Notes

Sempre, la sensació de diumenge a la tarda m'ha fet sentir pitjor que la de dilluns al matí. És la síndrome de la sala d'espera de dentista; prefereixo que em cridin com abans millor.

Dissabte passat volíem anar al Rosselló, a mirar de gaudir de la mica més de llibertat que l'estat francès ofereix als seus ciutadans, però a última hora no va ser possible. He descartat l'opció d'anar-hi aquest dissabte, perquè, suposant que fos possible, no en gaudiria pensant en el que vindrà després. Si us plau, que entri ja el dentista amb el so agut de la seva mola.

***

Pensàvem que no seria possible tornar a la situació del mes de març. Pensem, en general, que les coses dolentes no poden empitjorar. I ho fan. Vint anys enrere, un company em va transmetre una màxima que s'aplicava a l'administració. Mai passa res, deia. Doncs ara és a l'inrevés, passa de tot.

***

Hilde Spiel, Retorn a Viena. Sensació de lectura agredolça; no sé si seré capaç de transmetre-la. D'una banda, m'han colpit els records i les evocacions personals del retorn a Viena com a periodista de l'autora, jueva exiliada a Anglaterra, un cop acabada la Segona Guerra Mundial. La sensibilitat del retorn als seus llocs, del retrobament amb persones conegudes, del contrast entre la ciutat viva d'abans de la guerra i el paisatge erm que troba després... El testimoni periodístic de l'Europa central de la postguerra resulta igualment frapant, amb la nitidesa del patiment, la misèria i la desolació dels perdedors indirectes. Però és aquí la part més aspra de la lectura, es percep una certa manca de compassió. Com si el patiment dels altres tingués menys valor que el seu, com si les atrocitats de l'alliberador exèrcit roig s'haguessin sempre de comparar amb les atrocitats nazis prèvies i no tinguessin un valor aboslut independent. Així, retreu a un comte i una comtessa arruïnats que només reconeixen l'aspror del present mentre darrere dels murs dels calabossos i les tanques dels camps de concentració van passar coses pitjors que la violació de dones indefenses. En canvi, tot i sentir-se frapada per la història d'una dona comunista que va acabar suïcidant-se després de ser violada per quatre soldats soviètics, l'un rere l'altre, amb els fills tancats a l'habitació del costat, considera que des del punt de vista de la seva ideologia, el suïcidi d'aquella dona no té justificació. No hauria d'haver abandonat la seva fe en la causa només pel fet que un grup de soldats borratxos la violessin bestialment. La seva repugnància física va ser més gran que la seva capacitat de racionalitzar.

Davant dels afanys revisionistes actuals, sempre he pensat que els fets, els escrits, els pensaments cal jutjar-los en les circumstàncies de cada moment històric, i aquell fou un moment duríssim. Tot i això, llegir fragments com aquest m'ha desagradat.

Matí

Dissabte al matí. Em llevo i estic una estona sol llegint al sofà, mentre tothom dorm. Començo Retorn a Viena, de Hilde Spiel. En llegeixo unes quantes pàgines. D'entrada, és d'aquells llibres que trobo massa bo per llegir-ne gaire pàgines. És difícil d'explicar, em passa amb algunes lectures, calen dosis petites per poder assimilar-les. Després el deixo, i em quedo una estona assegut en silenci, sense fer res. Bé, sí, pensant. És curiós, hem perdut el costum d'estar-nos sense fer cap altra activitat que no sigui pensar. O badar. Els maleïts mòbils ens han robat aquests moments. A sobre, són una droga amb una recompensa molt minsa, terriblement cutre. Penso que quan baixi l'N., que serà la següent en despertar-se, li faré aquesta reflexió. Reconec, però, que la meva estona de pensament solitari dura poc. Llenço al mòbil una mirada de reüll, despectiva, i vinc aquí a escriure.

