El món audiovisual em cansa, em veig escrivint a l'amic R., davant la meva incapacitat d'estar-me quiet escoltant una entrevista, un podcast o mirant un vídeo al mòbil. Per contra, puc passar-me hores davant de qualsevol material escrit sobre paper. Aquesta confessió em fa adonar-me d'una limitació real i evident.
***
Aquests dies precisament, proliferen les lectures, emissions, converses, xerrades... de caire cultural, literari o artístic. N'he seguit fragmentàriament alguna, i m'ha resultat interessant. Però no oblidem que la creació és un acte estrictament individual. L'autor davant d'un paper o una pantalla, el pensador reflexionant en solitud, l'escultor davant d'un bloc de marbre. Això em sembla tan pètriament indiscutible com l'esmentat bloc de marbre.
***
I aquesta reflexió sobre la individualitat, que no individualisme, em fa pensar també en la reclusió d'aquests dies. Estem tancats per responsabilitat individual, per solidaritat, per confiança en qui pren les decisions o les orienta, fins i tot per obediència. Pel bé d'una comunitat de la qual formem part. Però no per una mena de sentiment quasi-religiós que començo a percebre en forma de pseudoespiritualitat comunitària. No. Estem reclosos perquè ara toca i és el millor per a tots, però també estem cansats de consignes i de mantres.
***
Em va semblar magnífic l'article d'ahir d'Antoni Puigvert a La Vanguardia.
***
Aprofitar aquests moments per començar a agitar revolucions o reaccions em sembla més que miserable.
***
En temps de mascaretes i guants, escriure sense preservatiu.
31.3.20
Més notes
Un altre dia gris, tot i que avui sense pluja. La xemeneia de sempre no fumeja. Els colors no són tan vius com ahir, ni el verd de l'herba ni el dels líquens del tronc de l'arbre de l'amor, que comença a treure les flors liles. Tinc a mà, ara, una càmera de fotos amb zoom. Ahir vaig veure un tudó, gras i ufanós com un bisbe, posat sobre un dels pinacles de l'entrada. Aquest matí es passejava una pasqüeta, despreocupada, sobre l'herba. Després, un merlot es gronxava sobre el cable del telèfon. Miraré d'immortalitzar aquestes visites amb la càmera.
***
Segueixo amb la novel·la de Marías, que em regala algunes il·luminacions. Un dels personatges, Jack Nevinson, pare del protagonista, envidua i es fa vell a Espanya, un país estranger per a ell. Escriu Marías sobre la possibilitat d'un retorn al seu país:
Retornar a Inglaterra, sin embargo, no era para él una opción: la nación tendría que haberse parado o tendría que haberse parado su edad, y esas dos cosas jamás se detienen, en ningún tiempo ni en ningún lugar. Los países los usurpan quienes van naciendo sin querer, a nosotros nos usurpan los adultos o los viejos en que nos convertimos sin querer.
Efectivament, les persones en fer-se grans veuen desaparèixer el seu món, els seus països, no tant pels canvis físics que experimenten com pel fet de no estar ja poblats per les persones que solien i que, directament o indirecta, coneixien. Els referents canvien -a pitjor- i els carrers queden poblats, efectivament, per aquells que van naixent sense voler i es van despoblant d'aquells que moren, també sense voler. Recordo el meu pare, en els seus últims anys, desinteressat per les històries de persones que no coneixia i per un món que no reconeixia.
***
Penso ara en el llibret que vaig enviar a l'editorial X i en com segurament haurà quedat desactualitzat per aquest xoc, que ens ho fa repensar tot. O potser serà al contrari, que aquelles reflexions hauran guanyat sentit i força.
***
En aquest moment, criticar qualsevol decisió és molt fàcil. I gratuït. Ho dèiem l'altre dia. Però no puc deixar de trobar contradictori tenir petits comerços tancats, amb tot el mal que comporta, i que furgonetes de repartiment de vendes online circulin lliurement tot el dia, de casa en casa.
***
Segueixo amb la novel·la de Marías, que em regala algunes il·luminacions. Un dels personatges, Jack Nevinson, pare del protagonista, envidua i es fa vell a Espanya, un país estranger per a ell. Escriu Marías sobre la possibilitat d'un retorn al seu país:
Retornar a Inglaterra, sin embargo, no era para él una opción: la nación tendría que haberse parado o tendría que haberse parado su edad, y esas dos cosas jamás se detienen, en ningún tiempo ni en ningún lugar. Los países los usurpan quienes van naciendo sin querer, a nosotros nos usurpan los adultos o los viejos en que nos convertimos sin querer.
Efectivament, les persones en fer-se grans veuen desaparèixer el seu món, els seus països, no tant pels canvis físics que experimenten com pel fet de no estar ja poblats per les persones que solien i que, directament o indirecta, coneixien. Els referents canvien -a pitjor- i els carrers queden poblats, efectivament, per aquells que van naixent sense voler i es van despoblant d'aquells que moren, també sense voler. Recordo el meu pare, en els seus últims anys, desinteressat per les històries de persones que no coneixia i per un món que no reconeixia.
***
Penso ara en el llibret que vaig enviar a l'editorial X i en com segurament haurà quedat desactualitzat per aquest xoc, que ens ho fa repensar tot. O potser serà al contrari, que aquelles reflexions hauran guanyat sentit i força.
***
En aquest moment, criticar qualsevol decisió és molt fàcil. I gratuït. Ho dèiem l'altre dia. Però no puc deixar de trobar contradictori tenir petits comerços tancats, amb tot el mal que comporta, i que furgonetes de repartiment de vendes online circulin lliurement tot el dia, de casa en casa.
