar d’interessar-me més per les històries reals que per les novel·les. A l’hora de llegir i a l’hora d’escriure. Segurament diré una boutade però la ficció no m’interessa. O no m'interessa prou. Potser pel pragmatisme que abans esmentava, m'interessa la realitat. Per això detesto els mons fantàstics i els jocs d'atzar. I per això crec que les grans novel·les són les que aconsegueixen amagar que són ficció, igual que les grans pel·lícules són aquelles que ens fan sentir que vivim realment la història.
O potser és perquè qui no les pot haver diu que són verdes. Em veig poc capaç d’inventar-me històries o crear personatges que em siguin llunyans. O, si ho aconsegueixo fer, em sento com el modelista que construeix un vaixell amb escuradents: un treball de paciència, artesania, gairebé orfebreria, però no una creació que em surti de dintre.

Notes

Dino amb X. Amable i afable, com sempre, però experimento una certa sensació de llunyania. Convenciment de viure en un món absolutament diferent i aliè al seu. Preocupació perquè això em passa cada vegada amb més gent.

***

Impossible no enamorar-se del personatge d’Emma Stone a La La Land. Una història simple, però explicada amb sentiment i sensibilitat, que tots voldríem viure. La creació no és més que això.

***  

Reflexiono sobre l’apunt anterior. Potser no tots voldríem viure aquella història, o altres històries que llegim en les novel·les o veiem en les pel·lícules. I si fos un tret més d’aquesta llunyania que explicàvem en la primera nota?

***

En qualsevol cas, l'emoció de viure un llibre, una pel·lícula... és profundament valuosa i plaent.

Apunts

La imatge dels seus cabells negríssims de quan era jove. Jo vivia al pis que tenien els meus pares a Barcelona. Venia a veure'm sovint, passàvem les tardes junts, al pis o pels carrers de la ciutat. Jo intentava seduir-la, però ella volia ser fidel a un nòvio que tenia i que vivia a Sevilla. Fa dos mesos que no el veig, em deia mig plorant entre un mar de dubtes, resistint als meus avenços i anunciant-me que el nòvio venia el cap de setmana següent, mentre jo l'abraçava i sentia l'olor dels seus cabells. Ha estat llavors quan m'he despertat sobtadament, profundament angoixat per un somni tan vívid. I he intentat tornar a adormir-me i continuar somiant que arribava el cap de setmana i la G. abandonava el sevillano, però no he aconseguit cap de les dues coses.

***

Mentre sopem a la cuina l'À., l'N. i jo (la G. fa pilates online al menjador), l'N. diu:

- Jo el que no acabo d'entendre és la diferència entre puta i stripper.

L'À. calla i jo no sé com explicar-li la diferència palmària.

***

Camino per la ciutat, entro en unes quantes llibreries, de vell i de nou, i, a diferència d'altres vegades, trobo infinitat de llibres que m'interessen i que llegiria. Però mogut per un estrany sentiment, no en compro cap. No sé si és una forma de resistència o una mena de tedi.

***

Barcelona, en canvi, em resulta més hospitalària que en les darreres visites pandèmiques. Potser és la força de la primavera. En alguna cruïlla de l'Eixample els arbres de l'amor llueixen ja ben vestits, a diferència del de casa, que encara no ha tret flor. Em fixo amb les palmeres de la plaça Letamendi, anorèxiques, i malgrat tot, belles amb la seva alçada que supera tot edifici veí. El passeig de Gràcia respira, alliberat de turistes i vàndals.

***

En una llibreria un personatge mediàtic espera per signar llibres. Mentre estic jo al fons de la botiga, remenant, sento que parla amb una senyora de l'escola on havia anat i de si coneixia aquell o aquell altre. Jo sóc la filla de nossequí, diu la senyora. En el fons, històries de burgesia d'un poble gran.

***

A Aiguafreda, en canvi, no faig més que caminar per la muntanya. El romaní ja és florit, la calor comença, inquietantment, a fer-se un lloc en les hores de migdia. Darrere el cementiri sento el so del bec d'un picot contra el tronc d'un arbre, però no aconsegueixo veure'l. Després m'ataca el gos d'unes noies molt jovenetes. Perdone, perdone, em diuen, mentre la bèstia -sort que és petita, corre directe cap a mi i se m'enfila. Mentre no em mossegui, rai, els responc. No, no muerde, diuen, i efectivament és enjogassat però poc ferotge. Segueixo el meu camí de sempre i em paro una estona a prendre el sol i mirar el mòbil al peu de la creu de l'Aregall. Ara, el sol corre ja per sobre la cinglera i fa el dia llarg. Em veig allà assegut, en una escena de la monotonia coronavírica.