***

Tornant a les cites. A Historias de Manhattan, d'Auchincloss, que competeix amb Spiel en un moment dolç de lectures, el personatge d'un dels relats explica que la seva família, de classe alta, tenia l'aptitud de volver incómoda una vida cómoda. Siempre había una norma que invocar cuando se vislumbraba algún placer. Ha estat també una sensació que he sentit de forma propera, no tant el fet d'anar a buscar incomoditats forçades com crear-ne de falses o artificials, que feien emergir impediments a la placidesa objectiva. Potser per haver-ho viscut, sempre he mirat de fugir d'això i intentar crear i anar a buscar felicitats, encara que fossin senzilles. L'altre dia vaig passar el matí sol a casa, treballant. A l'hora de dinar vaig abandonar ordinador i mòbil, tancats al despatx, i vaig dinar unes quantes sobres de la nevera, mentre mirava un capítol s'una sèrie facilota. Vaig recollir la cuina i, com que la sèrie no havia acabat encara, vaig anar a seure al sofà, tapat amb una manta, mentre la llum de tarda entrava pels finestrals per veure'n l'últim quart d'hora, abans de la represa laboral de la tarda. Vaig sentir per uns moments una estranya i simple felicitat, molt primitiva. Fins que vaig sentir, estranyat, el soroll de la porta que s'obria. Era l'À. que, només tres dies després de la seva reincorporació a l'escola, m'explicava que havia de passar una altra quarentena. La felicitat va ser, a més de primària, efímera. Ahir, després d'acompanyar-lo a la PCR, vaig comprar un pastís de xocolata per sopar.

Cites

M'escriu E., després de llegir-se el manuscrit que li he enviat. Molt amablement, em fa una mena de comentari de text i en el capítol del deure apunta, entre d'altres coses, la meva tendència excessiva a la cita (i a la cita llarga). Considera, segurament amb encert, que les cites fragmenten amb excés la lectura i dilueixen la mirada pròpia de l'autor.

Intento defensar-me, en un correu de resposta, amb un argument bàsic. Em sento tan acompanyat quan en una lectura trobo arguments, reflexions, perspectives... que jo havia sentit però no havia estat capaç d'expressar -o que ni tan sols sabia que sentia (allò que Marías anomena destellos, ja estem citant de nou)- que no puc evitar traslladar en els meus escrits allò que m'ha acompanyat i de què m'he sentit còmplice. Diu E., amb raó, que hauria de ser capaç d'expressar-ho jo mateix, sense recórrer a la cita, però això implicaria ser més capaç escrivint -arribar pel meu propi peu a aquestes sensacions o il·luminacions- o fer meus aquells camins que altres han fet abans, el que em semblaria il·lícit.

Puc dir sense complexos que visc la literatura amb una passió absoluta, perquè és un dels pocs mitjans que tenim al nostre abast -juntament, potser, amb l'amistat i l'amor- per sentir-nos acompanyats en aquest estrany camí de la vida. No li demano a un escriptor allò tan rebregat d'escriure bé -això, com el valor en el soldat, ho dono per descomptat- sinó que sigui capaç d'acompanyar, il·luminar, instruir, compartir la solitud que tot ésser humà viu (i qui ho negui, mentirà).

(He recordat després del meu diàleg epistolar amb E. que Antoine Compagnon, novel·lista, crític literari, especialista en literatura francesa i autor de Quaranta nits amb Montaigne, que em va agradar molt, ha publicat recentment La seguna mano o el trabajo de la cita, un llibre que haurem de llegir per seguir discutint al voltant de l'art de la cita i que l'editorial Acantilado introdueix precisament amb una cita de Montaigne que diu que quan escrivim no fem més que glossar-nos els uns als altres.)

Adversatives

Malgrat el que escrivíem ahir, a Leopoldo María Panero li haig de donar la raó en l'afirmació més lúcida de tota la pel·lícula: en la infancia vivimos, despúes sobrevivimos.

***

I tot i el que representen les mascaretes, cal dir que són un complement perfecte per aquells dies en què mana el component asocial.

Notes

Mirem la segona part de Pequeñas mentiras sin importancia, facilota i simple, però alhora vital i entretinguda, amb bons personatges i encertades interpretacions, al meu parer. I se'ns fa entrany ja veure els personatges d'aquesta pel·lícula (i de qualsevol altra) abraçant-se i fent-se petons. Que trista aquesta realitat nostra que ens ha imposat noves maneres que ja són pràcicament costums.

***

I per resistir l'anormalitat de les mascaretes, no vull caure en utilitzar-ne de fantasia, com si fossin un complement més. Sempre les mèdiques o les filtrants, per recordar-me que això és transitori, anòmal, distòpic. Per no acostumar-m'hi mai.