29.3.20
Notes
Avui el dia ha canviat com un mitjó. Matí assolellat, l'hem passat al jardí, on ens hem anat amarant del sol que hem trobat tant a faltar aquesta setmana. A la tarda, però, ha arribat la pluja, acompanyada de boirines. Amb el canvi d'hora, la tarda es fa eterna. Ara regna el silenci, des de la finestra veig la xemeneia que fumeja just davant del campanar de l'església. Darrere, les muntanyes grises, mig tapades per la boira. Al jardí, la pluja ha fet sortir el verd intens de l'herba. Sento l'aigua regalimar per les canals de coure, mentre toquen dos quarts de vuit del vespre. Les gotes cauen sobre les teules com un metrònom.
***
Envia X. un correu precís, punyent i que s'adapta com un guant al que he anat pensant aquests dies. Ara sembla que tots en sapiguem molt de tot. Tant és el tema -epidemiologia, economia, medicina, desinfecció- sempre ho faríem millor que els que han de prendre les difícils decisions en aquests moments. Potser sóc un ingenu, però jo miro d'empatitzar -paraula horrible- i entendre les dificultats.
***
Com acostuma a passar en les situacions vitals més intenses, aquests dies ens sembla trobar missatges, paral·lelismes, identificacions amb el moment que vivim en els llibres que llegim, la música que escoltem, les pel·lícules que mirem.
Me n'he anat als valors segurs i estic llegint aquests dies Berta Isla, la -crec- última novel·la de Marías. És una novel·la canònica de l'autor, fidel al seu estil, a les seves temàtiques, a les seves obsessions. En una escena on Tomás, el protagonista, que treballa pels serveis secrets britànics i justifica les seves activitats davant la seva dona, temerosa i preocupada, diu el següent:
Los Reinos siempre han necesitado defensa. ¿Cómo te crees, si no, que hemos llegado hasta aquí? ¿Por qué te crees que la gente vive tranquila, dedicada a sus asuntos, incluso a sus sufrimientos y penalidades, a mirar por sí misma y por los suyos, que son siempre muy pocos, a maldecir a su negra suerte sin ocuparse de nada más? ¿Por qué crees que la gente vive tranquila para dedicarse a su propia intranquilidad, cada una a la suya particular? Nada de eso sería posible sin la defensa. ¿Por qué te crees que cada mañana todo esto está en orden, más o menos en orden, y la gente sale a sus quehaceres, y llegan el correo y los repartidores, se abastecen los mercados y funcionan los autobuses y el metro, los trenes y los aeropuertos, los banqueros abren sus bancos y los ciudadanos acuden a hacer sus gestiones, y a poner sus ahorros a buen recaudo? ¿Por qué hay pan en las panaderías y pasteles en las pastelerías, por qué se apagan las farolas y a la noche se vuelven a encender, por qué sube y baja la Bolsa y cada uno recibe su salario alto o bajo a fin de mes? Todo esto nos parece normal y en realidad es extraordinario, es insólito que se ponga en marcha y continúe un día tras otro. Si sucede es porque hay una defensa permante y silenciosa del Reino, de la que nadie se entera ni se debe enterar.
Aquest dies hem après a valorar que ens arribi allò més essencial per viure, allò que, en una situació normal, donem per fet: que hi hagi pa als forns, com diu Marías. Però aquest escrit, en els moments actuals, m'ha fet pensar també en la fragilitat i el valor de l'ordre, perquè, efectivament, és extraordinari i insòlit que tot funcioni i es posi en marxa un dia sí i un altre també.
***
Ingènuament, segueixo mirant webs de cases rurals i planificant eventuals vacances, més com una il·lusió que com una possibilitat real.
***
Envia X. un correu precís, punyent i que s'adapta com un guant al que he anat pensant aquests dies. Ara sembla que tots en sapiguem molt de tot. Tant és el tema -epidemiologia, economia, medicina, desinfecció- sempre ho faríem millor que els que han de prendre les difícils decisions en aquests moments. Potser sóc un ingenu, però jo miro d'empatitzar -paraula horrible- i entendre les dificultats.
***
Com acostuma a passar en les situacions vitals més intenses, aquests dies ens sembla trobar missatges, paral·lelismes, identificacions amb el moment que vivim en els llibres que llegim, la música que escoltem, les pel·lícules que mirem.
Me n'he anat als valors segurs i estic llegint aquests dies Berta Isla, la -crec- última novel·la de Marías. És una novel·la canònica de l'autor, fidel al seu estil, a les seves temàtiques, a les seves obsessions. En una escena on Tomás, el protagonista, que treballa pels serveis secrets britànics i justifica les seves activitats davant la seva dona, temerosa i preocupada, diu el següent:
Los Reinos siempre han necesitado defensa. ¿Cómo te crees, si no, que hemos llegado hasta aquí? ¿Por qué te crees que la gente vive tranquila, dedicada a sus asuntos, incluso a sus sufrimientos y penalidades, a mirar por sí misma y por los suyos, que son siempre muy pocos, a maldecir a su negra suerte sin ocuparse de nada más? ¿Por qué crees que la gente vive tranquila para dedicarse a su propia intranquilidad, cada una a la suya particular? Nada de eso sería posible sin la defensa. ¿Por qué te crees que cada mañana todo esto está en orden, más o menos en orden, y la gente sale a sus quehaceres, y llegan el correo y los repartidores, se abastecen los mercados y funcionan los autobuses y el metro, los trenes y los aeropuertos, los banqueros abren sus bancos y los ciudadanos acuden a hacer sus gestiones, y a poner sus ahorros a buen recaudo? ¿Por qué hay pan en las panaderías y pasteles en las pastelerías, por qué se apagan las farolas y a la noche se vuelven a encender, por qué sube y baja la Bolsa y cada uno recibe su salario alto o bajo a fin de mes? Todo esto nos parece normal y en realidad es extraordinario, es insólito que se ponga en marcha y continúe un día tras otro. Si sucede es porque hay una defensa permante y silenciosa del Reino, de la que nadie se entera ni se debe enterar.