Notes

La implosió del centredreta espanyol, en el context de la situació política general del país, ha fet recordar -i citar- a un diputat andalús l'expressió atribuïda al president de la Primera República Estanislau Figueras: Estic fins als collons de tots nosaltres.
Certament, després d'un any de pandèmia, hem arribat a un moment en què tots estem fins als nassos de nosaltres mateixos. Ja ho estàvem abans, i ara, més. De fet, possiblement, de qui més tips estem cadascun de nosaltres és d'un mateix. A propòsit de l'article de Beigbeder que citava fans uns dies, ens whatasapejàvem avui amb l'À. per comentar que, al capdavall, més enllà del destí, volem viatjar per fugir. I ja que fugir d'un mateix és impossible, almenys intentar fugir del nostre context. Perquè, almenys, quan estem en un altre lloc som una mica diferents del nostre jo habitual. La vacança ens destensa, ens fa més amables, més generosos, més ocurrents...

El viatge ens porta a un altre escenari i, a poder ser, a una altra època. Per això, quan anem a Berlín mirem de viatjar a la República de Weimar, quan som a París busquem els cafès de Montparnasse, els boulevards de Haussmann o els carrers de Montmartre, i quan caminem per Londres ho fem pels carrers de Bloomsbory o Chelsea, pensant que darrere les plaques blaves trobarem encara Wilde, Stoker o Woolf. No tant per trobar-los a ells com per trobar un món que no sigui el nostre. Per escapar.

***

Ara que farà un any de l'aprovació de l'estat d'alarma i de l'inici del confinament domiciliari, faig una pseudoenquesta personal i pregunto a amics i gent a qui em trobo si estan millor -així, en general- ara o fa un any. Avanço resultats dient que, majoritàriament i paradoxalment, la gent contesta que estaven millor fa un any. També és aquesta la meva perspectiva. Fa un any havíem d'estar tancats a casa, teníem molta por, patíem pels subministraments bàsics, no sabíem que acabaria passant... però aquesta temença ens donava força personal, cohesió familiar, solidaritat col·lectiva... Tampoc vull caure ara en la ingenuïtat de l'esperit del Tot anirà bé, però aquell esperit de resistència -o resiliència- també ha implosionat, esdevenint individualisme, cansament, tedi i irritabilitat. Tot això els que tenim la sort de conservar salut i feina.

***

I just fa un any, ara que es fan milers de balanços, vaig començar a utilitzar una aplicació de mòbil per registrar lectures. M'ha ajudat a posar ordre en el meu caos lector i el balanç d'un any de lectures són 51 llibres acabats (no ha estat possible arribar al número rodó de 52) i uns quants d'abandonats. A alguns els hi semblarà molt, a d'altres -algun amic lector empedreït que llegirà això- potser poc. En fi, és un camí.

Apunts

Em resulta sorprenent llegir un article de Fréderic Beigbeder on explica que, en aquests temps de restriccions, viatja a Espanya per buscar la llibertat que troba a faltar al seu país, França. I dic que em sorprèn perquè a mi em passa just el contrari. La meva imatge és el negatiu perfecte de la seva. Concloc, doncs, que més que d'un problema territorial, es tracta d'un problema d'insatisfacció inherent a la condició humana, de desitjar sempre allò que no tenim.

***

Les apreciacions del mateix Beigbeder apareixen en un altre article, interessant i alhora inquietant de Miquel Echarri, sobre la cultura de la cancel·lació, publicat en un suplement de El País. Beigbeder considera que, fins i tot en el territori de la ficció ha entrat aquest temor a sortir-se de l'actual pensament considerat correcte, omplint de moralina les novel·les i uniformitzant-les. Certament, allò que fa unes dècades s'anomenava correcció política ha arribat al límit d'una quasi censura o, el que és pitjor, autocensura. Paradoxalment, es reivindica al carrer la llibertat d'expressió mentre que en els carrers, cada cop més concorreguts i bruts, de les xarxes socials es linxa la dissidència. Juan Soto Ivars, citat en el mateix article d'Echarri afirma que La inquisición moral avanza cuando no encuentra resistencia. Si la institución cede y purga al autor cancelado, la horda se siente empoderada y va a por otro. Mentre que Beigbeder, sense autocensurar-se, rebla: La redes sociales dan la palabra a muchos analfabetos. Incluso diarios como Le Monde se arrastran en Twitter. Las palabras de un tipo anónimo que se escandaliza en su habitación pesan tanto como las de Salman Rushdie o Michel Houellebecq. I acaba afirmant que la demagògia de les xarxes ens fa creure que ja no hi ha elits, quan, potser injustament, però sempre hi haurà qui té talent i qui no en té.

***

M'agrada Phoebe Waller-Bridge, i el seu talent dissonant i bèstia, sense censures, però Crashing em sembla la punta d'un iceberg de decadència del nostre món.

Escrivint això (com qualsevol altra opinió), m'adono que, igual que quan viatgem els turistes sempre són els altres, els analfabets que tenen la paraula a les xarxes socials també són els altres, mai un mateix. I és que al final, cal posar-ho tot en dubte. El dubte, i el qüestionament dels nostres punts de vista, és un gran patrimoni, que no valorem prou. Les certeses, i la gent que les té, acaben fent por.