***

I igual que es fan estranyes les abraçades de la pel·lícula de Guillaume Canet, també ho és ara el fum del tabac que fumen a tothora els membres de la família Panero a El desencanto. Una pel·lícula que, com ja m'imaginava, m'ha desagradat. A diferència de les memòries de Felicidad Blanc, on plana el desengany però alhora la il·lusió permanent de la ingènua protagonista, aquesta pel·lícula m'ha semblat una recreació innecessària en el dolor i la insanitat d'una família, un exhibicionisme sobrer d'uns fills egoïstes i insuportables i d'una mare enganyada -i manipulada- sempre per tothom que portés el cognom Panero.

Però tornant al fum del tabac, és curiós veure com en els nostres temps s'ha intentat eliminar-lo de l'espai públic -no em refereixo als espais públics, on està bé que no hi sigui, sinó a l'espai visible- com si així desaparegués el problema, a l'estil estruç. Veig els Panero fumant a tothora i penso en Sabina, a qui fa poc van avisar que no podia fumar durant una entrevista televisiva. Coses del neopuritanisme.

***

No cedir al neropuritanisme no vol dir que no s'hagi de revisar el passat -i el present- i condemnar allò que és relament immoral, execrable i, fins i tot, del·lictiu. Llegeixo al Cultura/s la ressenya de Laura Freixas sobre El consentiment, de Vanessa Springora, aquesta història autobiogràfica que explica com l'autora va ser seduïda quan tenia catorze anys per Gabriel Matzneff, escriptor i intel·lectual consagrat a França. Un intel·lectual protegit per la intelligentsia soixante-huitard, que, segons explica Freixas, arribava a fer circular en aquells temps manifestos que demanaven la despenalització de les relacions sexuals entre adults i menors, emparats per noms com els de Beavoir o Sartre. Sí, els que també donaven suport a l'estalinisme malgrat els seus vint milions de morts, o perseguien Camus per heterodox. Potser ara que es fan caure tantes estàtues caldria recordar-se d'ells. També de Cioran, que segons explica Freixas, quan la jove Springora va a demanar-li ajut li diu que Matzneff és un gran escriptor, que és un gran honor que l'hagi escollit, i que t'has de doblegar als seus capricis.

Em temo que no tinc forces per llegir aquest llibre-testimoni.

***

I acabant de llegir el Oh, Maligna, en què Jorge Edwards narra una història d'amor i bogeria entre Pablo Neruda i una jove birmana a Rangun, on ell exercia de cònsol de Xile, m'acabo de reafirmar en la meva escassa simpatia envers el grandíssim poeta.

***

Una característica que acostuma a tenir un bon llibre és arrossegar-te cap a d'altres llibres desconeguts. A Ignació Peyró i els seus diaris, li dec, doncs, el descobriment de Louis Auchincloss, extraordinari autor nord-americà que m'ha entusiasmat amb les històries entrellaçades de La educación de Oscar Fairfax.

***

Intento abstreure'm, quan escric, a la indignació permanent de l'actualitat, però a vegades m'és impossible. Que els mitjans públics editorialitzin sempre m'ha semblat més que dubtós; crec que s'haurien de limitar a informar amb -ehem- la màxima objectivitat possible. Però que la periodista del principal programa d'una ràdio pública li digui, en una editorial, a un científic que no és convenient criticar en aquests moments unes determinades polítiques del govern, em sembla escandalós. Independentment d'estar d'acord o en desacord amb les crítiques, de torbar-les més o menys injustes, o de tenir una o altra opinió sobre el científic en qüestió.

Tinc la sensació que en aquesta pandèmia, en cada bugada perdem un llençol de llibertat. 