Aquest dies hem après a valorar que ens arribi allò més essencial per viure, allò que, en una situació normal, donem per fet: que hi hagi pa als forns, com diu Marías. Però aquest escrit, en els moments actuals, m'ha fet pensar també en la fragilitat i el valor de l'ordre, perquè, efectivament, és extraordinari i insòlit que tot funcioni i es posi en marxa un dia sí i un altre també.
***
Ingènuament, segueixo mirant webs de cases rurals i planificant eventuals vacances, més com una il·lusió que com una possibilitat real.
26.3.20
Apunts
Fins i tot les desgràcies, quan són novetat, donen un punt d'excitació, una mena d'il·lusió estranya i malsana. Portar el braç enguixat, quedar-se aïllat en una nevada, no tenir llum... Aquest estat -una mescla d'infantilisme i d'alerta adrenalínica- sol durar ben poc. Aviat s'imposa la realitat crua i feixuga: no poder escriure, no poder moure's, no veure-s'hi. Tinc la sensació que això ens comença a passar també en el nostre estat actual. Ja no s'aplaudeix tan fort, ja gairebé no es posa música, ja no fan gràcia els vídeos amb històries de paper higiènic. Fins i tot, ja gairebé no n'arriben.
***
Amb l'À. mirem les corbes d'evolució de nombre de casos per països. Una mena d'eurovisió epidèmica i macabra: Spain, 10 points, Italy, 12 points, en totes les circumstàncies sempre pringuem els mateixos. I avui veiem com la corba de França, que no havia crescut gaire, ja s'aplana.
- Com s'ho fan?!- diu l'A., indignat, davant la injustícia de que tanta reclusió no ens doni resultats.
***
Avui fa un dia hivernal, fred. Des de la finestra veig xemeneies fumar i el campanar de l'església, impertèrrit. Diuen que potser ens nevarà. El cel comença a allisar-se, com un llençol de color gris perla. Com se sumarà el silenci de la neu al que ja regna aquests dies?
***
Per millorar una mica l'humor rellegeixo algunes històries provençals de Peter Mayle. Quin país! Ja tinc l'explicació, À., allí, fins i tot el coronavirus s'ho deu agafar amb calma.
***
Avui no he sortit a olorar les lavandes. Fa massa fred.
***
El paper. Ahir vaig posar-me a mirar amb l'ordinador algunes revistes de viatges i d'actualitat que aquests dies ofereixen gratuïtament. La veritat és que eren agradables i interessants, però em va resultar impossible llegir-les. El paper em dona l'estat de concentració -no sé si aquesta seria la paraula exacta, però no en sé trobar cap altra- necessari per gaudir d'una lectura i aprofitar-la. Davant d'una pantalla, en sóc incapaç.
***
Pagar. Aquests dies s'ofereixen descàrregues de llibres i revistes, lectures, xerrades, concerts... Tot gratuït. I segurament la intenció és molt bona i el gest, d'agrair. Però crec que devalua encara més la creació artística, l'activitat d'un sector que ja no acostuma a ser percebut precisament com una riquesa. No crec que la cultura s'hagi de regalar. No veig ningú que regali camises, formatge o taronges, per molta epidèmia que hi hagi.
***
Amb l'À. mirem les corbes d'evolució de nombre de casos per països. Una mena d'eurovisió epidèmica i macabra: Spain, 10 points, Italy, 12 points, en totes les circumstàncies sempre pringuem els mateixos. I avui veiem com la corba de França, que no havia crescut gaire, ja s'aplana.
- Com s'ho fan?!- diu l'A., indignat, davant la injustícia de que tanta reclusió no ens doni resultats.
***
Avui fa un dia hivernal, fred. Des de la finestra veig xemeneies fumar i el campanar de l'església, impertèrrit. Diuen que potser ens nevarà. El cel comença a allisar-se, com un llençol de color gris perla. Com se sumarà el silenci de la neu al que ja regna aquests dies?
***
Per millorar una mica l'humor rellegeixo algunes històries provençals de Peter Mayle. Quin país! Ja tinc l'explicació, À., allí, fins i tot el coronavirus s'ho deu agafar amb calma.
***
Avui no he sortit a olorar les lavandes. Fa massa fred.
***
El paper. Ahir vaig posar-me a mirar amb l'ordinador algunes revistes de viatges i d'actualitat que aquests dies ofereixen gratuïtament. La veritat és que eren agradables i interessants, però em va resultar impossible llegir-les. El paper em dona l'estat de concentració -no sé si aquesta seria la paraula exacta, però no en sé trobar cap altra- necessari per gaudir d'una lectura i aprofitar-la. Davant d'una pantalla, en sóc incapaç.
***
Pagar. Aquests dies s'ofereixen descàrregues de llibres i revistes, lectures, xerrades, concerts... Tot gratuït. I segurament la intenció és molt bona i el gest, d'agrair. Però crec que devalua encara més la creació artística, l'activitat d'un sector que ja no acostuma a ser percebut precisament com una riquesa. No crec que la cultura s'hagi de regalar. No veig ningú que regali camises, formatge o taronges, per molta epidèmia que hi hagi.
25.3.20
Breus
No sóc gens sospitós de ser seguidor de filosofies tipus new age, però sí que crec que d'això n'hauríem de treure una conclusió en forma d'alentiment, quietud, fre.
***
Per contra, veig en algun lloc gent que es pregunta què farà quan pugui sortir de casa i constato que les respostes són del tipus donar la volta al món!
***
I no ho critico, només ho constato. És comprensible: a cadascú li tira allò que li resulta atractiu i que és resultat d'un aprenentatge d'anys. Potser el que cal és canviar aquests aprenentatges, els referents.