***

Parlant de la por, l'altre dia justament pensava que la por és un dels motors que mouen el món. Les pors intímes i personals, i les pors col·lectives, condicionen el nostre comportament, la manera com actuem, molt més del que pensem. La por al fracàs, la por al ridícul, la por a la pèrdua, la por a la diferència, ara, també, la por a la malaltia. L'ús de la por ha estat, i és, històricament un dels grans elements que fan possible la manipulació de les persones. I potser és la manipulació més repugnant de totes.

***

M'aixeco mentre escric això i veig, amb la intensitat que la pluja dóna als colors, una merla, amb el seu bec taronja, saltironejant entre l'herba verda. Recordo que Pla escrivia sobre les merles en els square anglesos. Per mi, la vivacitat d'aquests colors resulta un contrapunt als pensaments foscos d'aquests dies.

Notes

Parlem amb l'R. de l'excessiva idealització de la joventut, que té també un costat fosc: el dubte, la inseguretat, la inexperiència, la immaduresa... I amb la mirada posada en aquells anys apareix el lament de tantes decisions errònies preses de manera continuada, la incomoditat que acaba provocant l'estranya ocupació del professional de l'estudi, el difícil encaix en un món que encara no és el teu...

***

Un altre R. m'explica preocupat que va parlar de Machado a un grup d'adolescents de quinze i setze anys i ni tan sols sabien qui era. Però el més decebedor no és això, diu l'R., és el fet que quan els vaig fer cinc cèntims del personatge, la seva vida, la seva obra, quan els vaig recitar fragments d'algun poema, el seu desinterès va ser absolut.

***

Quan vaig a caminar per la muntanya ho faig vestit amb roba vella, però amb camisa, pantalons de pana, un jersei de llana..., tal com he fet sempre. I ara començo a notar que això em fa una rara avis, davant de tanta malla i roba llampant. Com si jugués a tennis amb pullover blanc, pantalons llargs i raqueta de fusta.

***

Un migdia faig tot el camí de pujada fins la Figuera. És un trajecte monòton, una mica fatigant, però en arribar a dalt, la recompensa és majúscula. Estic ben sol, entre la majestuositat de la Figuera i la bellesa modesta de la Perera. M'assec al pou de pedra vermella i faig un mos, mentre el sol de finals de febrer escalfa sense ser molest. Volen els estornells i sento el dringar d'alguna esquella. M'he oblidat el llibre per llegir, però crec que ha estat una fortuna. Passejo pels camps i pels camins vermells, que acumulen algun bassal. M'aturo davant la petita ermita de Sant Isidre i m'hi estic una estona. Justament llavors passa un jeep amb l'R. i uns amics, que tornen de caçar.  Després m'explicarà que un d'ells li ha dit: El teu tio és com tu, va elegant per la muntanya. Em fa gràcia.

De tornada, percebo com la llum comença a ennoblir-se mentre el sol davalla. Faig el camí de baixada acompanyat per la remor de la riera, amagada a la fondalada. Sento que m'allunyo d'un món que, tenint-lo a tocar, resulta extraordinàriament llunyà.

***

Després a casa, busco a la xarxa fotos antigues d'aquestes masies, de quan aquest món era ben viu i problat i acabo trobant en una pàgina un text que em resulta familiar. Després m'adono que, efectivament, és prou familiar: l'he escrit jo. I està allí, sense cometes ni cita de l'autor ni res, en un exercici extraordinari de copypaste sense manies ni vergonya. Tanta jeta em resulta fins i tot admirable.

***

Llegeixo Sobre la historia natural de la destrucción de Sebald i em sembla profundament prolix. Tot i l'interès de la temàtica i la pregunta que emergeix al llarg del text -¿justifiquen les atrocitats del règim nazi el silenci (especialment el silenci literari alemany) sobre els bombardejos aliats sobre la població civil alemanya en ciutats com Dresde o Hamburg?- crec que el text es perd, o jo em perdo, en un enfocament excessivament complex. No sé trobar-hi el Sebald de Els anells de Saturn.

***

I potser per contrast trobo fàcil i còmoda l'última novel·la de Milena Busquets, Gema, amb una història, uns arguments i una atmosfera que em desperten interès. M'agrada especialment de Busquets la seva capacitat -a vegades, radicalitat- a l'hora d'establir judicis, valoracions i apreciacions sobre qüestions aparentment nímies -costums, comportaments, gustos...- que a la fi són el que ens acaba definint. En una entrevista a Busquets llegeixo -i m'agrada llegir- que avorrir la gent és de molt mala educació. Ho comparteixo, i per això valoro el trànsit, gens embafador, pels mons de les seves novel·les, per una Barcelona i per una manera d'entendre la vida que crec que va desapareixent.

***

En moments difícils, despertar-se a mitja nit i xocar de nou amb la realitat és el negatiu perfecte al despertar d'un malson.