Pastoral

Per lligar les tomaqueres utilitzo retalls de vells llençols de cotó. El meu pare feia servir filots de cotó de la fàbrica, però ja no en tenim. La qüestió és que puguin subjectar bé la planta a la canya que fa de guia, sense esquinçar-la-la, amb fermesa però amb suavitat. Durant part de la primavera i l'estiu, a mesura que les tomaqueres anaven creixent, les he anat lligant a les canyes amb aquests estrips de roba, perquè no es tombessin i aguantessin el seu propi pes i el dels tomàquets que anaven creixent. Estripava amb les mans els draps de llençol blanc, que feien un bell i arcaic soroll -raaaas- i m'ajupia per lligar les tiges per allà on més convenia. Eren capvespres d'estiu i el dia s'allargava com si no volgués acabar-se mai. L'aire pesat del dia començava a agafar una punta de fresca i el cel començava a enrogir-se. Ens semblava que érem joves, com els dies de juny, tendres i valents; que aquells temps no acabarien mai.
Avui he fet la feina d'arrencar les velles tomaqueres, ja mig seques i tocades pel fred, on hi penjava algun tomàquet encara vermell, però amb els nous incapaços ja de madurar. He tallat amb tisores cada estrip de roba, ja esfilagarsat, per poder treure les canyes. Alguns estaven tocats pel gris de la humitat, d'altres esquitxats de fang. He tret les canyes seques, que gardo per l'any que ve, si Déu vol, i he llençat les tomaqueres velles al camp, perquè la terra les faci seves. Ha quedat entre els secs de l'hort, enmig de les males herbes, algun tomàquet caigut, mig podrit. Després he recollit el grapat de filots per llançar-los. Tenien ara un tacte aspre, però alhora càlid, com orgullosos d'haver fet la seva feina; no havien perdut la noblesa del vell cotó amb què estaven teixits. Mentre escric això penso que en trauré una foto amb la càmera de film. I quan tenia a les mans aquest grapat informe de pedassos de roba vella, he vist que no deixaven de ser una imatge nostra en aquest estrany octubre. Els dies d'estiu han passat avall, el sol volta cada dia més baix, les tardes s'enfosqueixen i es refreden, l'estiu etern ha resultat un miratge. Tot i que aquesta tardor té també la bellesa d'una vell armagnac en copa- daurat, untuós, coratjós- ens sentim cansats. Un any més, l'estiu ens ha enganyat com una ninfa, amb la seva temptadora i eterna joventut, amb la seva indiscutible bellesa, amb la despreocupació de qui ignora el futur. Però aviat caurà l'hivern, que haurem de sobreviure, un any més, amb l'estoïcisme de sempre, amb el nostre jersei més gruixut, i amb la cuirassa més dura. I potser posarem els ulls i el somni en aquells dies inacabables, en aquells cels blavíssims per on volen les orenetes que tornaran, com cada any, encara que no recordin els nostres noms.  

Pandèmies

A l'hora de sopar recordem amb l'N. episodis de la seva infantesa. No sé per què, acaba sortint el seu primer dia de Reis, quan encara no tenia un any, i vam anar sols, l'N., l'À. i jo a la cavalcada, perquè la G. estava ingressada a l'hospital amb pneumònia.

- Hi ha coses que no sé per què existeixen -diu l'N- com la malaltia. I el que semblava una reflexió adulta acaba per fer sortir la nena que -encara?- és, perquè afegeix: o els mosquits, o els deures.

***

Començo la novel·la de VP: escriptura ben travada però narració sense gaire sentit, amb càrrega excessiva en els detalls escabrosos, que sembla tenir una certa voluntat d'epatar, innecessària. Personatges dubtosos, en un estat de trànsit, quasi oníric. Al capdavall, resultat desigual.

***

A la nit, somni estrany, que em desperta. Jovenets, el J. i jo estem asseguts en una mena de sala d'espera plena de gent, en cadires de plàstic blanc. Apareix l'M., amor platònic d'adolescència, i s'ajup per parlar amb nosaltres, però perd l'equilibri i acaba caient. No es fa mal, però es queixa. El J. no s'immuta, però jo m'aixeco, li agafo la mà i li espolso el jersei de l'esquena. Després somio que vaig en cotxe, i tot lentament, perdo el control en una corba de l'autovia. No sé quin sentit freudià o lacanià deu tenir tot això.

***

Acabo despert i escrivint, mentalment, tot això. Mentrestant, em ve al cap una frase, que vaig caçar al vol, a la plaça de Vic. Deia una senyora:

- Vaig arreplegar la pandèmia.