***
A mi també m'atreuen les meves obsessions i, ahir, vaig veure que les lavandes havien començat a brotar. Vaig tocar les fulles noves i la mà em va quedar amarada d'aquella olor intensa i -atenció al tòpic- evocativa. Vaig pensar immediatament en tornar a la Provença.
***
Tornar a la Provença i potser quedar-m'hi, convertit en un d'aquells personatges de Giono, allunyats de tot. No és per menys a la vista d'algunes de les coses que llegeixo aquests dies per les xarxes socials. És ben cert que en moments així surt el millor de les persones, però també el pitjor.
***
No mirar les xarxes i limitar els mitjans seriosos. Mira que és fàcil. Doncs no hi ha manera.
***
I he decidit que l'olor de la lavanda em servirà també de mesura de control. Diuen -potser és una falsedat més- que un dels símptomes de la malaltia és la pèrdua de l'olfacte. Així que l'olor de lavanda serà alhora magdalena de Proust i canari de mina.
***
Alguns paladins del confinament hardcore que no paren quiets.
***
Per contra, veig en algun lloc gent que es pregunta què farà quan pugui sortir de casa i constato que les respostes són del tipus donar la volta al món!
***
I no ho critico, només ho constato. És comprensible: a cadascú li tira allò que li resulta atractiu i que és resultat d'un aprenentatge d'anys. Potser el que cal és canviar aquests aprenentatges, els referents.
***
A mi també m'atreuen les meves obsessions i, ahir, vaig veure que les lavandes havien començat a brotar. Vaig tocar les fulles noves i la mà em va quedar amarada d'aquella olor intensa i -atenció al tòpic- evocativa. Vaig pensar immediatament en tornar a la Provença.
***
Tornar a la Provença i potser quedar-m'hi, convertit en un d'aquells personatges de Giono, allunyats de tot. No és per menys a la vista d'algunes de les coses que llegeixo aquests dies per les xarxes socials. És ben cert que en moments així surt el millor de les persones, però també el pitjor.
***
No mirar les xarxes i limitar els mitjans seriosos. Mira que és fàcil. Doncs no hi ha manera.
***
I he decidit que l'olor de la lavanda em servirà també de mesura de control. Diuen -potser és una falsedat més- que un dels símptomes de la malaltia és la pèrdua de l'olfacte. Així que l'olor de lavanda serà alhora magdalena de Proust i canari de mina.
***
Alguns paladins del confinament hardcore que no paren quiets.
23.3.20
Notes
Un dels últims dies a.C. (abans del coronavirus o abans del confinament, com preferiu), vaig veure com les flors de colza començaven a apuntar en alguns camps, i vaig pensar que aniríem a passejar-nos pel camí que els travessa, entre els Hostalets i Tona. Ara veig alguna foto de camps grocs a l'instagram i penso que ja deuen estar florits. Una primavera que se'ns escaparà.
***
Sento les campanes que de l'església que toquen les dotze. Els diumenges encara toquen a missa. Misses que no se celebren.
***
Fa uns dies pensava que anar a comprar era gairebé un luxe, caminar una mica, sentir l'aire, veure algunes persones... Ara ho percebo ja com un perill, una amenaça.
***
Ahir a la tarda vaig estar mirant-me una guia de viatges de Poitu-Charentes i pàgines de cases rurals d'aquesta regió francesa, pensant en l'estiu, com si res no passés. I ja veurem què passarà, però crec que és preferible això que llegir les notícies dels diaris digitals. Avui continuaré.
***
Per què aquesta regió? No sé. Havíem fet plans d'anar a l'estiu a algun lloc llunyà: Irlanda, Grècia... (per nosaltres això és llunyà i, segons com, potser ho tornarà a ser per a tots), però ara em resulten inhòspits els avions i els aeroports i confio més en la seguretat dels mitjans propis. Tot això és absurd, ja ho sé, igual que fer plans, però crec que ajuda tenir horitzons oberts.
***
El millor moment del dia és quan arriba l'hora d'anar a dormir. Amb el seu escalf, l'edredó té un efecte metafòricament protector. Llegeixo a l'empara de la llum càlida passada pel tamís de la pantalla fins que em venç la son. Tanco el llibre, el llum i els ulls, i dormo plàcidament.
***
Penso en el text que vaig enviar fa unes setmanes a Clarín, sobre Pla i la grip espanyola, i sobre nosaltres. Segurament haurà quedat desfasat, després de tot el que està passant. Però m'agradarà llegir-lo, quan passi encara més temps, pensant com d'ingenus érem tots.
***
Som afortunats de viure aquí. Avui plou, però quan fa bo podem sortir al jardí, moure'ns, percebre aquesta pau enganyosa del poble, aquest silenci. Com el vel de Maia de Manent.
***
Passa ara un cotxe tocant la botzina. Se'm fa difícil pensar quin motiu pot haver-hi en aquests moments per tocar el clàxon del cotxe.
***
M'arriba un text de Samuel Pepys sobre la pesta que va viure Anglaterra el 1665, just un any abans del gran incendi de Londres -Déu n'hi do, quins temps- i busco els diaris que va regalar-me T. (en anglès i en castellà), però no sé si tinc esma per llegir aquestes anotacions.
***
Detesto els jocs d'atzar. I llegeixo que la plaga -terminologia de Pepys- provoca la bancarrota de les cases d'apostes digitals, que tant mal fan. Penso, doncs, que almenys hi haurà alguna conseqüència positiva d'això. Però és evident que ara vivim tots, més que mai, sota els designis d'un atzar macabre, el pitjor joc possible.
***
Estava pensant en comprar alguns llibres a Libelista o a alguna de les llibreries independents que ofereixen la compra online i el transport a domicili, però després he pensat que repassaria les prestatgeries. Tinc moltes coses per llegir encara, potser els ha arribat el moment.
