Van portar-me -imperativament- a cursar el COU a una escola de la part alta de Barcelona. No hi coneixia ningú ni tampoc tenia especial ganes de fer amistats. De fet, només desitjava que passés aquell any com abans millor i anar a la universitat. Ansiava l'arribada dels divendres al migdia per fugir cap al poble. Tanmateix, vaig fer-hi amics. Sobretot el J., nou com jo, i l'N. Amb ells i amb altres elements vam formar ràpidament un grup estrany, però cohesionat, de nouvinguts, repetidors i no adscrits. Aquests no adscrits, l'N. bàsicament, eren els més curiosos. Perquè calia un cert caràcter i voluntat en aquell lloc per no integrar-se en un dels dos grans corrents majoritaris en què es distribuïa l'alumnat: d'una banda, els estudiosos avorrits i una mica adotzenats i, de l'altra, els pijets dolentots i malcriats, bàsicament odiosos. L'N. tenia elements per haver pogut liderar, si hagués volgut, aquest darrer grup. Podria haver estat allò que ara en diuen, per manlleu de les sèries americanes d'adolescents, el més popular. Era alt, guapo, ben plantat, tenia moto, jugava a futbol... Però mostrava, sense expressar-ho mai explícitament, un profund menyspreu cap aquests grupets d'individus efervescents, sovint amb cognom amb pedigree, sempre simpatiquets però de lleialtat dubtosa.
Ens vam fer molt amics, amb l'N. Formàvem una parella estranya: dos individus de la mateixa envergadura, però profundament diferents: l'un, ànima de ciutat, llançat, un punt insolent, que acabava sent sempre el centre d'atenció, l'altre mig caigut del poble, tímid, intentant passar desapercebut. Recordo que quan estàvem entre classe i classe recolzats a la paret d'un d'aquells passadissos una mica oxfordians i passava una determinada noia, l'N. em deia sempre vamos a tocarle un poco el culo a C. (nom que anava seguit d'un cognom il·lustre) i, just quan passava per davant, es posava a parlar amb ella, mentre caminava al seu costat, respectant escrupulosament la seva anatomia, tot i l'anunci previ, mentre ella reia ostensiblement, feliç de sentir-se afalagada. M'admirava aquesta capacitat, que resultava totalment aliena al meu caràcter. Una altra de les seves frases predilectes la pronunciava quan jo em canviava d'aula a l'hora d'idioma per anar a classe de francès -era l'únic alumne masculí de la minsa classe francòfona- i ell deia: ahora a À. le van a hacer un francés i reia, content de la seva ocurrència. I així anàvem passant aquell curs: ell amb uns resultats acadèmics que el feien viure sempre al límit i jo, demostrant als meus pares amb els meus, que aquell desterrament havia estat injust i innecessari. Ell, arribant a classe sempre just de temps amb la seva vespa i jo, sempre amb un marge excessiu, després d'agafar el ferrocarril de Sarrià des de l'Eixample. En aquelles estacions, la de Sarrià i sobretot la de Provença, recordo haver-hi passat estones, recolzat també a la paret, de profunda i inexplicable malenconia adolescent.
El record és molt voluble, i sorprenentment fràgil. En el meu ha quedat l'empremta de moltes tardes passades a cavall de la vespa de color taronja del meu amic N. Ell conduint i jo de paquet, sempre amunt i avall. En canvi, sóc incapaç de recordar on anàvem i què fèiem. Només recordo aquells trajectes, primer a casa seva, prop de l'escola, i després carrer Muntaner avall. Què fèiem? No sabria dir-ho. Alguna vegada venia a estudiar a casa. Altres, anàvem a veure botigues de roba. Algun cop berenàvem a casa seva: taronges i petitsuisses. Deia que enfortien la musculatura. Ara tot això em fa riure, un riure una mica amarg, però. En acabar el curs vam seguir camins diferents. Curiosament, després vam estudiar junts amb altres amics d'aquell grupet, amb qui ens seguim veient. En canvi, de l'N. pràcticament no n'he sapigut res més.