***

Precisament penso que la pandèmia -nom altisonant però difícilment substituïble- ha perdut el seu caràcter mític i gairebé irreal. Ens hi hem acabat adaptant. Ja no vivim en una distòpia medievalitzant, ni tan sols en una nova normalitat orwelliana. Hem passat de les pàgines d'Orwell a les d'una novel·la de províncies -Flaubert, Clarín, Miquel Llor- amb personatges grisos -nosaltres- que caminem solitaris i apressats per carrers foscos, mentre ens mirem de reüll. Les converses són breus i les abraçades, ara sí, distòpiques. Les nostres mascaretes tenen més de Kabul que de Venècia. O potser ni això, simplement són un complement d'ambulatori de barriada. Mentrestant, tot i que el sol del migdia ens enganya, va entrant la tardor, que ens col·loca els seus matins freds i els seus dies de pluja indiscutible. Passo els matins escrivint allò que em paguen per escriure i trobo a faltar altres temps. Ara em semblen raonables, i fins i tot desitjables, aquells rius de gent que avançaven despreocupats pels carrers de la ciutat vella. I aquells migdies d'evasió en què els meus passos ressonaven per l'empedrat mentre el sol es filtrava per les escletxes dels carrers estrets. La Rambla ja no és un malson a evitar sinó un indret trist, buit i llunyà. Recordo moments d'espera, agitacions ingovernables, on ara hi ha placidesa excessiva. La desitjada calma esdevé a vegades una llosa. 

Notes

M'adono de la twitterització de l'expressió quan, en posar-me a escriure, em surten pràcticament només frases curtes.

***

Ramón Gómez de la Serna hauria estat un fenòmen del twitter. Les seves greguerías són, de fet, una mena de precursor dels tuits, passats abans pel tren de rentat de la poesia.

***

La maduresa arriba també quan deixem de creure sistemàticament que allò que ens diuen és veritat.

***

Aquesta ingenuïtat, substituïda per un cert escepticisme, fa que ja no visquem determinats moments amb tanta intensitat com abans. A la fira del llibre del Passeig de Gràcia, per exemple, ja sé que no trobaré una edició extraordinària que haurà passat desapercebuda a tothom, o que només jo coneixeré. Tanmateix, aquesta tarda passada remenant llibres continua sent, un cop l'any, un plaer sòlid.

***

Des d'aquesta perspectiva escèptica però alhora vital, li dic a l'R. que la meva actitud davant la vida és leopardiano-hedonística. Si hi ha algú realment escèptic és, però, ell amb el terme que acabo d'encunyar. Jo, en canvi, el segueixo considerant acerat.

***

A la fira, precisament l'R. em comissiona per fer alguna compra, cosa que em satisfà força: doblo la capacitat de compra. Tot i això, sóc contingut i moderat: un volum de Lorca de Losada per l'R. i Barcelona cau de Valentí Puig i Esteban el héroe (magnífica traducció azoriniana del títol) de Joyce, per a mi.

***

A la fira, quan veig llibres bons, però que ja tinc o ja he llegit, a preus irrisoris, em sap greu deixar-los allà. M'agradaria que algun bon lector els adoptés, tots dos hi sortirien guanyant.

***

Sembla que aquest any no anirem a Montolieu. Començo a pensar que seria bona idea una escapada hivernal a la Gascunya. L'hivern es farà llarg i necessitarem armagnac.

***

Sempre ens preguntem què faríem si ens toqués una gran suma de diners a la loteria. Jo, el primer que faria, seria donar-me de baixa de Linkedin.

***

Un encàrrec: escriure hores i hores, i només voler acabar-lo.

***

Baixo la Rambla amb el cotxe. No està deserta, però potser hi ha una quarta part de la gent que hi havia normalment. Després en aquests carrers del nord del Raval -Pintor Fortuny, Notariat, Doctor Dou-, molts establiments tancats. Llocs on havíem passat tantes estones, ara amb les persianes closes. I, per tants motius, penso com m'ha canviat la vida només en tres anys.

***

Barcelona s'ha convertit en una ciutat estranya, una mica hostil. O això em sembla a mi. Mascaretes, mirades de reüll, blocs de formigó als carrers, botigues tancades, pintades estranyes a l'asfalt. Tanmateix, a la terrassa de la Central, sol, joventut i riures.

***

Els nous costums. Cada vegada costa més quedar amb algú.

***

Rusiñol pintor: crec que no se li fa prou justícia. Els seus jardins finals no el van ajudar gaire, però jo no el veig tan per sota de Casas. La meva mare, que sí que hi entenia, sí que l'hi veia.

***

Intentar transmetre als fills que el món que els espera serà dur, sense infondre'ls por ni escepticisme: una feina difícil.

***

Tanta plataforma digital i no hi ha manera de poder veure El desencanto.

***

Els divendres al vespre passo l'estona de la pel·lícula intentant trobar a Netflix una pel·lícula que m'interessi. Després me'n vaig a llegir.