***
Sento les campanes que de l'església que toquen les dotze. Els diumenges encara toquen a missa. Misses que no se celebren.
***
Fa uns dies pensava que anar a comprar era gairebé un luxe, caminar una mica, sentir l'aire, veure algunes persones... Ara ho percebo ja com un perill, una amenaça.
***
Ahir a la tarda vaig estar mirant-me una guia de viatges de Poitu-Charentes i pàgines de cases rurals d'aquesta regió francesa, pensant en l'estiu, com si res no passés. I ja veurem què passarà, però crec que és preferible això que llegir les notícies dels diaris digitals. Avui continuaré.
***
Per què aquesta regió? No sé. Havíem fet plans d'anar a l'estiu a algun lloc llunyà: Irlanda, Grècia... (per nosaltres això és llunyà i, segons com, potser ho tornarà a ser per a tots), però ara em resulten inhòspits els avions i els aeroports i confio més en la seguretat dels mitjans propis. Tot això és absurd, ja ho sé, igual que fer plans, però crec que ajuda tenir horitzons oberts.
***
El millor moment del dia és quan arriba l'hora d'anar a dormir. Amb el seu escalf, l'edredó té un efecte metafòricament protector. Llegeixo a l'empara de la llum càlida passada pel tamís de la pantalla fins que em venç la son. Tanco el llibre, el llum i els ulls, i dormo plàcidament.
***
Penso en el text que vaig enviar fa unes setmanes a Clarín, sobre Pla i la grip espanyola, i sobre nosaltres. Segurament haurà quedat desfasat, després de tot el que està passant. Però m'agradarà llegir-lo, quan passi encara més temps, pensant com d'ingenus érem tots.
***
Som afortunats de viure aquí. Avui plou, però quan fa bo podem sortir al jardí, moure'ns, percebre aquesta pau enganyosa del poble, aquest silenci. Com el vel de Maia de Manent.
***
Passa ara un cotxe tocant la botzina. Se'm fa difícil pensar quin motiu pot haver-hi en aquests moments per tocar el clàxon del cotxe.
***
M'arriba un text de Samuel Pepys sobre la pesta que va viure Anglaterra el 1665, just un any abans del gran incendi de Londres -Déu n'hi do, quins temps- i busco els diaris que va regalar-me T. (en anglès i en castellà), però no sé si tinc esma per llegir aquestes anotacions.
***
Detesto els jocs d'atzar. I llegeixo que la plaga -terminologia de Pepys- provoca la bancarrota de les cases d'apostes digitals, que tant mal fan. Penso, doncs, que almenys hi haurà alguna conseqüència positiva d'això. Però és evident que ara vivim tots, més que mai, sota els designis d'un atzar macabre, el pitjor joc possible.
***
Estava pensant en comprar alguns llibres a Libelista o a alguna de les llibreries independents que ofereixen la compra online i el transport a domicili, però després he pensat que repassaria les prestatgeries. Tinc moltes coses per llegir encara, potser els ha arribat el moment.
20.3.20
Pors benestants
Dies estranys, d’incertesa, de por. Por amb majúscules. A casa, en pau, afortunats d’estar bé, protegits, a l’empar del sol d’una primavera que té pressa per néixer. Però amb un horitzó negre que ho envaeix tot, omnipresent. Una situació que em fa pensar en El vel de Maia de Marià Manent. Manent, refugiat a Viladrau durant la Guerra, ens explica en el seu diari com viu en una mena d’oasi de bellesa i natura exuberant, mentre a dos-cents quilòmetres, els joves moren al front i a la rereguarda maten els bombardejos i les represàlies polítiques. La seva pau i la seva bellesa no són, doncs, més que un decorat fictici, un vel que amaga una realitat horrible.
Nosaltres llegim les notícies del camp de batalla que són ara els nostres hospitals, on els soldats blancs lluiten contra la mort vestida d’enemic invisible. A distància, no veiem aquesta guerra, però sabem que hi és, i que és terrible. Qui ens ho havia de dir, a nosaltres que ens crèiem gairebé invulnerables en el nostre benestar de la vella Europa! Rellegeixo els meus últims escrits, quan l’amenaça tan sols apuntava, i em semblen ridículs, puerils. Ara gairebé tot ho sembla.
A l’estiu, acabat de tornar del paradís grec, que ara em resulta quasi fictici, gairebé com una al·lucinació lisèrgica, vaig llegir-me Otra vida por vivir, de Theodor Kallifatides. En recordo un fragment, el que més em va impactar, que ja vaig citar aquí en un escrit. Diu l’autor, ja gran:
La muerte no te privará de nada, has probado ya todos los placeres. Has visto a tu mujer parir a tus hijos. A tu hijo convertirse en un hombre y a tu hija en una mujer. Has visto el cerezo de tu jardín crecer, a las olas del mar pulir los cantos, a las serpientes enredarse una al lado de la otra. ¿Qué más puede ofrecerte ya este mundo? Bebe tu vino, date la bendición y cierra los ojos. Y si mueres esta noche, nada cambiará ni nada perderás.
Tot i ser força més jove que l’autor, em vaig identificar amb aquest pensament savi. Li vaig llegir a la G. i li vaig dir que si no fos per ella i pels nens, que encara han de créixer i encara em necessiten, compartiria aquest pensament. He estat afortunat, ho he tingut tot: ara, si no fos per vosaltres, què podria perdre ja davant la mort, vaig dir-li. Em va renyar.
Ara, però, quan vaig a comprar i em creuo pels carrers del poble amb altres individus temorosos com jo, protegits i ocults darrera les màscares, que guarden la distància i em miren de reüll, gent que sóc ja incapaç de reconèixer i, si ho aconsegueixo, no puc ni aturar-me a parlar-hi, no puc deixar de tenir por. Por de les circumstàncies que rodegen aquesta lluita i que llegim entre línies als diaris. Por del caprici de la infecció i de la gravetat, que percebo com una loteria macabra. Por del món que ens quedarà després. Però sobretot, temor d’haver de deixar sols als meus en algun moment. Pors benestants, que farien riure als nostres avantpassats o als nostres conciutadans d'altres punts de la terra, però pors que són ben nostres.
Nosaltres llegim les notícies del camp de batalla que són ara els nostres hospitals, on els soldats blancs lluiten contra la mort vestida d’enemic invisible. A distància, no veiem aquesta guerra, però sabem que hi és, i que és terrible. Qui ens ho havia de dir, a nosaltres que ens crèiem gairebé invulnerables en el nostre benestar de la vella Europa! Rellegeixo els meus últims escrits, quan l’amenaça tan sols apuntava, i em semblen ridículs, puerils. Ara gairebé tot ho sembla.
A l’estiu, acabat de tornar del paradís grec, que ara em resulta quasi fictici, gairebé com una al·lucinació lisèrgica, vaig llegir-me Otra vida por vivir, de Theodor Kallifatides. En recordo un fragment, el que més em va impactar, que ja vaig citar aquí en un escrit. Diu l’autor, ja gran:
La muerte no te privará de nada, has probado ya todos los placeres. Has visto a tu mujer parir a tus hijos. A tu hijo convertirse en un hombre y a tu hija en una mujer. Has visto el cerezo de tu jardín crecer, a las olas del mar pulir los cantos, a las serpientes enredarse una al lado de la otra. ¿Qué más puede ofrecerte ya este mundo? Bebe tu vino, date la bendición y cierra los ojos. Y si mueres esta noche, nada cambiará ni nada perderás.
Tot i ser força més jove que l’autor, em vaig identificar amb aquest pensament savi. Li vaig llegir a la G. i li vaig dir que si no fos per ella i pels nens, que encara han de créixer i encara em necessiten, compartiria aquest pensament. He estat afortunat, ho he tingut tot: ara, si no fos per vosaltres, què podria perdre ja davant la mort, vaig dir-li. Em va renyar.
Ara, però, quan vaig a comprar i em creuo pels carrers del poble amb altres individus temorosos com jo, protegits i ocults darrera les màscares, que guarden la distància i em miren de reüll, gent que sóc ja incapaç de reconèixer i, si ho aconsegueixo, no puc ni aturar-me a parlar-hi, no puc deixar de tenir por. Por de les circumstàncies que rodegen aquesta lluita i que llegim entre línies als diaris. Por del caprici de la infecció i de la gravetat, que percebo com una loteria macabra. Por del món que ens quedarà després. Però sobretot, temor d’haver de deixar sols als meus en algun moment. Pors benestants, que farien riure als nostres avantpassats o als nostres conciutadans d'altres punts de la terra, però pors que són ben nostres.
12.3.20
Coronavirus
Em diu l'N. que a la classe d'ahir de l'escola de música -potser l'última en un quant temps- van composar un himne al coronavirus. La millor part, afirma rient, era la que deia: Coronavirus, tanca el cole!
***
Impossible no preocupar-se davant del que ens ve a sobre. Per mitigar (ara que entrarem aviat en fase de mitigació i serà el verb de moda) la preocupació, la mandra i un cert escepticisme, el millor és pensar que tot això és fonamentalment per protegir les persones més fràgils. I davant d'això, cap dubte.
***
I en el vessant de la picaresca, esperar que suspenguin la lliga de futbol.
***
Tornant a l'inici de El quadern gris, al tancament de la Universitat per la grip espanyola, a Josep Pla, desvagat, llegint i passejant, i al seu germà trencant-se braços i cames jugant a futbol, pensar que ara, Pere Pla, ni jugar a futbol podria. Em diuen que ahir van tancar les pistes de tennis del poble, tot i la xarxa que separa els contendents.
***
Escriure La novel·la del coronavirus (amb majúscula), una idea que segur que ronda pel cap de molts escriptors.
***
No sé per què, potser perquè darrerament ja hi passo molt de temps, però la previsible reclusió a les cases se'm fa profundament costeruda.
***
He recordat avui L'hussard dans le toit, de Giono, una història stendhaliana que no em va acabar de convèncer: epidèmies, quarentenes i fugides. Molt actual, això sí. Amb el temps que tindrem, mirarem la pel·lícula, amb Juliette Binoche, que mai falla, i Olivier Martínez.
***
Impossible no preocupar-se davant del que ens ve a sobre. Per mitigar (ara que entrarem aviat en fase de mitigació i serà el verb de moda) la preocupació, la mandra i un cert escepticisme, el millor és pensar que tot això és fonamentalment per protegir les persones més fràgils. I davant d'això, cap dubte.
***
I en el vessant de la picaresca, esperar que suspenguin la lliga de futbol.
***
Tornant a l'inici de El quadern gris, al tancament de la Universitat per la grip espanyola, a Josep Pla, desvagat, llegint i passejant, i al seu germà trencant-se braços i cames jugant a futbol, pensar que ara, Pere Pla, ni jugar a futbol podria. Em diuen que ahir van tancar les pistes de tennis del poble, tot i la xarxa que separa els contendents.
***
Escriure La novel·la del coronavirus (amb majúscula), una idea que segur que ronda pel cap de molts escriptors.
***
No sé per què, potser perquè darrerament ja hi passo molt de temps, però la previsible reclusió a les cases se'm fa profundament costeruda.
***
He recordat avui L'hussard dans le toit, de Giono, una història stendhaliana que no em va acabar de convèncer: epidèmies, quarentenes i fugides. Molt actual, això sí. Amb el temps que tindrem, mirarem la pel·lícula, amb Juliette Binoche, que mai falla, i Olivier Martínez.
10.3.20
Traduir
Passo un parell de dies escrivint sense parar. Textos per la feina, protocols, documents de recomanacions. Alguns els he de traduir, de l'anglès i d'altres llengües que no acabo de dominar. Estic cansat de teclejar, d'escriure.
Però avui al vespre em ve al cap una idea de text, aquest de creació. I com que l'he d'escriure en castellà i el tinc mig escrit en català, em poso a traduir-lo, completar-lo, revisar-lo. Però, sobretot, el repte més gran és traduir uns fragments de Josep Pla. I podria buscar si han estat traduïts al castellà, però, mira, em ve de gust fer-ne la meva versió. I així començo, amb dubtes, però de cop sento com se m'emporta el text i el repte de la traducció, amb totes les seves dificultats i recompenses. I en aquest text, en què Pla parla de la fal·lera pueril de l'ofici amarg d'escriure, jo hi trobo, digueu-me ingenu, una altra fal·lera que avui em fa feliç, la de traduir.
Però avui al vespre em ve al cap una idea de text, aquest de creació. I com que l'he d'escriure en castellà i el tinc mig escrit en català, em poso a traduir-lo, completar-lo, revisar-lo. Però, sobretot, el repte més gran és traduir uns fragments de Josep Pla. I podria buscar si han estat traduïts al castellà, però, mira, em ve de gust fer-ne la meva versió. I així començo, amb dubtes, però de cop sento com se m'emporta el text i el repte de la traducció, amb totes les seves dificultats i recompenses. I en aquest text, en què Pla parla de la fal·lera pueril de l'ofici amarg d'escriure, jo hi trobo, digueu-me ingenu, una altra fal·lera que avui em fa feliç, la de traduir.
5.3.20
Fa 102 anys
1918. 8 de març.- Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol -malgrat haver-s'hi ja trencat un braç i una cama-, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m'agrada.
Així comença El quadern gris, obra cabdal de la literatura catalana, i aquests dies, en recordar-ho i rellegir-ho no puc deixar de sentir una esgarrifança.
Recorro a l'edició facsímil dels dietaris originals del que seria dècades més tard El quadern gris, perquè crec recordar que l'inici i les dates són diferents. Efectivament, la primera anotació és de 13 d'octubre de 1918. Comença així:
Al menys ara, a Catalunya, hi ha unanimitat: tots tenim la grippe.
I Xavier Pla, en la introducció Els enigmes del quadern gris, explica el següent:
El dietari s'inicia, doncs, el 13 d'octubre de 1918, un dia després que la Universitat de Barcelona, on Josep Pla estudiava la carrera de Dret, tanqués a causa de la grip, i acaba el 25 de maig de 1919, dos dies després del final de curs. Aquesta epidèmia de grip, considerada l'última gran crisi de mortalitat endèmica de la història d'Europa, no només va obligar a clausurar les aules universitàries, sinó que va fer tancar teatres i sales de festes, les redaccions dels diaris de la ciutat van veure's afectades i nombrosos intel·lectiuals, com Eugeni d'Ors, van estar greument malalts o, com Joaquim Folguera, van morir. De manera que podem afirmar que tota una generació de joves periodistes, escriptors o artistes catalans de l'època van quedar fortament impressionats per la "dansa macabra" de la grip que justament va coincidir amb el final, el dia 11 de novembre, de la primera guerra mundial.
Xavier Pla segueix fent referència a la importància d'aquest signe de la mort en les primeres reflexions literàries de Pla, en el pes d'haver de conviure amb la mort, simbolitzada en aquesta greu epidèmia coneguda com a grip espanyola. Jo recordo molt especialment aquell fragment de El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària, que sempre he trobat excels, per la seva capacitat d'unir paisatge, joventut i escriptura, i que no puc deixar de reproduir:
Em veig a setze o disset anys, a l'època que hi hagué tanta grip i la Universitat hagué de tancar. Vaig passar tota la tardor i part de l'hivern a Palafrugell. Havent dinat sortia a passejar. Solia pujar a Sant Sebastià. Va ésser en el curs d´una d'aquestes passejades que em sortí a fora la miserable vocació que tinc d'escriptor. Era molt jove, i totes les pròpies formes mentals eren d'adolescent. Tenia una tendència al somni, a la meravella, als estats d'embadaliment. El vol d'un ocell em feia quedar parat. La contemplació d'uns conreus amb oliveres podia abstreure'm fins a fer-me sentir l'esponjament dels pulmons en respirar i el martellet fantàstic i angoixant del cor. Altres vegades anava a seure, solitari, davant de la mar i mig tancava els ulls pensant en la seva eternitat. Era una cara a mig formar, amb el borrissol del pèl moixí, que anava errant.
No era pas que veiés nimfes darrera els arbres. De nimfa, no n'he vista mai cap. Era que descobria el món exterior. Tots portàvem, llavors, al costat, sense necessitat d'ésser massa sensibles, la presència de la mort. La malaltia feia estralls, es morien els amics més cars, les cases eren plenes de malalts. Potser tots estàvem una mica enfebrats. Fou probablement la lucidesa que provoca a estones la por de morir que em féu veure la meravella que tenia al davant. Feia un temps clar, hi havia una llum ideal. Trobava a la terra punts de repòs, recolzades de calma, corbes d´abundància que em produïen una inefable i plena sensació de salut i de seguretat. La carretera de Sant Sebastià esdevingué un pretext de magnífics descobriments quotidians. Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar. Vaig tractar d'escriure els sentiments que em produïa la visió de la terra diversa i de la blava mar escampada. Cada vegada que començava aquests exercicis estava dominat per una efusió ideal. No m'enamoraré mai tant de cap deessa, ni de cap melodia, com em vaig enamorar d´aquelles coses. Encegat, vaig arribar a suposar que serien de possessió fàcil. Pobre de mi! De vegades, a mig escriure la primera ratlla, ja esquinçava el paper. Ho tornava a provar... Hi tornava encara. El neguit de la temptativa, una successió d'estats de joia aparent i de desesperançament real, m'emplenaven les tardes. Era que ja estava tocat per la fal·lera pueril i ridícula d´aquest ofici amarg.(...)
Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri -que era per a mi un cementiri familiar... Aquell dia vaig sentir-me davant d´aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi, el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l´eternitat.
Déu no vulgui que una societat com la nostra, amb una clara tendència a l'histerisme, que viu d'esquena a la mort i amb una sensació gairebé d'invulnerabilitat, plena de tecnològica supèrbia, hagi d'encarar una situació com la d'aquells anys. Però si almenys en sortís un Pla o un quadern gris...
Així comença El quadern gris, obra cabdal de la literatura catalana, i aquests dies, en recordar-ho i rellegir-ho no puc deixar de sentir una esgarrifança.
Recorro a l'edició facsímil dels dietaris originals del que seria dècades més tard El quadern gris, perquè crec recordar que l'inici i les dates són diferents. Efectivament, la primera anotació és de 13 d'octubre de 1918. Comença així:
Al menys ara, a Catalunya, hi ha unanimitat: tots tenim la grippe.
I Xavier Pla, en la introducció Els enigmes del quadern gris, explica el següent:
El dietari s'inicia, doncs, el 13 d'octubre de 1918, un dia després que la Universitat de Barcelona, on Josep Pla estudiava la carrera de Dret, tanqués a causa de la grip, i acaba el 25 de maig de 1919, dos dies després del final de curs. Aquesta epidèmia de grip, considerada l'última gran crisi de mortalitat endèmica de la història d'Europa, no només va obligar a clausurar les aules universitàries, sinó que va fer tancar teatres i sales de festes, les redaccions dels diaris de la ciutat van veure's afectades i nombrosos intel·lectiuals, com Eugeni d'Ors, van estar greument malalts o, com Joaquim Folguera, van morir. De manera que podem afirmar que tota una generació de joves periodistes, escriptors o artistes catalans de l'època van quedar fortament impressionats per la "dansa macabra" de la grip que justament va coincidir amb el final, el dia 11 de novembre, de la primera guerra mundial.
Xavier Pla segueix fent referència a la importància d'aquest signe de la mort en les primeres reflexions literàries de Pla, en el pes d'haver de conviure amb la mort, simbolitzada en aquesta greu epidèmia coneguda com a grip espanyola. Jo recordo molt especialment aquell fragment de El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària, que sempre he trobat excels, per la seva capacitat d'unir paisatge, joventut i escriptura, i que no puc deixar de reproduir:
Em veig a setze o disset anys, a l'època que hi hagué tanta grip i la Universitat hagué de tancar. Vaig passar tota la tardor i part de l'hivern a Palafrugell. Havent dinat sortia a passejar. Solia pujar a Sant Sebastià. Va ésser en el curs d´una d'aquestes passejades que em sortí a fora la miserable vocació que tinc d'escriptor. Era molt jove, i totes les pròpies formes mentals eren d'adolescent. Tenia una tendència al somni, a la meravella, als estats d'embadaliment. El vol d'un ocell em feia quedar parat. La contemplació d'uns conreus amb oliveres podia abstreure'm fins a fer-me sentir l'esponjament dels pulmons en respirar i el martellet fantàstic i angoixant del cor. Altres vegades anava a seure, solitari, davant de la mar i mig tancava els ulls pensant en la seva eternitat. Era una cara a mig formar, amb el borrissol del pèl moixí, que anava errant.
No era pas que veiés nimfes darrera els arbres. De nimfa, no n'he vista mai cap. Era que descobria el món exterior. Tots portàvem, llavors, al costat, sense necessitat d'ésser massa sensibles, la presència de la mort. La malaltia feia estralls, es morien els amics més cars, les cases eren plenes de malalts. Potser tots estàvem una mica enfebrats. Fou probablement la lucidesa que provoca a estones la por de morir que em féu veure la meravella que tenia al davant. Feia un temps clar, hi havia una llum ideal. Trobava a la terra punts de repòs, recolzades de calma, corbes d´abundància que em produïen una inefable i plena sensació de salut i de seguretat. La carretera de Sant Sebastià esdevingué un pretext de magnífics descobriments quotidians. Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar. Vaig tractar d'escriure els sentiments que em produïa la visió de la terra diversa i de la blava mar escampada. Cada vegada que començava aquests exercicis estava dominat per una efusió ideal. No m'enamoraré mai tant de cap deessa, ni de cap melodia, com em vaig enamorar d´aquelles coses. Encegat, vaig arribar a suposar que serien de possessió fàcil. Pobre de mi! De vegades, a mig escriure la primera ratlla, ja esquinçava el paper. Ho tornava a provar... Hi tornava encara. El neguit de la temptativa, una successió d'estats de joia aparent i de desesperançament real, m'emplenaven les tardes. Era que ja estava tocat per la fal·lera pueril i ridícula d´aquest ofici amarg.(...)
Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri -que era per a mi un cementiri familiar... Aquell dia vaig sentir-me davant d´aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi, el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l´eternitat.
Déu no vulgui que una societat com la nostra, amb una clara tendència a l'histerisme, que viu d'esquena a la mort i amb una sensació gairebé d'invulnerabilitat, plena de tecnològica supèrbia, hagi d'encarar una situació com la d'aquells anys. Però si almenys en sortís un Pla o un quadern gris...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)